Qui estigui lliure de pecat...

(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dimarts passat a Regió7)

Les inversions de l’Estat en la xarxa de Rodalies de Catalunya, tant en infraestructures (vies, estacions, senyals...) com en material rodant (trens) estan per sota del necessari des de fa dècades. Com a mínim en el que portem de segle, i en els darrers anys de l’anterior, el dèficit ha estat escandalós. S’ha pressupostat menys del necessari i només se n’ha executat una part. Quan els governs centrals han presumit de xifres inversores ha estat amb el truc d’afegir-hi l’alta velocitat, que s’ha endut la part del lleó malgrat que la immensa majoria dels catalans no l’utilitza i, a més a més, la seva construcció va portar desgavells insuportables. Hi ha raons per estar emprenyats amb Adif i Renfe? Per descomptat. Hi ha raons per reprovar i demanar el cap dels responsables polítics? I tant que sí. Però, qui han sigut aquests responsables?

En aquest temps el govern espanyol estat alternativament en mans del PSOE i el PP. Els socialistes van governar fins l’any 1996. El PP de llavors fins el 2004. Novament el PSOE, fins el 2011. Els populars fins el 2018. I els socialistes fins ara, en companyia de Sumar. Comptant els quatre darrers presidents –Aznar, Zapatero, Rajoy i Sánchez–, tant el PSOE com el PP han ocupat catorze anys el despatx presidencial. I cap d’ells no ha fet un esforç sostingut per revertir, o al menys aturar, la degradació de les nostres pobres Rodalies.

A Catalunya, si comptem des de l’any 2000, vuit persones han tingut l’honor de ser presidents de la Generalitat. Els de CiU/Junts sumen 14 anys. Els del PSC, vuit. ERC ha tingut la presidència, plenament o en funcions, durant quatre anys, però uns quants més ha estat soci menor de governs de coalició. I cap d’ells no ha demostrat ser capaç de defensar Rodalies amb prou eficàcia per aconseguir de l’Estat les inversions necessàries. Menysteniment dels uns, impotència dels altres.

I ara, que algú em digui per quins set sous els qui han governat Catalunya durant la major part del darrer quart de segle, i que sovint han estat necessaris per a la governació espanyola, demanen la dimissió d’una consellera de Territori que porta set mesos en el càrrec. Es queixen que Sílvia Paneque no ha pogut resoldre en un temps tan escàs els problemes que ells no han estat capaços de solucionar durant totes les dècades perdudes? Ho fan per tenir-nos distrets i que no ens recordem de la seva part de culpa? O és partidisme pur i dur?

Aquí els referèndums espanten, als EUA se’n fan a cabassos

Aquí espanten les consultes, siguin nacionals per la independència o locals per una planta de reciclatge, i als Estats Units no paren de convocar referèndums. Dimarts es van celebrar eleccions Wisconsin per cobrir una plaça de jutge al tribunal suprem estatal; va guanyar la candidata demòcrata contra un republicà per qui Elon Munsk havia fet una campanya de 25 milions de dòlars. Però la informació dels mitjans d’allà sobre les votacions a Wisconsin inclou altres apartats interessants: resulta que s’havia aprofitat la cita amb les urnes per demanar als ciutadans que votessin en relació a un parell més de qüestions. Una era l’elecció del superintendent d’Instrucció Pública, un càrrec responsable de supervisar les escoles públiques de l’Estat. Una altra era la proposta d’esmenar la constitució de l’Estat per exigir la presentació d’un document d’identitat amb foto per votar en unes eleccions. També es podrien haver posat a consulta popular el nom de tres membres de la Cort d’Apel·lacions, però no va caldre perquè només hi havia un candidat per a cada plaça. En altre cas, els electors haurien estat cridats a participar en sis votacions.

No és cap raresa: l’elecció popular de magistrats i els referèndums sobre qüestions diverses són habituals de costa a costa al gegant nord-americà. En els darrers anys molts Estats han resolt per aquesta via els grans debats sobre el dret a l’avortament o la despenalització del cannabis. L’any passat a Califòrnia s’hi van sotmetre un total d’onze mesures estatals que anaven de l’emissió de bons per finançar serveis de salut mental, construir escoles i preservar el medi (aprovades), fins augmentar el salari mínim (rebutjada). Deu de les onze votacions es van concentrar en la jornada de les eleccions presidencials i legislatives de novembre. A casa nostra es farien acudits sobre l’excés de paperetes, però no hi ha perill: els nostres polítics pensen que aquesta mena de qüestions les han de decidir ells al Govern o als parlaments. És una qüestió de cultura política i de creure’s allò de la sobirania popular.

Negres presagis: a qui beneficien?

Negres figures de foscos presagis sobrevolen el nostre racó de món i diuen: Avui et penses que les coses van malament, però demà aniran pitjor. Enyoraràs l’ordre de l’imperi quan s’imposi el nou desordre. Enyoraràs la pèrfida globalització quan tornis a consumir «nacional» per culpa dels aranzels. Enyoraràs les petiteses que t’omplien de cabòries quan tremolis per veritables amenaces. Enyoraràs quan deies «no hi ha futur» perquè no era tan fàcil com t’hagués agradat. Això diuen les negres figures que llancen foscos presagis, però ningú no t’obliga a pensar que posseeixen la veritat ni el do de la profecia. Pensa: si els fas cas, a qui beneficies? Observa les seves figures, els rostres, els cossos, les plomes, els accents: identifica’ls. Podria ser que les teves pors fossin el seu aliment.

