"Manadas de menas"

 

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous a Regió7)

La paraula castellana "manada" descriu un grup no gaire gran d’animals, que poden ser de ramaderia o salvatges. Entre els segons, la Real Academia proposa com exemple la "manada de lobos", que en català es por traduir per "llopada". Però els darrers anys la paraula "manada" s’associa també a les agressions sexuals en grup, a partir de la que es va produir l’any 2016 als Sanfermines de Pamplona, objecte d’una intensa polèmica quan un tribunal va qüestionar la versió de la víctima, tot i que el d’apel·lació va rectificar. Sabent doncs que "manada" té també aquest significat, i sabent que l’extrema dreta llança discursos que associen violència i agressions sexuals amb immigració, ja podem pensar quin efecte deuria produir la regidora de Vox a l’Ajuntament de Manresa, Inmaculada Cervilla, quan en un debat sobre un altre tema va deixar anar la frase "manadas de menas", és a dir, llopades de menors estrangers no acompanyats, que això significa "mena". S’estan deixant anar aquesta mena de llopades per la ciutat, segons la regidora, a qui no sembla importar-li el mal que causa a adolescents que en la seva majoria estan poc emparats i més aviat desorientats. L’alcalde Marc Aloy li va retirar la paraula; formalment, per no ajustar-se al tema del debat. I em jugaria un cigró (els pèsols els deixo pel mestre Puyal) que la regidora buscava exactament això: que li tanquessin el micro per haver-ne dit una de l’alçada d’un campanar. Es tracta d’una estratègia per destacar quan només tens un regidor de vint-i-cinc i poca cosa a aportar en les qüestions municipals. Donar a entendre que els censuren quan proclamen les veritats amagades pels apalancats del sistema és un discurs que avui practica l’extrema dreta però té potencial d’utilitat per a qualsevol populisme. I funciona en la mesura que l’atzagaiada toqui una música amb la que sintonitzi una part suficient de la població. En la qüestió de la immigració hi ha un brou que fa xup-xup i frases com la que adverteix contra les "manadas de menas" recullen l’escalfor de l’olla i al mateix temps contribueixen a elevar-ne la temperatura. Què s’ha de fer? Deixar que omplin els plens municipals i els debats parlamentaris d’animalades, opció que els donaria carta de naturalitat? O emmudir-los cada vegada que excedeixin els límits del seny, i donar-los l’ocasió de presentar-se com els apòstols perseguits de la veritat veritable? Mal si fas, mal si no fas.

Satanàs, versió oficial

 

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dimarts a Regió7)

Ha causat una certa sorpresa i rebombori l’obsessió del rector de la parròquia manresana de la Mercè per la figura del dimoni i la seva amenaçadora presència entre nosaltres. veure’l escandalitzar-se per les figures diguem-ne infernals del Correfoc ha estat rebut amb somriures mofetes, però més enllà dels excessos de zel, el cert és que mossèn Gustavo Lombardo no s’aparta gaire de la doctrina de l’Església Catòlica sobre Satanàs. Que cada vegada siguin menys els que donen rellevància a la figura de l’àngel caigut, inventor constant de temptacions que busquen la perdició de les ànimes humanes, no significa que els ensenyaments doctrinals l’hagin oblidat.

Per saber quina és la visió diguem-ne oficial de l’Església Catòlica sobre el diable rés més fàcil que consultar el seu Catecisme. No parlem dels llibrets senzills de preguntes i respostes per als nens que preparen la comunió, sinó del llibre de gairebé tres mil paràgrafs redactat per encàrrec del papa Joan Pau II i que segons ell mateix conté una «exposició de la fe de l’Església i de la doctrina catòlica, testificades i il·luminades per la sagrada Escriptura, la Tradició apostòlica i el Magisteri de l’Església. El declaro com a regla segura per a l’ensenyament de la fe i com a instrument vàlid i legítim al servei de la comunió eclesial».

El Catecisme diu que el diable existeix. Primer fou un àngel bo: «el diable i els altres dimonis van ser creats per Déu amb una naturalesa bona, però ells es van fer a si mateixos dolents». El diable va incitar Adam i Eva a cometre el pecat original, però no es va aturar aquí: «L’Escriptura testifica la influència nefasta d’aquell a qui Jesús anomena ‘homicida des del principi’ i que fins i tot va intentar apartar-lo de la missió rebuda del Pare. ‘El Fill de Déu es va manifestar per desfer les obres del diable’. La més greu en conseqüències d’aquestes obres ha estat la seducció mentidera que ha induït l’home a desobeir Déu.» La seva actuació, també avui en dia, és causa de «greus danys –de naturalesa espiritual i indirectament fins i tot de naturalesa física– en cada home i en la societat», una acció «permesa per la divina providència». «Que Déu permeti l’activitat diabòlica», avisa el Catecisme, «és un gran misteri».

«Causa de greus danys» espirituals i físics. Això és el diable segons la doctrina catòlica. Els qui la vulguin seguir fil per randa no poden ignorar una amenaça tant considerable.

Censura

 

Capdevila, Vilajosana i Redó van conversar sobre periodisme i literatura a la Casa dels Periodistes

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)

Dimecres passat la delegació del Col·legi de Periodistes va reunir a Manresa tres persones que valia la pena escoltar en animada interacció: Anna Vilajosana, Salvador Redó i Jaume Capdevila (Kap), tots tres coneguts pels lectors d’aquest diari. El tema era «Periodisme i literatura». En un moment de la conversa es va entrar en la qüestió de la censura. Existeix? Certament, ja no funciona aquell aparell polític i administratiu que en el franquisme decidia què es podia publicar, radiar o projectar, i què es condemnava al silenci. Establert això, es va admetre l’existència de l’autocensura i les múltiples formes de pressió i coacció que la motiven, exagerades actualment pel fenomen de les xarxes digitals i les llopades de cancel·lació. Però vet aquí que mentre el col·loqui reflexionava sobre aquests matisos, l’emperador Donald Trump decretava l’acomiadament del showman televisiu Jimmy Kimmel perquè no li havien agradat els seus comentaris sobre l’assassinat de Charlie Kirk. El president dels Estats Units pot despatxar comediants de televisions privades? Amb la llei a la ma, no. Seria com si Pedro Sánchez decidís fer fora Pablo Motos d’Antena3 perquè El Hormiguero és massa de dretes per al seu gust. El que sí que pot fer Trump és dir-li al seu amic president de la FCC, l’entitat que dona i pren llicències de televisió, que li digui a la cadena ABC, propietat de Disney: O Kimmel se’n va al carrer o començo a tancar-vos emissores. I no només ho han fet sinó que no se n’amaguen. Als Estats Units hi ha una certa commoció per aquest precedent inquietant, tot i que la massa trumpista està convençuda que són els liberals esquerranosos de sempre. Però no estem parlant només d’aquell país; el trumpisme és avui el far que proporciona llum i guia a la dreta extrema que guanya posicions a tota Europa. Preparem-nos a patir les versions locals d’aquest autoritarisme orgullós i desvergonyit. Si tens tant de poder que tota una Disney et mira amb por, no et cal una llei de censura per exercir-la.