L’independentisme de Jordi Pujol

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)

«Un separatista reprimit». Fa més de trenta anys dues persones amb fonts directes m’ho van dir de Jordi Pujol. Va ser ocultament independentista durant la seva etapa presidencial? Ho era abans del 2009, quan va publicar El fracàs d’Espriu, conegut article on negava virtualitat a una sortida espanyola de les aspiracions de Catalunya?

El 1961, a Els turons a l’altra banda del riu, escrit a la presó, havia fet seva l’esperança en l’Espanya plural i respectuosa que expressava Salvador Espriu a La pell de brau. Deia Pujol que els versos del poeta, «en tot però especialment pel que fa referència a la naturalesa i al significat d’Espanya, al judici de la Guerra Civil i a la missió de la nova lleva, són plenament adequats a l’estat d’ànim i a les sentides o intuïdes necessitats de la jove generació catalana».

Quaranta-vuit anys més tard, el 2009, en la presentació a Manresa de les seves Memòries, l’expresident titllava d’«ingenu» el projecte que havien compartit ell mateix, el seu partit i «una bona part del PSC i del PSUC», d’encaixar Catalunya en una Espanya nova i democràtica. Davant el desencís, què calia fer? Quan el Procés encara no s’havia posat en marxa, Pujol presentava quest dilema: «o recrear un altre missatge, un altre Espriu, o bé la independència, però això és més fàcil de dir que de fer».

El manresà Txema Seglers, nascut el mateix any que Pujol va accedir a la presidència, ha entrevistat testimonis directes i indirectes per apropar-se al personatge amb una mirada que ja és retrospectiva i n’ha fet el llibre Pujol i jo, presentat dimecres a Manresa, a la mateixa llibreria que aquelles memòries. Els entrevistats són de tots els colors, del pujolisme quasi religiós a la crítica més enèrgica, i també són diverses les opinions sobre el seu independentisme: «emocional» segons Irene Rigau, «sociològic» segons José Antich, sobrevingut per obra de l’entorn (el «pinyol») segons Núria Orriols, de cap mena segons Francesc-Marc Álvaro... Seglers avisa: «Ell no va dir que no fos independentista sinó que no seríem independents. És diferent. Segueix deixant el misteri.»

Tornem a les paraules de Pujol a Manresa: «és més fàcil de dir que de fer». Home de criteri, idealista en l’objectiu però navegant pragmàtic, i sempre molt ben informat, coneixia els ressorts visibles i invisibles del poder i sabia que els intents de conquerir l’inabastable generen una frustració capaç de desanimar l’avenç cap al possible.

Molts o pocs, serem més vells

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous passat a Regió7)

Van preguntar a un estudiant com li havia anat l’examen i va respondre: «Contemplo tres escenaris. En l’escenari més alt, excel·lent i matrícula. En el mitjà, aprovat pelat per misericòrdia. I en el més baix el professor m’empaita per l’institut amb unes xurriaques».

En els propers deu anys la població del Bages creixerà d’entre set mil i vint-i-set mil habitants. Amb un pronòstic de tanta amplitud és difícil no encertar-la, però això és el que fa l’Institut d’Estadística de Catalunya, Idescat, en les seves projeccions demogràfiques, un instrument necessari per tal que els governants facin plans a mig i llarg termini.

No és el mateix ordenar el territori, promoure habitatges, obrir vies de comunicació o construir dessaladores per a set milions de milions de catalans que per a onze, però l’Idescat respon a la pregunta «quants serem?» amb un «depèn» d’amplitud sideral. I de què depèn el «depèn»? De la natalitat, la mortalitat i les migracions. Ja ho intuíem.

L’Idescat calcula que d’aquí a cinquanta anys Catalunya tindrà entre 7,3 i 10,7 milions d’habitants. Una forquilla de 3,4 milions. La primera xifra correspon al que s’anomena «escenari baix», i suposa perdre població respecte dels vuit milions actuals. La segona xifra és la de l’«escenari alt». Finalment, hi ha un «escenari mitjà» en el qual només guanyem un milió d’habitants. Poc, per a mig segle.

Per comarques la projecció es limita a vint-i-cinc anys i arriba al 2049. La projeccion més alta i la més baixa estan separades per quaranta-tres mil habitants. Una diferència brutal. Vint-i-cinc anys passen volant: quins plans s’han de fer per al Bages? Cal invertir el que no tenim i preparar-nos per créixer molt, amb el risc de no poder-ho pagar? Val més ser conservadors, i córrer el perill de fer curt? O triem l’aristotèlic camí del mig i preveiem una comarca que només haurà crescut un vuit per cent en un quart de segle, que és ben poc?

Això sí: en tots els escenaris per al conjunt de Catalunya es dispara l’anomenat «índex de dependència de la gent gran». Siguem molts o siguem pocs, d’aquí a un quart de segle hi haurà una persona de 65 anys o més per cada dues persones entre els 15 i els 64. Això, naturalment, si es mantenen les tendències dels darrers anys. Invertir en residències per a la gent gran podria ser un bon negoci... si els ingressos de la població envellida o el sistema de pensions en fallida les poguessin pagar.