Quan el Washington Post estava destapant l’escàndol Watergate, la FCC va amenaçar l’empresa editora amb no renovar-li unes llicències de televisió. La propietària, Katharine Graham, els va engegar a pastar fang, i finalment l’escàndol va acabar amb la carrera del president Nixon. Resistir sempre és una opció, i Graham estimava el seu diari i la funció del periodisme lliure en una societat democràtica.

Vigila, que ve el banyeta!

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous passat a Regió7)

Una cosa és ser un ultraconservador ancorat en altres temps que acusa «el comunisme» de voler «matar-nos a tots com al 1936» (els que ara es dediquen a matar sense restriccions, per exemple a Gaza, no són precisament comunistes), i una altra és fer-se un embolic entre el Satanàs de veritat i el dels Pastorets. I per aquí sembla anar el rector de la parròquia manresana de Valldaura, Gustavo Lombardo, de l’ultraortodox Institut del Verb Encarnat. Que és on és perquè així ho vol el senyor bisbe.

Segons explica en Francesc Galindo al Regió7 de dimecres, mossèn Lombardo s’esgarrifa de les imatges del Correfoc de Manresa, on uns dimonis banyuts i encesos ballen al mig de la plaça, a tocar de l’Ajuntament, en presència d’infants que es tapen les orelles. No, ell no hi era, ho ha vist en unes fotografies. I se li han posat els pèls de punta. Això és la banalització del diable, diu. Ja se sap què passa quan es banalitza el maligne: se li està obrint la porta perquè entri sense trucar. Em pregunto quina seria la seva reacció si es trobés de sobte al mig d’un salt de plens de la Patum de Berga. Caure de genolls implorant l’auxili de l’Altíssim no seria una bona idea, perquè la massa demoníaca el podria atropellar.

Els dimonis de mentida fa segles que campen per Catalunya, amb llicència i fins i tot a les ordres de les autoritats civils i eclesiàstiques. Joan Amades data la primera referència a un ball de diables cap al segle XII i a partir del XV abunden els documents on s’estableix el lloc de Llucifer i el seu seguici en la processó de Corpus i altres celebracions, sovint en combat amb l’arcàngel sant Miquel (que guanya, naturalment, igual com guanyen els àngels al salt de Maces de la Patum, per no moure’ns d’aquestes comarques).

El banyeta té un protagonisme indiscutible als nostres molt catòlics Pastorets, i en els de Folch i Torres el de Satanàs és un paper cobejat, ja que permet el lluïment de l’actor amb els seus atacs de ràbia i un repertori de renecs certament graciós: «pets de sofre!», «mil escurçons!», «trons pudents!». És clar que també acaba guanyant sant Miquel (només faltaria!), però mentrestant el diable major ens ho fa passar la mar de bé. Potser el que el rector de Valldaura troba a faltar al Correfoc és aquest final exemplar. Els organitzadors podrien considerar l’opció de convidar-lo a arrodonir la festa amb un solemne exorcisme des del balcó de l’Ajuntament, que desactivés tots els dimonis de la plaça.

Cinquantenari

Imatge de Franco i Juan Carlos, llavors príncep, l'1 d'octubre de 1975.

(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dimarts a Regió7)

Franco va morir matant. Una caricatura del diari francès Le Monde el va representar disparant des de dins del taüt a mig tancar. Va ser en ocasió dels darrers afusellaments del règim: cinc civils condemnats a mort per consells de guerra. Les execucions es van dur a terme a l’alba del 27 de setembre del 1975, i al cap de menys de dos mesos, el 20 de novembre, es certificava la mort del dictador. Que el final biològic era imminent se sabia des de feia molts mesos, i aquesta certesa va extremar les posicions dins les files del sistema dictatorial: per una banda els que volien anar preparant la inevitable transició a alguna forma de democràcia acceptable per Europa, i per l’altra, els que aguditzaven la seva ràbia contra tots aquells «enemics» que van justificar la guerra civil i les quatre dècades de llibertats segrestades. La ràbia anticomunista, per exemple, es va expressar en les detencions d’octubre a Manresa, amb tortures incloses, que aquests dies tenen un oportú programa d’actes de recordatori.

Convé fer memòria ara que estem a les portes del cinquantè aniversari d’aquells esdeveniments. Detencions, tortures i empresonaments per pertànyer a organitzacions polítiques i sindicals del tot legals a l’antre costat de la frontera, fruit de la ràbia ferotge dels elements del règim que no es resignaven a veure com Franco agonitzava i el comunisme no havia desaparegut; de fet, creixia en la clandestinitat. Convé recordar que el franquisme era això, que va ser això des que es va constituir sobre les runes i les cendres d’una guerra civil iniciada amb un alçament militar contra el govern legítim. D’aquí a un parell de mesos farà mig segle de la mort al llit hospitalari del «generalísimo de los ejércitos», també anomenat «caudillo de España por la gracia de Diós» segons la llegenda de les monedes amb el seu perfil. Són previsibles des d’ara mateix tant les reaccions orientades a blanquejar la dictadura amb l’argument del «desarrollo» com les que voldran silenciar la memòria de la maldat amb un «deixem en pau aquestes coses tant antigues». Sabem que són reaccions previsibles perquè ja s’han donat. També sabem que les generacions no transmeten l’ensenyament per escarment, i per això la temptació autoritària guanya prestigi i atractiu entre els més joves, angoixats per la boira que tapa tots els horitzons. No són conscients del preu que se’n pot arribar a pagar.