Correm-hi tots, que ve la Sílvia Orriols!

Que ve el llop!, diu el Pere del conte. Que ve la Sílvia Orriols!, diuen els polítics i analistes catalans. Les enquestes pronostiquen que Aliança Catalana, el partit que lidera l’alcaldessa de Ripoll, trauria faves d’olla en unes noves eleccions al Parlament de Catalunya. No toquen fins d’aquí a tres anys i mig, i això tant vol dir tant que la resta de partits tenen temps per frenar el fenomen com que aquest té camp per córrer i continuar creixent.

Convé que afinem l’observació i no ens deixem enlluernar per les dades més fosforescents. La darrera enquesta del CEO diu que Aliança Catalana multiplicaria per 4,5 els dos diputats de fa mig any. Amb nou escons se situaria per davant dels Comuns i de la CUP i parlaria de tu a tu amb Vox, la seva homòloga espanyolista. L’extrema dreta «migranòfoba» sumaria un 14% dels vots i un 16% dels escons. Alarmant, però per sota del que trobem a una gran part de la resta d’Europa.

La magnitud del salt endavant d’Aliança al Parlament es deuria en part a l’increment del nombre de votants, però també al sistema electoral. Fa mig any va aconseguir un 3,8% dels vots, i ara n’obtindria el 6,2. No arribaria a doblar el percentatge de sufragis. Però aquest augment és suficient per travessar les barreres d’entrada que fa mig any li van impedir transformar en diputats els seus vots a Girona, Lleida i Tarragona.

Aquesta és doncs la realitat: Aliança creixeria d’un 63% en vots. D’on sortirien els seus votants? Aquí la cosa es posa interessant. Un 31% serien persones que ja la van votar la darrera vegada. I un 29% serien anteriors votants de Junts per Catalunya. En 10% serien transferències d’ERC, i un 5%, del PSC. Orriols pesca on pot, però hi ha caladors més profitosos que altres. Sumant, més de la meitat dels seus vots procediria dels altres partits independentistes. Mirat al revés, un 9% dels votants de Junts se n’anirien cap Aliança.

Orriols pesca en les aigües del rebuig a la immigració, que al seu torn expressa el temor instintiu cap a tot el que ens resulta estrany. Els temors instintius es poden alimentar amb tòpics o combatre amb informació i reflexió. La segona opció necessita més esforç però és la que més contribueix a construir una societat harmònica. La primera pot rendir vots, però quan un partit tradicional es decanta per aquest camí sap que no deixarà de ser la còpia sobrevinguda, i que el votant pot preferir l’original.

De què fardes, Villarejo?

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dimarts passat a Regió7)

En uns àudios enregistrats el 2014 i divulgats ara l’excomissari José Manuel Villarejo li diu a María Dolores de Cospedal: «Amb tota la informació que tu m’havies donat i amb la què ella [Alicia Sánchez Camacho, líder del PP a Catalunya] em va donar, vam fer el que vam fer, humilment una feina que va canviar la història de Catalunya. De 62 a 50, crec que va ser positiu». De 62 a 50 diputats és el que va recular Convergència i Unió a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2012. D’això Villarejo en deia «canviar la història» i Cospedal assentia. Quanta ceguesa!

El que van fer els implicats en l’Operació Catalunya és conegut, i aquests dies es recorda en una comissió d’investigació al Congrés. Que canviessin la història és possible, perquè els seus actes van ser prou greus per causar impacte, però una altra cosa és en quina direcció la van canviar. D’una repassada als esdeveniments d’aquells anys se n’extreu una conclusió segura: els conxorxats no van desactivar gens ni mica l’independentisme. De fet, en els anys següents no va parar de créixer fins arribar al seu cim a l’entorn de l’1 d’Octubre del 2017.

És veritat que a les eleccions de desembre de 2012 la CiU d’Artur Mas va recular de 62 a 50 diputats, però al mateix temps ERC, ja liderada per Junqueras, va créixer de 10 a 21. Els tractes de Mas amb el PP i el malestar social per les retallades pressupostàries van empènyer votants convergents cap als republicans. I a més a més en aquelles eleccions la CUP va entrar al Parlament. El 2012 l’independentisme va créixer a l’hemicicle. ¿Aquest era el «canvi de la història de Catalunya» que volien Cospedal, Camacho i Villarejo? Podem dubtar-ne.

Fa de mal dir què hauria passat si ERC i CUP no haguessin tingut tant de pes al Parlament. El que sabem és que d aquella legislatura, empesa pels vents de les manifestacions i la pressió de les entitats, es va organitzat la consulta del 2014 i es van convocar les eleccions del 2015 com a «plebiscitàries», de les quals van sorgir Puigdemont i el referèndum. Les eleccions de desembre del 2017 es van celebrar en plena intervenció estatal de la Generalitat i amb bona part del Govern a la presó o l’exili, i tanmateix les forces independentistes, sumades, van conservar la majoria. Era això el que volien els autors intel·lectuals de l’Operació Catalunya?

Van empastifar tant com van poder i el resultat va ser més independentisme que mai. No els donaran pas el Nobel d’Astúcia Política.