Esperant el líder fantàstic

(Aquest és l'article de dissabte a Regió7. Per alguna raó no es va publicar al digital, per això el reprodueixo aquí.)

La manifestació de l’11 de setembre del 2012, que va obrir la seqüència de diades multitudinàries, va ser convocada i protagonitzada des de baix. La gent independentista no va esperar que un líder carismàtic els digués el que havien de fer. El xup-xup de l’olla va anar guanyant insensitat a partir de la sentència del 2010 contra l’Estatut, i es va anar expressant territorialment, amb les consultes locals i la creació de grups a pobles, barris i ciutats que van convergir en la constitució de l’Assemblea Nacional Catalana presidida per Carme Forcadell. En un cert moment alguns partits es van apuntar a l’esforç popular per no quedar despenjats, però la màquina ja estava en marxa. Val la pena recordar-ho ara que noves veus sobiranistes reclamen lideratges forts amb estratègies clares i atribueixen a la seva absència la percepció de desmobilització. «Que ens dirigeixin», reclamen. L’estiu del 2012, quan la contractació d’autocars presagiava el volum de la manifestació, les assemblees locals no esperaven que des de les altes altures de la política institucional els fessin arribar un manual d’instruccions per correu electrònic.

Entre un milió i mig i dos milions, segons qui els comptés, cridant per la independència i onejant estelades. Un missatge sorgit de baix. I quina va ser la reacció del nacionalisme institucional en el Govern? Artur Mas se’n va anar a Madrid a veure Mariano Rajoy, però no per exigir-li la concessió de la independència, ni un referèndum d’autodeterminació, ni el reconeixement de Catalunya com Estat confederat amb la resta d’Espanya sota el paraigua de la Corona. Va anar a Madrid a demanar el pacte fiscal, un sistema de finançament de la Generalitat a l’estil del concert basc. I Rajoy li va dir que no per la mateixa raó tots els seus successors: perquè si millorava el finançament català hauria de millorar el de totes les regions, i la caixa no donava per tant en plena crisi. Així que Mas va tornar a Catalunya i, atrapat entre el carrer independentista i la Moncloa gasiva, va optar per convocar eleccions i anunciar que el Parlament que en sortís hauria d’emprendre el camí de l’autodeterminació. Però va ser la gent la que va obligar-lo a arribar aquí. I en molts altres moments del Procés ha estat la gent la que ha estirat les orelles als partits embolicats en les seves coses. Però ara veiem gent desencisada esperant un líder prodigiós que la desvetlli i la condueixi. Deu ser el signe dels nous temps.

La senyera i la mani

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous passat a Regió7, lleument actualitzat)

Una senyera de 54 metres quadrats en un pal de 25 metres d’altura davant del Parlament de Catalunya. S’estrena aquesta Diada i va ser una iniciativa de Josep Rull com a president de la cambra, ben rebuda pels socialistes en paraules de Jaume Collboni: «posar en valor la senyera com a símbol d’unió». Senyera de tots, estelada d’uns quants: aquest és el missatge de l’alcalde de Barcelona. L’independentisme va potenciar les estelades davant l’evidència que fins i tot els més espanyolistes feien seva la quadribarrada com a símbol «regional». Més estelades que simples senyeres aquesta tarda a la manifestació, que a Barcelona va de Pla de Palau al capdavall de la Rambla: un quilòmetre de recta sense obstacles, ideal per fotografiar la multitud amb un teleobjectiu que n’augmenti la densitat. També, concentracions a Girona i Tortosa. A Girona perquè sempre funciona, i a Tortosa per afirmació territorial ebrenca. El lema d’aquest any és «més motius que mai». Tenir més motius que mai per manifestar-se hauria de portar més gent que mai a les manifestacions, però no ha estat el cas. L’independentisme no passa el seu millor moment, i l’expressió més clara del desconcert és la desqualificació dels partits independentistes que etziba Lluís Llach com a president de l’ANC: «Els partits fa molt temps que van sortir de la via. Illa no ha posat l’independentisme en la situació actual, això ve d’abans, amb governs independentistes. Aquest personatge misteriós és el senyal que hem tocat fons, que més avall ja no podem anar.» Per a un bon radical, tothom és impur excepte els seus. Però l’autor de l’Estaca i la Gallineta també ens recorda que «el CEO ens dona un 40% i escaig d’independentistes», una xifra «terrorífica per a qualsevol Estat». En els darrers anys la mobilització ha caigut molt més que la sintonia; hi continua havent una gran massa de partidaris de la independència, però ja no surten al carrer en la mesura i l’entusiasme d’abans, perquè la darrera provatura els ha deixat molt escaldats. Però sense un estat de mobilització com a referència, la simpatia passiva també tendeix a afeblir-se i a diluir-se. I una cosa és clara: l’independentisme no és condició suficient per a la independència, però sí condició necessària. Si es desinfla, perd la capacitat de caçar les oportunitats al vol quan es presenten.

Passi, passi, que veurà el piset

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous passat a Regió7)

Mentre l’astracanada política per la inauguració de l’any judicial (astracanada: «peça teatral còmica caracteritzada per una acció desbaratada») marcava la setmana política madrilenya, a Catalunya el protagonisme se l’ha endut la trobada entre Salvador Illa i Carles Puigdemont, tretze mesos després que el primer accedís a la presidència de la Generalitat. Una trobada d’una hora i mitja i contingut ignot que, ja abans de celebrar-se, es podia explicar de dues maneres. Una és que Illa ha visitat Puigdemont al seu exili de Bèlgica. L’altra, en canvi, diu que Puigdemont ha estat rebut per Illa. Les dues descripcions disparen percepcions antagòniques, i curiosament totes dues són correctes. És del tot cert que l’actual president ha agafat l’avió per viatjar fins el país on el líder del Procés es va refugiar el 2017 per evitar la presó. La dreta espanyola hi ha sucat pa: denuncia que Illa hi ha anat a mostrar submissió en nom propi i de Pedro Sánchez i a pactar noves concessions al separatisme. Però també és del tot cert que Puigdemont ha visitat Illa, ja que la reunió no s’ha celebrat a la Casa de la República a Waterloo ni en el territori neutral d’un hotel, posem per cas, sinó a la delegació de la Generalitat a Brussel·les, i aquell és un territori institucional de l’actual cap del Govern. Cadascú es pot quedar amb la perspectiva que prefereixi, i l’absència de símbols i banderes a l’avorridíssima sala de la trobada contribueix a aquesta llibertat interpretativa. Ara bé, el cert és que les principals capçaleres de premsa de Madrid i Barcelona van optar l’endemà per dur a la portada la mateixa fotografia amb els protagonistes de peu dret, posant per als fotògrafs abans d’entrar a la sala de reunions. Illa fa un gest amb els braços oberts que sembla convidar a un Puigdemont estàtic a avançar cap a una altra dependència. Amb independència que fos així, la imatge atorga a Illa el paper d’amfitrió que dona indicacions al convidat i l’orienta cap a les interioritats de casa seva. Aquesta ha estat la imatge de portada a les quatre grans capçaleres de Madrid i, a Catalunya, a La Vanguardia, El Periódico i l’Ara. Els seus directors la van preferir a la clàssica amb l’encaixada de mans, o asseguts just abans de començar a parlar. «Passi, passi, que veurà el piset», sembla que li digui el president de l’avorrida normalitat al batallador de l’1 d’Octubre. Clara intencionalitat d’assenyalar qui mana.

Epifania judicial de Sánchez

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous passat a Regió7)

La distància entre el «respecte màxim a la justícia» i els «jutges que fan política» és la que separa el procés independentista català de la família del president del govern espanyol. Ja va dir algú que tot és qüestió de perspectiva, que és el conjunt de fenòmens que organitzen la percepció de la realitat segons la disposició en l’espai de l’ull que mira i allò que observa. Així, la visió del sistema judicial no és la mateixa quan l’objecte d’una persecució penal ens és llunyà o ens és proper.

Antonio Machado va deixar escrit a Proverbios y cantares que «l’ull que veus no és / ull perquè tu el vegis, / és ull perquè et veu», advertint que les coses són com són tant si les veiem del dret com de l’inrevés; però que un ull sigui un ull no ens serveix de gran cosa si en mirar-lo hi veiem un ou de guatlla. Les nostres accions, reaccions i comunicacions es basaran en el que hem vist, que és el que hem cregut veure. I el que veiem depèn de la nostra situació en el tauler. Els enganys visuals, els trompe-l’oeil als que tant aficionats eren els barrocs, es basen en l’art d’esprémer els trucs de la perspectiva perquè un sostre pla sembli una cúpula i un pati de cinc metres aparenti tenir-ne vint. El truc només funciona quan es mira des d’un punt determinat; quan ens n’apropem la volta deixa de ser-ho i el pati revela l’artifici pictòric. Però el nou punt d’observació que ens permet descobrir l’engany pot ser també la causa d’altres errors de perspectiva.

Instal·lat en les còmodes certeses de la indissoluble unitat per imperatiu constitucional i tradició de les sigles, Sánchez veia l’aventura del Procés com un desafiament intolerable, i el fet que els tribunals passessin els responsables per la pedra li va semblar la cosa més natural. Els afectats, en canvi, afirmaven (i afirmen) que els magistrats del Suprem feien política amb la seva aplicació creativa dels conceptes penals de rebel·lió i sedició, i que política era la intenció de la sentència enorme. Sánchez demanava respecte pels togats, en considerar-los una de les columnes de l’Estat de dret, i ara que membres de la seva família i del seu equip polític estan sota la lupa de les instruccions penals, ara resulta que «hi ha jutges fent política» i amb això «causen un dany immens a la justícia». Canvi de perspectiva: de prop les coses es veuen d’una altra manera.

Quan escolten Sánchez parlar de jutges que fan política, els de l’estelada i pensen: Ara te n’adones, o ja ho sabies i et feies l’orni?

Passi, que li ensenyaré el piset

 

Dimecres passat es va donar una interessant coincidència a les portades dels diaris espanyols i catalans de referència. A Madrid, El País, El Mundo, ABC, La Razón; a Barcelona, La Vanguardia, El Periódico i l’Ara. Tots ells no només publicaven en portada la foto de Salvador Illa i Carles Puigdemont en la reunió dels dos a Brussel·les, sinó que de totes les imatges possibles van anar a triar la del mateix moment i amb un enquadrament idèntic. Es veu a Salvador Illa estenent els braços mentre Carles Puigdemont els te relaxats a banda i banda del cos. Una ma d’Illa s’amaga darrera d’un dels braços de Puigdemont, creant la sensació que convida a acompanyar-lo, i l’altre braç assenyala una direcció cap a fora del marc fotografiat. Si ensenyes aquesta imatge a un marcià o a un turista d’Ohio a la cua de la Sagrada Família, que ve a ser el mateix, i li preguntes: qui és l’amfitrió i qui és el convidat en aquesta visita?, probablement respondrien: l’home més alt és qui li està dient a l’altre «passa, passa, que t’ensenyaré el piset». Hi havia, insistim, més fotos per triar, però aquests diaris importants, espanyols i catalans, han triat justament aquesta. I no és una tria sense lògica: malgrat que la notícia és el viatge d’Illa a Brussel·les per reunir-se amb Puigdemont allà on aquest resideix des que va optar per l’exili en lloc de la presó, i per tant es podria entendre com una visita de l’actual president a l’expresident, la reunió es va celebrar a la delegació de la Generalitat a Brussel·les i, per tant, ara com ara, a casa del president en exercici.  

Manresa té una llei seca municipal

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dimarts passat a Regió7)

L’article 31 de l’Ordenança de Civisme i Convivència ciutadana de l’Ajuntament de Manresa estableix el següent: «És prohibit el consum de begudes alcohòliques en els espais públics, a excepció que tingui lloc en establiments i altres espais reservats expressament per a aquella finalitat, com ara terrasses i vetlladors o quan l’esmentat consum es produeixi en ocasió de celebració de festes o fires que comptin amb l’oportuna autorització i sempre que aquesta permeti la venda de begudes alcohòliques».