«Quan els de dalt parlen de pau, el poble sap que hi haurà guerra»

A les portes de la Segona Guerra Mundial, quan Alemanya es rearmava a marxes forçades mentre el règim de Hitler llançaven proclames bel·licistes, Bertolt Brecht va escriure un seguit de versos aplegats sota el títol de «Cantó de guerra alemany». Els «cantons de guerra» havien estat les unitats operatives del sistema de reclutament. Aquells versos han estat citats sovint per la seva estremidora contundència. Ara que l’Europa occidental fa programes de rearmament per compensar els vents de pacte entre Washington i Moscou, i que la presidenta de la Comissió Europea escampa la por aconsellant que totes les llars es dotin de kits de supervivència, convé tal volta recordar alguns d’aquells versos del poeta alemany.

«Quan els de dalt parlen de pau
el poble pla sap
que hi haurà guerra.
Quan els de a dalt maleeixen la guerra,
ja estan escrits els fulls de mobilització.»

«Els de dalt
s’han reunit en una sala.
Home del carrer:
abandona tota esperança.
Els governs
signen pactes de no agressió.
Home menut:
escriu el teu testament.»

«En el moment de marxar, molts no saben
que el seu enemic marxa al capdavant d’ells.
La veu que els mana
és la veu del seu enemic.
Qui parla de l’enemic,
ell mateix és enemic.»

Ens sembla que la frontera oriental de l’Europa democràtica és molt lluny, però en aquest nou mil·lenni res no és lluny i res no ens és aliè. Tot està connectat i cap descàrrega deixarà d’enrampar-nos.

L’escanyador de voreres no descansa

A moltes poblacions, Manresa entre elles, hi ha un escanyador de voreres que es diu Excel·lentíssim Ajuntament. No és l’únic escanyador, però és important. Amb una ma promet voreres amples al servei dels vianants, per tal que ens oblidem del cotxe i anem gratament a peu, però amb l’altra ma permet o fomenta la seva asfíxia. Vegem com.

Imaginem un carrer recent on l’autoritat municipal va dibuixar una espaiosa vorera de cinc metres d’ample, que de fet són quatre i quart un cop es resta l’espai dels arbres i els perillosos forats dels seus escocells sense tapar. Quatre metres i quart són més que suficient perquè la vorera compleixi la doble funció de lloc de pas i espai de trobada per a la qual es va dissenyar ben ampla.

Però llavors el carrer pren vida i un dia s’inaugura una cafeteria que obté de l’Ajuntament el permís per instal·lar una terrassa a la vorera. La terrassa ocupa prou espai perquè l’amplada útil del carrer es redueixi al mínim que obliguen les ordenances. A Manresa és un metre i mig. Ara bé: això dels límits de les terrasses és més relatiu que una promesa electoral. Els explicaré algunes maneres de violar-los.

Si les taules de la terrassa no es disposen perpendiculars a la vorera sinó esbiaixades o en paral·lel, quan els usuaris separen les cadires envaeixen l’espai prohibit. Si les taules són perpendiculars però arriba una colla de cinc a una taula de quatre, el cinquè s’instal·la a la punta, generant mig metre o més d’escanyament. O bé els clients porten els seus gossos, que en algun lloc s’han d’ajaure. O nadons amb cotxets que no caben entre les taules. El metre i mig de l’ordenança es converteix en un metre, o menys. Els cambrers no diuen res i l’Ajuntament mira cap a una altra banda: pecat per omissió, passivitat responsable.

Llavors, el repicó: l’Ajuntament ordena que els establiments dipositin al seu tram de vorera el contenidor de la recollida porta-a-porta corresponent al dia, que acaba de constrènyer el pas. Entre un parell de gossos, un cotxet infantil, una taula de cinc, i un cubell ple d’envasos (o un munt de cartró), s’arriba a què dos vianants en direccions oposades s’han de creuar de perfil. O improvisar un protocol de pas alternatiu.

Ens molesta aquesta realitat? En el fons, no gaire, perquè ens hem tornat addictes a les terrasses, fins i tot en ple hivern, i tenim molt clares les prioritats. L’Ajuntament ho sap, i s’ho queda mirant per no caure malament a uns ciutadans joiosament mediterranis.

Quan de tapar forats l’Ajuntament en diu «invertir»

(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dissabte passat a Regió7)

L’Ajuntament de Manresa informa que aquest any farà una «inversió» de 1,5 milions d’euros en el Pla de Millores de l’Espai Públic (PlaMEP). Animat per l’exemple del govern local, aquest articulista es disposa a emprendre també una «inversió», naturalment més modesta, per executar un Pla de Millores de l’Espai Domèstic (PlaMED) a casa seva. Catalunya necessita inversions tant públiques com privades per fer progressar la nació i recuperar l’històric paper de motor econòmic peninsular, tal i com desitja i reclama el president de la Generalitat. Ni l’alcalde Marc Aloy ni el signant d’aquestes línies no farem oïdes sordes a la crida del deure patriòtic.