Insisteix: «Estarà especialment sancionat el consum de begudes alcohòliques en els espais públics quan pugui alterar la convivència ciutadana. A aquests efectes, l’esmentada alteració es produeix quan concorrin alguna de les circumstàncies següents: a) Quan, per la morfologia o la naturalesa del lloc públic, el consum es faci per grups de ciutadans o ciutadanes o en convidi a l’aglomeració a mode del fenomen conegut com a “botellón”. b) Quan, com a resultat de l’acció del consum, es pugui deteriorar la tranquil·litat de l’entorn o provocar-hi situacions d’insalubritat. c) Quan el consum s’exterioritzi en forma denigrant per als vianants o la resta d’usuaris dels espais públics. d) Quan els llocs on es consumeixi es caracteritzin per l’afluència de menors o la presència d’infants i adolescents». I l’article 32 de la mateixa ordenança estableix que «Els agents de l’autoritat podran retirar i intervenir cautelarment les begudes, els aliments, els envasos o els altres elements objecte de les conductes no permeses, així com els materials o els mitjans emprats. Les begudes alcohòliques i els aliments intervinguts podran ser destruïts immediatament per raons higienicosanitàries».

En conseqüència, en una aplicació estricta de la norma, la policia local té el dret a prendre-li el mam a qualsevol que begui alcohol al carrer, i abocar-lo a la claveguera per l’embornal més proper. Encara més si es tracta de grups de persones. I encara més si fan barrila en una vorera, o en el banc d’una plaça passada la mitjanit. Ho diu l’ordenança.

Però una tolerància zero dels Eliot Ness de la llei seca municipal, que perseguís per igual la ginebra de garrafa i la llauna de cervesa alemanya, seria mal acceptada. Naixeria un moviment de resistència al crit de «la birra és alternativa». El truc és la mesura. En el compliment de les ordenances no cal passar-se de radicals, però tenir-les a punt dona poder.

Un rosari (literal) de trons

 

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)

El programa oficial de la Festa Major de Manresa anunciava per al diumenge a les 11 del matí, a la Col·legiata Basílica de Santa Maria de la Seu, l’activitat titulada Missa Solemne, i no hi ha hagut cap daltabaix laïcista per aquesta inclusió. S’afegia que la celebració seria «presidida per Monsenyor Romà Casanova Casanova, bisbe de Vic», i tampoc no s’ha enfonsat el món. Prèviament, entre la plaça Major i el portal de la basílica hauria desfilat el «Seguici de Festa Major» amb la imatgeria de la ciutat, representants de la comissió organitzadora, macers «i corporació municipal»; un cop davant del temple, la imatgeria romandria plantada fins al final de la missa, quan el seguici emprendria el camí contrari fins la plaça Major, on gegants, nans, cavallets, lleó, àliga, etcètera, oferirien els seus balls. Tot plegat, al voltant de la missa, com és ben normal si bé es mira, ja que la festa major manresana va ser instituïda justament en aquestes dates per celebrar el trasllat a Manresa de les preuades relíquies dels sants Agnès, Fruitós i Maurici, els anomenats «cossos sants». No deixa de ser una motivació més ciutadana, més local, que l’Assumpció com a pretext per a les festes de tants i tants municipis i barris. ¿És que potser la Mare de Déu va pujar al cel des de l’antiga vila de Gràcia? No consta, però per l’Assumpció en fan la gran festa. La religió és present a l’origen d’una pila de tradicions, de vegades d’una manera més transparent i d’altres, més ignorada. Per exemple, la tronada que es dispararà avui dissabte a la tarda a la plaça Major. Ja saben: una reguera de pólvora negra que dona la volta a la plaça i acaba al centre, sobre el qual es disposen les metxes dels petards que van esclatant un rere l’altre, més o menys al ritme esperat. Doncs resulta que l’estructura de la disposició es va dissenyar al seu moment segons la restallera de grans del rosari catòlic, amb els seus misteris, els seus parenostres i les seves avemaries. Temps era temps, abans de la tele i fins i tot de la ràdio, els mossens aconsellaven a les famílies que resessin juntes el rosari, al vespre a casa, a la vora del foc. «La família que resa unida roman unida», era l’eslògan escampat pel sacerdot irlandès Patrik Peyton. Amb més de cinquanta avemaries i uns quants parenostres, l’entreteniment era prou durador per fer baixar la verdura, i deixava l’ànim prou ensopit per buscar els llençols sense mals pensaments.

Un colom ben educat

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous passat a Regió7)

Faig el tallat matinal en una terrassa de les Bases de Manresa i a la taula buida del costat un colom una mica coix em mira de reüll. Els coloms miren de reüll en totes dues direccions: és el que fan les aus amb visió panoràmica, de gran utilitat per veure venir depredadors. El camp visual dels coloms gairebé completa els 360 graus, però en canvi la seva visió binocular frontal és mínima i poc útil: enfoquen millor amb cada ull per separat. Per això sembla que no estiguin mirant les molles de pa que atacaran tot seguit. A la taula del meu colom no hi ha cap molla de pa, però la seva tossuda presència indica que altres dies, des d’aquesta talaia, ha localitzat nutritives restes d’esmorzar en altres taules o per terra, i les ha atacades quan els usuaris s’han aixecat. És un capteniment molt més convivencial que el de les gavines que roben l’entrepà de les mans als turistes a la Rambla de Barcelona. Em pregunto si aquestes aus teòricament marines i cada cop més terrestres no són unes aliades secretes del moviment turismofòbic que s’estén per Catalunya. A un guiri que li robin l’entrepà a la sortida de la Boqueria o li rebentin la tapa de calamars acabada de servir li quedaran poques ganes de tornar. «Si va a Barcelona a sadollar-se de Gaudí, surti esmorzat de l’hotel i dini sempre a l’interior dels restaurants», serà el missatge desanimador de les agències. Què faran les gavines el dia que els turistes deixin de venir i els que vinguin els hi posin difícil, i a més a més la febre pel reciclatge selectiu redueixi al mínim la presència de menjar als abocadors de deixalles? Tornaran a esperar el retorn d els vaixells de pesca que llancen al mar les peces que no poden vendre? Recuperaran l’esforçada habilitat d’alimentar-se de peix viu? O es regiraran contra els humans que els privem d’allò que abans els regalàvem, i se’ns llançaran al damunt com a la pel·lícula de Hitchcock? Però havíem començat l’article parlant de coloms. A Manresa n’hi ha entre un terç i el doble del que convindria, segons el darrer cens. Em pregunto si el meu veí de terrassa és un dels sobrers. Mig coix, pobret, no molesta ningú i no busca les molles d’un esmorzar fins que els humans ja s’han aixecat, pagat i marxat. No puc fer el mateix elogi dels que s’han instal·lat als arbres que donen ombra a uns bancs del barri, abans acollidors i ara plens de defecacions. T’obliguen a triar entre agafar una insolació o embrutar-te la roba.

Quan anàvem a l’Atlàntida

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dimarts a Regió7)

No deixa de ser xocant que unes sales de cinema tancades fa només tretze anys ja formin part de la «Manresa desconeguda» a redescobrir durant la festa major. Aquest any l’excursió pels secrets manresans, que fan delir un munt de gent, passa pels escenaris de les brutals detencions d’octubre de 1975 i pel que queda de l’Atlàntida i del Catalunya. La clausura de les pantalles, anunciada com a «provisional» però ben definitiva, es va fer pública el 27 d’agost del 2012 i en Jordi Padró, darrera baula de la nissaga dels Padró dels cinemes, va afirmar que «a ningú li sap més greu que a mi». M’inclino a creure-ho, perquè si el complex va arribar a aquest punt crític va ser perquè a la ciutat no l’importava el suficient. En realitat havia fet seva la tendència general a passar les tardes de cinema i crispetes als multisales dels polígons comercials i anar abandonant les sales urbanes. El Bages Centre dels Trullols, de la mateixa empresa, va ser una competència insuperable, i l’adeu-siau completava un procés que en pocs anys havia anat acumulant els tancaments. Havien quedat enrere aquells temps en què gent de totes les edats gastaven sabates per l’empedrat els diumenges a la tarda. Per aquells anys recordo haver estat membre d’un ramat de joves que ens trobàvem havent dinat i dèiem: on anem?, que significava: quina pel·lícula és interessant? L’hemeroteca diu que el diumenge 7 de gener de 1979 es podia triar entre les següents sales i títols (conservo els noms originals): Apolo, La cárcel caliente (eròtica); Atlántida, El triángulo diabólico de las Bermudas; Cataluña i Avenida, La batalla de Berlín i Donde hay patrón; Conservatorio, Este oscuro objeto del deseo; Goya, Fantomas vuelve i Regreso a las minas del rey Salomón; Kursaal, Spider-Man el hombre araña i El gran golpe en el año santo; Olimpia, Fibra de valientes i Ecos; Loyola, La cenicienta i Pies grandes. En total, nou sales, la meitat d’elles incòmodes i amb mala qualitat d’imatge i so, projectant tretze pel·lícules, amb ben poques estrenes. Era el que hi havia. Plantar-se davant el número 1 del carrer Bonsuccés, avui una escala de pisos, i dir que «per aquí s’entrava a un cine que passava pel·lícules d’erotisme cutre», això sí que seria una immersió en la Manresa desconeguda per a moltíssima gent.

Post-data: El veritable cinema Atlàntida de Manresa, la gran sala que es va inaugurar el 1977 amb la pel·lícula Tiburón, va cessar la seva activitat el maig del 2000. Del 1977 al 1988 parlar de l'Atlàntida era parlar d'una sola sala amb 1.200 localitats. Del 1988 al 2000 era parlar d'un multisales amb quatre pantalles: la orginal (sala 1) i les tres nascudes de remodelar l'espai del veí cinema Catalunya. Del 2000 al 2012 van quedar només les tres sales noves. I el 2012 aquestes també van tancar. 

Africanisme cartogràfic

Mapa del món segons la projecció Mercator, que molts estats africans volen eradicar

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)

Els gravíssims problemes d’Àfrica es deuen estar en vies de solució, perquè la Unió Africana, que agrupa cinquanta-cinc estats del continent, ha considerat oportú dedicar el seu temps a combatre els mapes del món elaborats segons la projecció Mercator, ideada al segle XVI i encara en ús. És aquell planisferi on Grenlàndia apareix enorme i el Canadà, descomunal, mentre que els territoris equatorials, i especialment Àfrica, es mostren més petits del què els tocaria per les seves veritables dimensions. Una activista a favor de la rectificació diu que no es tracta de geografia sinó de dignitat i orgull, i també de «narrativa», paraula de moda. «Corregint el mapa corregim també la narrativa global sobre Àfrica». Però el mapa que proposen com alternativa, la projecció Equal Earth, també té inconvenients. Països i continents s’hi mostren amb una grandària més proporcional, però al preu d’alterar la seva forma. Àfrica s’allargassa en vertical i Rússia es converteix en un botifarró.

De fet, corregir les desproporcions del Mercator és una preocupació molt antiga i mai no resolta del tot. L’única representació del planeta que no distorsiona formes ni mides és la tridimensional: els populars globus terraqüis, que en l’era dels descobriments van assolir mides notables i eren objectes de gran valor que prestigiaven el seu propietari. Avui les didàctiques esferes les tenim en format virtual a l’abast d’un clic, amb eines com Google Earth. Aquesta ens permet girar la bola planetària en qualsevol direcció i centrar-la on ens sembli per confirmar el que ja suposàvem: que els mapes són qüestió de perspectiva. Situïn Catalunya al mig i veuran què apareix i desapareix.

La Unió Africana aplica la seva perspectiva quan formula les demandes cartogràfiques, però no arriba tant lluny com per capgirar les posicions relatives del nord i el sud i recuperar per tant el criteri dels mapes de l’àrea mediterrània elaborats pels musulmans a la nostra Edat Mitjana, els quals situaven la costa africana a la part de dalt i l’europea a la de baix. Així ho veien i així ho representaven. I ben mirat, la disposició té la seva lògica, ja que implica assumir la idea que la llum del Sol cau damunt la Terra de dalt a baix. Nosaltres, en canvi, situem l’astre rei en la prolongació imaginària de la part inferior dels nostres mapes. Per què? Doncs perquè en ells Europa és a dalt i l’Àfrica és a baix. Qüestió de perspectiva.