Segons la nota de premsa municipal, els 1,5 milions d’inversió en del PlaMEP es destinaran a millorar les calçades de set carrers, diverses voreres, espais de vianants i parcs infantils, arranjar camins rurals i «reforçar els treballs de manteniment». Pel que fa al pla domèstic PlaMED, el pressupost encara no s’ha tancat, però inclourà en tot cas canviar les bombetes de la casa a mesura que es vagin morint, llançar l’escombreta del vàter i substituir-la per una de nova, fer el mateix amb la cortina de la dutxa, portar a la deixalleria la cadira de resina de la galeria i comprar-ne una altra, falcar la nevera, ordenar els llibres comprats el darrer any que s’acumulen en una lleixa, posar piles noves a la ràdio i recargolar els cargols de la tapeta de la maneta d’una persiana, que balla. Tinc els meus dubtes sobre la conveniència d’incloure en el pla el canvi d’oli i la bateria nova del cotxe, o si necessita un pla específic, el PlaMCar.

Potser el lector objectarà que totes aquestes accions domèstiques no són veritables inversions sinó despeses ordinàries, corrents, programables i indispensables. No podem deixar les làmpades sense bombetes que facin llum ni la ràdio sense piles que la facin sonar. Una veritable inversió seria una casa nova o una reforma integral. De la mateixa manera un ajuntament no pot deixar d’arranjar les calçades dels carrers abonyegats o clivellats, les voreres desmanegades, o els camins rurals masegats. De fet, són despeses indispensables per evitar nivells irreversibles de degradació. Però dir-ne «inversions», la mateixa paraula que s’aplica a operacions com la Fàbrica Nova o el carrer Guimerà, permet presentar com a mèrit opcional del governant el que no deixa de ser la seva obligació ineludible. Amb el bombo i els platerets d’un PlaMEP, o sense. 

Com fer-nos valdre a Madrid

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous passat a Regió7)

La notícia de l’agència ACN és aquesta: «Catalunya és la cinquena per la cua de l’Estat en inversions territorialitzades de Renfe, Adif i Adif-Alta Velocitat que s’han acabat duent a terme segons dades d’execució pressupostària del Ministeri d’Hisenda». Entre el 2015 i el 2022 només es va executar un 35% de les inversions pressupostades.

En el període analitzat el govern central va estar en mans del PP fins el juny del 2018, i des de llavors en mans del PSOE amb Podemos o Sumar. Uns i altres han insistit en maltractar els interessos de Catalunya. Si el càstig és globalment intolerable, encara sap més greu quan el govern que l’aplica ha arribat al poder gràcies al gran nombre de vots catalans al PSC i als Comuns.

Si Catalunya no és capaç de defensar els seus interessos materials a Madrid, ningú no ho farà per ella. Però si els polítics volguessin, tindrien una arma gairebé invencible per aconseguir un tracte just: els quaranta-vuit diputats que s’elegeixen a les províncies catalanes, i que suposen un tretze per cent de l’hemicicle del Congrés. Un percentatge menor al setze per cent que li tocaria per població, però igualment rellevant a l’hora de formar o impedir majories parlamentàries.

Si tots els diputats catalans anessin a la una quan es parla d’inversions i finançament, la seva capacitat de tombar governs aconseguiria que ens deixessin de prendre el pel, que les dotacions pressupostàries fossin justes i proporcionals a les necessitats, i que la seva execució no fos sempre inferior o molt inferior a la mitjana. L’estadant de torn de la Moncloa hauria de saber que la preuada butaca correria perill si el recompte de les inversions realment executades i els diners realment transferits no es correspon amb l’acordat.

Per aconseguir aquest objectiu de respecte els quaranta-vuit diputats haurien d’anar a la una. Però els diferents partits tenen interessos i opinions divergents en moltes coses, des de la independència fins la immigració, passant per l’economia. Com casa aquesta diversitat amb la unitat d’actuació? Aquí ve la proposta: la candidatura unitària es formaria en proporció als resultats de les eleccions al Parlament. I un cop al Congrés, que cadascú voti amb els seus en tot el que vulgui, però no en l’exigència de finançament i inversions. Al govern que no compleixi, guillotina parlamentària. El següent estarà avisat. Només així els (ens) faran cas. Una volada de coloms? Segurament. Però... per què no?

Un pensament de Pascal sobre el rostre del poder

Dels «Pensaments» de Blaise Pascal (1623-1662), filòsof, matemàtic, físic, inventor, escriptor, moralista, místic i teòleg francès: 

«L’hàbit de veure els reis acompanyats de guàrdies, tambors, oficials i totes les coses que inclinen les persones al respecte i al terror fan que el seu rostre, quan de vegades està sol i sense acompanyaments, imprimeixi en els seus súbdits el respecte i el terror, perquè no separem en el nostre pensament les seves persones dels seguicis que solen veure’s plegats. I el món, que no sap que aquest efecte procedeix del costum, creu que ve d’una força natural. I d’aquí venen aquestes paraules: ‘el caràcter de la divinitat està imprès en el seu rostre’, i altres semblants».

Heus aquí una proposta d'exercici: quan veiem una persona amb autoritat política, social o espiritual, preguntem-nos: si no sabéssim que és el que és, ens hi hauriem fixat quan ens creués en una vorera?