En Víctor Feliu

 

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous passat a Regió7)

Als que governen no se’ls pot deixar sols, perquè si bades es desvien dels compromisos i quan t’hi fixes ja són una hora lluny. No és per mala idea (bé, de vegades potser sí) sinó perquè les coses de l’administració són complicades, allò urgent segresta allò important, el que havien de ser turons suaus es revelen muntanyes abruptes, els aliats en qui confiaves et deixen plantat i les condicions de l’entorn tenen la mala costum de modificar-se de la pitjor manera: quan no és una crisi del deute és un austericidi europeu amb homes de negre o un trabucament global de les referències legislatives, sense comptar amb la capacitat dels tribunals de deixar-nos amb la boca oberta. A tot això se li ha d’afegir que el despatx del que governa té cua de gent que espera influir-lo per escombrar a favor seu, sigui per petició raonada, per recordatori de favors deguts o per pures amenaces de sonoritat mafiosa. Per tant, que les expectatives inicials i el camí realment caminat es vagin separant en un angle cada cop més obert és del tot comprensible. I com que existeix aquesta tendència, és del tot necessari que existeixin persones com en Víctor Feliu Ferrer, que ens va deixar dimarts als 75 anys i ha estat acomiadat amb la valoració unànime de l’abast i la transcendència de la seva tasca continuada i infatigable al servei del moviment veïnal de Manresa, ja fa cinc dècades, i del col·lectiu dels jubilats i pensionistes, quan s’hi va incorporar. Fa cinc dècades moria Franco, la democràcia començava a treure el nas amb timidesa, alguns ajuntaments encara de l’antic règim paraven les orelles als canvis del vent, i els barris bullien per la perspectiva que els nous temps servissin per resoldre tants problemes i cobrir tants dèficits pendents en urbanisme, equipaments, zones verdes... Va ser un esclat que al cap de pocs anys es va haver de barallar amb els alcaldes i regidors sorgits de les eleccions municipals i que, en una bona part, eren «dels seus». Potser sí, però la gent com en Víctor sempre ho van tenir clar: fossin dels que fossin, no els en deixarien passar ni una. Quan les coses no rutllen n’hi ha que rondinen i n’hi ha que busquen colla per mobilitzar-se i canviar-ho: ell era d’aquests.

Aquells embriacs empipadors ja no són a Sant Domènec. On són ara?

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dimarts passat a Regió7)

La llei de la conservació de l’energia proposada per Émilie du Châtelet estableix que, en qualsevol sistema aïllat, la quantitat total d’energia es conserva. Igualment, la llei de conservació de la massa formulada per Antoine Lavoisier diu que la massa dels productes obtinguts en una reacció química és igual a la massa dels reactius utilitzats. En resum: que en situacions ordinàries, sense fusions ni fisions nuclears, ni la massa ni l’energia no es creen ni es destrueixen, sinó que es modifiquen.

Els personatges que havien portat el mal viure a la manresana plaça de Sant Domènec amb la seva ingesta descontrolada d’alcohol, i les alteracions del comportament que acompanyen la borratxera, pràcticament han desaparegut de l’indret. Els comerciants i la gent que sol passar per allà estan contents. L’Ajuntament atribueix la millora a una sèrie d’actuacions de seguretat ciutadana: patrulles freqüents, identificacions, comissaria de proximitat, videovigilància intimidatòria... La xifra d’incidències registrades ha caigut en picat. Com que tota aquella tropa alcohòlica no ha guarit de sobte la seva dependència, ni tampoc i la seva desubicació malgrat la feina dels serveis socials, perquè és un objectiu llarg i complicat (com reconeix l’Ajuntament), cal preguntar-se on han anat a raure.

Les lleis de la conservació de la massa i l’energia ens conviden a formular la hipòtesi que han anat a embriagar-se a altres llocs de la trama urbana. La seva massa corpòria no pot haver desaparegut. Per tant, si encara existeix i no se la veu per Sant Domènec, deu ser en un altre o uns altres llocs. Igualment, l’energia amb que s’aplicaven a buidar ampolles, bramar i molestar botiguers i vianants a la cèntrica plaça tampoc no pot haver desaparegut, i hores d’ara es deu expressar també en altres emplaçaments. On són? On han anat a parar? Que s’ha fet d’aquells dissortats? Hi ha constància d’increments de soroll empipador en places i carrers d’altres barris, aquestes tòrrides nits d’estiu? O han emigrat?

Preguntar per l’abans i el després dels fenòmens noticiosos sempre és interessant. Per exemple: per on passaven els camions que ara embussen l’AP7 abans de la fi dels peatges? I si en tornessin a cobrar, cap a quines carreteres es desviarien? La visió de conjunt és necessària. Què s’ha fet d’aquelles flors?, preguntava una cançó folk pacifista. Què s’ha fet d’aquells embriacs de Sant Domènec?

Tirar-se els incendis pel cap

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)

L’exalcalde de Sallent i exdiputat David Saldoni ha fet un doble salt mortal: no ha canviat només de professió sinó de continent. De polític a Catalunya a tècnic a les oficines de Bogotà d’una empresa multinacional. Vet aquí el que ha explicat a Regio7: «Hauria de ser més fàcil entrar i sortir de la política, però tens una etiqueta brutal. Fins i tot aquí, a deu mil quilòmetres, et miren d’una manera estranya; és una professió absolutament estigmatitzada».

És veritat. I també és veritat que els principals responsables d’aquesta situació son un bon nombre de polítics de tots els nivells, amb més proporció com més amunt de l’escalafó. Els ciutadans tenim una imatge pèssima de la que hauria de ser la més noble de les professions, ja que consisteix en orientar la pròpia vida cap a la comunitat. Els grecs clàssics deien que una persona és incompleta si no es compromet amb la polis.

No és de noblesa la imatge que ens arriba, sinó de prioritat als interessos del partit i als personals. No hi ha dia que no se’ns en ofereixin proves fefaents: Ara mateix, amb l’onada d’incendis forestals que assola les terres espanyoles. Sobre les altes flames i les brases roents la política estatal balla la dansa de les desqualificacions, els odis, els menyspreus i la impossibilitat de col·laborar i cooperar.

Simulant un debat competencial, PP i PSOE, es llancen pel cap les hectàrees cremades i fins i tot les víctimes mortals. "Guerra política per la gestió dels focs", és un dels titulars de portada. "El PSOE usa els incendis per si el PP activa les urnes", diu un mitjà conservador. "Guerra de xifres sobre els recursos" o "Govern i PP es retreuen la manca d’inversió" són altres reclams de primera pàgina, només ahir.

L’avenç terrible de les flames supera les capacitats dels sistemes d’extinció, estatals o autonòmics. Veiem persones que defensen la seva casa (i es juguen la vida) amb mànegues de regar el jardí. Aquest seria un gran moment perquè els de Feijóo i els de Sánchez aparquessin les diferències. Quina gran oportunitat estan perdent de demostrar que els interessa més el país que l’estratègia electoral!

Primer, apaguin junts els focs. Després, tracin junts les bases d’una política forestal i de mitjans de prevenció. I només llavors, quan allò realment important estigui encarrilat, es poden dedicar a l’intercanvi de retrets.

Però no passarà, perquè els partits afavoreixen l’ascens dels gladiadors més agressius.

En matèria de deixalles, Manresa és Jekyll i Hyde

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous passat a Regió7)

Les queixes dels manresans a l’Ajuntament per la neteja i les escombraries gairebé s’han duplicat del 2023 al 2024, segons les dades del consistori. Han passat de 1.528 a 2.745. Tant o més significatiu és el fet que aquest capítol sigui el més important de tots els motius de queixes, suposi dues de cada cinc que es formulen i deixi a considerable distància tots els altres. No hi ha dubte que els manresans estan descontents i que el seu malestar s’ha disparat darrerament. Una passejada per la ciutat i especialment per les illes de contenidors de reciclatge ajuda a entendre-ho. Les bosses amuntegades per terra són d’una evidència eloqüent. Això no rutlla.

Ara bé, resulta que de tots els motius de queixa que recompta l’Ajuntament aquest és potser el que menys depèn de la mateixa institució municipal i més de la pròpia ciutadania. Si als carrers hi ha bonys, o als fanals manquen bombetes, o el bus no dona l’abast ni arriba on caldria, l’Ajuntament hi té una gran part de culpa, o tota. Però les bosses per terra i les andròmines repenjades als arbres no les han deixat ni l’alcalde, ni els regidors, ni els empleats de l’empresa concessionària de la neteja. Han estat abandonades per veïns de la ciutat.

Per tant, el principal motiu de protesta dels manresans davant l’Ajuntament deriva del nostre propi mal comportament. Però potser hem de precisar l’abast d’aquesta primera persona del plural. Dir que els manresans «embrutem» i després «ens queixem» a l’alcalde per la brutícia és una afirmació imprecisa. Hi ha determinats manresans que embruten i altres que es queixen. Certament, hi pot haver un cert nombre d’empadronats que pertanyen a totes dues categories, però el més habitual és que la queixa provingui d’aquells que fan el que poden per complir, i que els incívics no afegeixin al seu pecat el cinisme de protestar. Després hi ha la resta, la que ni empastifa ni se’n queixa formalment, encara que remugui amb tot el dret. Aquesta resta conforma la majoria silenciosa –la que guanya eleccions, diuen.

Agafats un per un, cada manresà és fill de son pare i de sa mare, però observats en conjunt, com un únic subjecte que amb una ma incompleix i amb l’altre protesta dels incompliments, la ciutadania manresana recorda el cas del doctor Jekyll i mister Hyde. No es pensin pas que aquest capteniment és «molt de Manresa»; a la majoria de ciutats els seus habitants són igual de «ben parits».

Tristos escaldufats

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dimarts passat a Regió7)

Per coure una persona, operació que imagino il·legal i prohibida, i per tant desaconsello, se l’ha d’estirar al vespre panxa enlaire al llit d’una habitació sense aire condicionat i deixar que la «nit tòrrida» faci el seu efecte. L’endemà al matí estarà cuit, recuit i cremat per la maleïda onada de calor que ens porta mínimes resistents a la baixada i màximes amb alta velocitat d’enlairament. Compte amb el concepte: si els diuen que la mínima de la nit ha estat, posem per cas, de 25 graus, no estan parlant de la temperatura entre l’hora d’acotxar-se i la de llevar-se. Ahir la mínima a Manresa va ser de 21 graus a les set del matí, però vuit hores abans, quan proven d’anar a llit les persones que es lleven d’hora, la temperatura era de 27 insuportables graus al carrer, que a aquelles hores és més fresc que l’interior del edificis (aire condicionat a banda). La humanitat catalana passa la nit en unes condicions que no ajuden a recuperar energies i encara mal dormida un dia canicular. Així, amb el cos lluitant contra l’agressió d’un dels pics extrems del clima mediterrani, i la ment castigada per l’ebullició de les neurones, el ciutadà s’asseu finalment davant del televisor i aquest el convida a delectar-se amb el consol d’unes «imatges refrescants». És el tòpic irrenunciable de cada estiu que es presenta de mil formes a través de mil presentacions: la persona del temps, la que presenta el noticiari, el reporter del magazín lleuger, el documental d’excursions per la natura, tots ells competeixen per la nostra atenció a base d’oferir-nos les millors «imatges refrescants», des d’un iceberg que es desprèn del casquet polar fins un colom que s’abeura en un parc, passant per les fonts del Llobregat o un eixam de mainada alegre que salta a l’aigua i xipolleja en una barri de cases flotant de l’Àsia. De veritat es pensen que aquestes imatges ens refrescaran? Que les cascades de l’Iguaçú a la pantalla ens refredaran la pell enganxada a la butaca ? Que la seqüència d’una senyora devorant un gelat de tres boles té efectes balsàmics sobre la nostra gola? Si de cas serà perquè ens fa venir salivera. Veure els altres gaudint del mar, la piscina o la guingueta a les promocions de les cadenes ens fa adonar de la nostra trista situació d’escaldufats. I a la piscina de l’anunci aquests dies també hi fa calor; van les imatges fa setmanes i per això no hi apareix cap personatge amb símptomes d’insolació.