Traspàs de Rodalies: estafa fa 15 anys i estafa ara

Rodalies de Catalunya ja és un servei de la Generalitat, des de fa quinze anys. Això sí: operat per Renfe sobre vies i estacions d’Adif. L’1 de gener del 2010 va entrar en vigor l’acord Estat-Generalitat pel qual l’administració catalana passava a ser titular de «la regulació, la planificació, la gestió, la coordinació, la inspecció de serveis i la potestat tarifària», segons es va informar, però la infraestructura, els trens, els maquinistes i la resta de personal continuarien pertanyent a l’administració espanyola. Negociat pel tripartit de José Montilla, l’oposició nacionalista el va qualificar de traspàs de fireta, perquè no donava poder real al Govern per imposar el seu criteri. Qualsevol millora depenia d’acords negociats amb bona voluntat. Si volia modificar determinats horaris, o posar trens nous, Renfe li podia respondre que era impossible. Les vies serien d’Adif per sempre mentre que Renfe tenia contracte d’operadora fins el 31 de desembre de 2010, moment en què la Generalitat podria renovar-lo o extingir-lo, però tothom sabia que era impossible reemplaçar l’empresa en el termini d’un any. Des de llavors no s’ha fet ni una cosa ni l’altra. Com que no es veia ni es veu possible treure Renfe de les vies i posar-hi els Ferrocarrils de la Generalitat (FGC), s’ha treballat en un nou traspàs pel qual els trens i una part de les vies passin a mans d’una empresa mixta Estat-Generalitat, que es dirà justament Rodalies de Catalunya. ERC ha aprofitat la feblesa parlamentària de Pedro Sánchez per arrencar-li l’acord. Per dir-ho a la manera blaugrana, semblava que aquest any sí. Però com en el futbol, no hi ha títol guanyat fins que s’acaba la competició, i Pedro Sánchez és un reconegut especialista en xutar la pilota endavant i després ja veurem. Vol arribar al 2027 per acumular més anys a la Moncloa que tots els predecessors excepte González, i per això no li costa gens aplicar el vers d’Ovidi Montllor: «desescric tot el que he escrit». Que els vots d’ERC depenen del traspàs de Rodalies? Negocio una empresa mixa presidida per la part catalana. Que els maquinistes convoquen una vaga per no ser traspassats? Cedeixo i els prometo que Rodalies continuarà sota control de Renfe. Demà ja m’inventaré una altra cosa. I el personal usuari, marejat i fastiguejat, només demana que els trens deixin de ser una mena de transport de bestiar que surt quan vol i arriba quan pot, com el tren d’Olot de la cançó.

Trump a Zelenski: Dona'm la teva economia i et protegiré de Putin

Foto: Central nuclear de Zaporíjia

Trump ha suggerit a Zelenski que els Estats Units adquireixin les plantes elèctriques i nuclears ucraïneses. "Ha suggerit que la propietat nord-americana d'aquestes centrals seria la millor protecció per a aquesta infraestructura i un gran suport per a l'energia ucraïnesa", segons la portaveu de la Casa Blanca.

Trump vol explotar les reserves minerals d'Ucraïna, però aquesta activitat consumeix molta energia i cal garantir-ne el subministrament.

Si els EUA s'apodera (empresarialment!) de mitja Ucraïna, Putin no l'atacarà. Se'n diu "protecció" i a Sicília en saben alguna cosa. Potser pactaran a temps perquè als europeus no ens calgui renunciar a la mantega per alimentar els canons. O no tant com alguns voldrien.

I Pedro Sánchez estaria molt content de sortir de l'entrepà que li fan l'esquerra pacifista i la dreta intractable.

https://www.ara.cat/internacional/europa/ucraina-russia-s-acusen-mutuament-d-atacs-sistema-energetic-hores-despres-promesa-putin-trump_1_5320408.html

Consens sobre immigració: «Aquest nanos que se'ls quedi un altre»

Són persones. Persones especialment indefenses. Parlem dels immigrants menors no acompanyats (mena) que saturen els centres d’acolliment de Canàries i de Ceuta. L’acord entre el govern socialista i el grup de Junts sobre criteris de repartiment per les diferents autonomies ha aixecat les ires de l’oposició de dretes, i ja s’insinuen revoltes en els governs de Mazón i Ayuso. En tots els casos, darrera tota la retòrica amb que s’amaneix la discrepància s’amaga una única afirmació sincera: «Aquí no els volem, que se’ls quedi un altre». Junts està content perquè l’acord limita el nombre dels que arribaran a Catalunya: els catalans que no volen veure'n cap pel carrer aplaudiran la fita aconseguida per Nogueras. Les comunitats del PP (que són la majoria) afirmen que s’hauran del menjar els que s’estalvia Catalunya. Es troben a faltar les veus que cridin: «Escolteu, que parlem de persones, i de persones més indefenses que els adults». Però la pluja gens fina que cau des de fa anys ens porta a no veure aquests menors com infants necessitats d’una oportunitat sinó com destorbs o, encara pitjor, com enemics.

L’alcalde de Sevilla (PP) fa 'brometa' amb el català. Ni punyetera gràcia

L’alcalde de Sevilla, José Luis Sanz, del PP, ha escrit una carta al ministre Oscar Puente per demanar-li una determinada millora ferroviària. El cas és que l’ha enviada en doble versió: en castellà i en català. Per què? Doncs per veure «si así tenemos más suerte tras los 6.300 millones que ha destinado a los rodalíes de Barcelona». Ai, quina gràcia! Però que divertit que és aquest senyor amb el seu greuge catalanòfob que barreja trens i idioma! Ai, aquests catalans que deixem Sevilla sense millores ferroviàries! Sevilla, que va tenir AVE molt abans que Barcelona. Sevilla, on el 1992 van fer una Expo perquè Barcelona s’havia guanyat uns Jocs Olímpics a pols. Cafè per a tothom, però el de Catalunya, descafeinat, i encara ens acusen de rebre privilegis. Se’ns pixen a sobre i diuen que plou.

Miri, alcalde: ja que mira tant pels sevillans en particular i els andalusos en general, cosa que no se li pot pas retreure, i ja que ho fa en negatiu en contra d’altres terres, cosa que ja és més qüestionable, potser hauria de pensar en els andalusos i els sevillans de naixement o d’arrel que viuen a Catalunya i pateixen el desastre de Rodalies, causat per dècades d’abandonament i de desinversió, durant els quals no ens consta que des de l’alcaldia sevillana es mostrés cap mena de solidaritat. Apuntar-se a la caricatura que degrada els catalans és un recurs populista tant fàcil que desmereix qui el practica.

En català «a ver si así tenemos más suerte». Com a brometa és insultant, i si ho digués seriosament només demostraria supina ignorància, perquè l’experiència dicta justament el contrari: anar a Madrid a demanar coses en català és anar-hi amb pedres a la motxilla, plom a les ales i ganes de rebre respostes maleducades.

Negacionisme i motoserra són amics de la propera pandèmia

(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dissabte passat a Regió7)

Cinc anys després de l’esclat de la pandèmia de covid, ens preguntem si estem a punt per la següent. El coronavirus SARS-CoV-2 ja no mata com llavors perquè s’han desenvolupat unes vacunes eficaces, però la propera gran pandèmia la protagonitzarà un enemic per al que no tindrem defensa, perquè si la tinguéssim, el frenaríem. Si sabéssim quin patogen ens atacarà, ja n’estaríem buscant la vacuna i el tractament. Treballem per defensar-nos de tot allò que sabem o intuïm que ens amenaça, però estem indefensos davant l’espai infinit de la nostra ignorància, allà on habiten els cignes negres de Nassir Taleb.

Quan els europeus van arribar a Austràlia van veure-hi unes aus de color negre que els van semblar exòtiques i no van identificar com el que eren: cignes en tot idèntics als europeus excepte en la tonalitat de les plomes. Per a ells els cignes eren blancs, perquè no en coneixien d’altra mena. Un cigne negre era un fenomen altament impredictible. El 2007 l’assagista libanès Nassim Taleb va utilitzar aquell episodi per donar nom a la teoria del cigne negre sobre alguns fenòmens transcendentals de la història que reuneixen tres condicions: ningú no els va veure a venir a causa de la seva raresa; el seu impacte va ser extraordinari, i un cop van haver passat, tothom va afirmar que es podien haver previst.

Va ser la pandèmia de covid un cigne negre? A misses dites molts experts consideren que era previsible, però la retrospecció explicativa és justament una de les tres característiques descrites per Taleb. Ell mateix ha qüestionat que complís plenament la condició d’impredictible, ja que algunes persones creien que una pandèmia podia esdevenir. El problema és que avui en dia l’anàlisi dels experts aplica l’etiqueta de «plausible» a un conjunt tan extens d’amenaces que és impossible defensar-se eficaçment de totes, i cal establir prioritats a partir de les probabilitats que succeeixin realment. És el que fem tots en la nostra vida diària: no és impossible ser atropellats per un camió sense frens, però això no ens dissuadeix de sortir al carrer.

La lluita contra la covid ens ha ensenyat molt sobre les pandèmies, i aquest coneixement ens ajudarà quan vingui la propera, tot i que no sabem quan serà, com ens atacarà i com es combatrà. Haurem de tornar a córrer. Convé doncs estar alerta i en forma, amb la musculatura sanitària preparada i la consciència del perill ben desperta. Negacionisme i motoserra no ajuden gens ni mica a aquests objectius.

Les rodes quadrades dels trens de Rodalies

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous passat a Regió7)

En futbol havia sentit la frase «avui veuen la pilota quadrada» quan els xuts dels jugadors no l’encertaven ni de broma. A Catalunya hi ha molts serveis públics que la veuen quadrada, però un que destaca és Rodalies. N’hi hauria per creure que fins i tot les rodes dels trens són quadrangulars en lloc de circulars. I no cal ni parlar dels engranatges que giren o no giren en la ment dels alts responsables.

Una roda quadrada és una absurd conceptual, però el podem adoptar com a imatge. Un tren amb les rodes quadrades tindria serioses dificultats per desplaçar-se. S’encallaria cada dos per tres, faria saltirons i sacsejades, descarrilaria amb facilitat i causaria una incomoditat insuperable als viatgers, que n’acabarien tips i marejats. Aquesta descripció no s’allunya gaire de la realitat que ofereixen els pitjors moments de Rodalies, cada vegada més freqüents.

I les coses tampoc no giren rodones als despatxos de les grans decisions, on any rere any s’elaboren pressupostos molt per sota del necessari i que, a més a més, sempre es queden a mig gastar, de vegades d’una manera escandalosa. O potser sí que giren rodones, si l’objectiu és exactament la degradació extrema del servei, propòsit que costa de creure.

Un servei ferroviari, amb la seva infraestructura i els seus trens, és com una edificació: si se’n fa un manteniment constant i s’inverteix regularment per anar-la millorant, pot durar molts anys en les millors condicions; però si s’abandona, la deixadesa farà que envelleixi a una velocitat uniformement accelerada, i al final la recuperació serà gairebé impossible. Quan una casa arriba a aquest extrem val més enderrocar-la i aixecar-ne una de nova, però Rodalies no es pot tancar per enderroc i substitució.

Fa massa dècades que no s’inverteix en el simple manteniment de Rodalies. Entre el càstig sistemàtic a Catalunya i la prioritat a l’AVE, la xarxa s’ha anat degradant, i li passa com a la casa envellida de l’exemple: de sobte, tot espetega. Tant si ho ha de fer l’Administració central com l’autonòmica, tornar a uns nivells acceptables de fiabilitat tindrà un cost enorme que s’hauria pogut estalviar amb una gestió seriosa i responsable.

Als despatxos del poder hi ha massa «qui dies passa anys empeny», massa pilotada endavant i que s’espavili el que vingui al darrera. És així com es quadren les rodes de Rodalies. A la Generalitat li traspassaran una bona llufa. 

Algú demanarà perdó per la fantasia de la trama russa?

El Tribunal Suprem espanyol ha confirmat de forma definitiva el tancament de la causa penal per la suposada «trama russa» del Procés. L’Audiència de Barcelona ja va tancar la carpeta oberta i engrossida incansablement pel jutge Aguirre, i ara el Suprem avala aquella decisió. No hi havia res. 

Tots els intents per vincular Carles Puigdemont i altres líders independentistes amb el Kremlin s’havien demostrat sense cap base. Els enviats especials de Putin a la plaça de Sant Jaume, els milions de rubles que havien d’arribar, els soldats russos preparats per defensar una declaració catalana d’independència, la gran i mala novel·la d’espies que s’havien muntat els investigadors policials i judicials, tot això ha quedat en no res, s’ha desfet com la boira amb la tramuntana.

I ara, algú demanarà perdó?

Demanaran perdó els diaris que li van dedicar honors de portada i no van parar d’insistir-hi dia rere dia, magnificant qualsevol tràmit de l’instructor?

Demanaran perdó els predicadors i els tertulians de ràdios i televisions que van alimentar la fantasia durant hores i hores?

Demanaran perdó els polítics que la van utilitzar com a palanca per desqualificar el catalanisme i atacar qualsevol que no s’apuntés a la seva inquisició?

Demanaran perdó els que van atribuir un delicte de «traïció» a Puigdemont i companyia perquè havien demanat l’ajuda d’una potència estrangera per anar contra l’Estat espanyol?

Permetin-me aventurar que no, perquè tot el que van fer ho van fer per la Causa, per la Pàtria, per defensar-la dels seus enemics, i al seu parer aquesta bandera justifica tots els excessos. Tot per la Pàtria.

L’autobús del desastre

(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dimarts a Regió7)

Que un autobús urbà caigui pel marge d’un camí estret de perillositat coneguda i denunciada, com va passat diumenge a la tarda al camí dels Tovots de Manresa, il·lumina una fallida mancomunada de les administracions públiques. A aquella hora el vehicle només transportava el conductor i un passatger, que van resultar ferits lleus, però en uns altres dia i hora hauria anat ple, perquè el fan servir molts alumnes de l’institut Guillem Catà. En aquest cas les protestes i els laments haurien estat eixordadors, però ben mirat no hi ha cap motiu perquè no ho siguin ara, a compte del que podia haver passat. Protestes i laments per la deixadesa dels qui han ignorat les advertències dels veïns del sector i dels mateixos conductors dels busos urbans: «havíem avisat cinquanta mil vegades», ha dit el comitè d’empresa de Bus Manresa. «Hem d’estar sempre pendents que no ens atropellin», diuen al seu torn els vianants habituals del camí. L’oposició va portar el cas al ple de l’Ajuntament, que va aprovar posar-hi remei, però la màquina municipal no ha anat prou de pressa. Això sí, l’equip de govern va queixar-se de la Generalitat per enviar els estudiants del Catà a unes noves aules sense pla de mobilitat per accedir-hi. Per queixes rai no quedarem. Actuar ja és una altra cosa.

No s’estranyin si ens diuen que la culpa és de la pluja i el seu efecte en la solidesa del ferm del camí. Les imatges de diumenge a la tarda mostren l’autobús caigut al costat d’un tram on el paviment de la vora està clivellat d’esquerdes i enfonsat. Són coses que poden passar, però un autobús urbà no ha de transitar per un indret on poden passar aquestes coses. Si s’aprecia perill, per baixa que sigui la probabilitat que sigui, es canvia la ruta. I abans, si no es pot garantir l’accés en transport públic per una via segura, es replanteja la ubicació d’un aulari d’institut. Però estem al paradís de la improvisació, en general i a l’ensenyament en particular. Què podem esperar del país de les cargoleres, els calendaris mutants i els cops de volant pedagògics? Quan davant d’un problema les opcions preferides són dues: o bé un pedaç i una comissió, o bé una comissió sense pedaç? I qui dies passa anys empeny. No està gens malament, per a un dels motors d’Europa. Ai, no, que la campanya «motors d’Europa» és de fa molts anys; en l’actualitat, i des de fa temps, sintonitzem més aviat amb l’alegre i despreocupada dieta mediterrània de festa i nyonya.