Illa vol aprendre grec

(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dimarts passat a Regió7)

Ricard Ustrell va entrevistar Salvador Illa a Col·lapse i li deurien xiular les orelles de totes les crítiques que li van plogure, no pel contingut amable del diàleg sinó pel fer mateix de concedir al president socialista els minuts inicials del programa. Però si els comunicadors d’aquest país s’haguessin de regir per aquests fenòmens auditius no anirien a treballar.

La part més interessant va emergir cap al final, quan li va preguntar a Illa si voldria ser president del govern espanyol. Una pregunta que s’ha tornat oportuna entre el dia en que es va enregistrar la conversa (diumenge 8 de juny) i el d’emissió (dissabte 14), ja que entremig ha saltat l’escàndol de Santos Cerdán, que deixa Pedro Sánchez en una situació molt delicada. Hi ha ulls que miren cap a Illa com a possible alternativa si el president espanyol es carbonitza. Però res d’això no se sabia quan Illa va respondre que que la seva veritable aspiració seria trobar temps per aprendre grec.

Mani?

Es referia, és clar, al grec antic, aquell en què foren dictades i escrites les grans lliçons dels mestres de la filosofia clàssica. El grec en el que Plató va elaborar la teoria de les Idees i Aristòtil va reglamentar els mecanismes de la lògica. Illa va estudiar filosofia i li vindria de gust aprofundir en la llengua dels autors fundacionals. Existeixen traduccions molt ben treballades a idiomes moderns que el president domina perfectament, però per a un aficionat a «l’amor a la saviesa», que això vol dir la paraula filosofia, la lectura directa de les fonts, o del que ens n’ha arribat, ha de ser tot un plaer. Per això consideraria un privilegi disposar d’una hora i mitja cada dia per asseure’s a l’escriptori amb uns manuals que diu que ja posseeix, guardats a l’aguait del moment propici. Hi ha qui passa anys esperant el dia que tindrà temps per aprendre anglès de veritat, i qui aspira a fer el mateix amb «i Ellinikí glóssa», la llengua grega.

Cal esperar que l’afecció d’Illa per la filosofia grega clàssica sigui purament acadèmica, sense cap voluntat d’aplicar-ne les fórmules a la política contemporània, perquè aquells savis eminents eren aristocràtics, monàrquics, classistes i dubtosament democràtics. Saben que el gran Plató proposava una dictadura dels filòsofs? És clar, com que ell n’era... De fet, per filosofar era convenient tenir prou rendes per no gastar temps en guanyar-se la vida. Això, o donar classes de retòrica als nois de casa bona que volien guanyar debats.

Actualització: Illa ha estat cridat a la Moncloa. Ves que això d'aprendre grec no vagi per llarg.

Els bisbes aposten perquè mani Abascal

Luis Arguello, president dels bisbes espanyols

El desig gens secret de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), el president de la qual ha demanat eleccions generals avançades, no és només que governi el PP en lloc del PSOE, sinó que Vox tingui la màxima influència en el govern conservador. I això perquè un govern de Santiago Abascal és avui improbable; en el futur, ja es veurà. Unes eleccions generals anticipades, ara mateix i segons les darreres enquestes, donaria el govern Núñez Feijóo però l’escassedat de la seva majoria el faria esclau de Santiago Abascal.

Per què la CEE vol no només l’expulsió del PSOE del govern sinó que sigui Vox qui marqui la pauta i l’agenda d’una nova etapa conservadora? Perquè el sector més dretà de l’episcopat, que és majoritari, no es refia dels populars. Atenció: parlem de la jerarquia institucional catòlica. L’Església com a comunitat de creients és una realitat molt més complexa i plural, però encara és el dia que es convoquin eleccions per sufragi universal dels catòlics registrats per elegir rectors, bisbes, cardenals i papa.

La CEE no es refia del PP perquè la història recent diu que li tremolen les cames quan es tracta de revertir els canvis introduïts per l’esquerra que contradiuen obertament la doctrina. El divorci, posem per cas. O el matrimoni homosexual. Fins i tot el gran tabú de l’avortament: amb l’excusa que estava recorregut al Tribunal Constitucional, es va abstenir d’intentar derogar la norma tal i com l’havien deixat els socialistes.

En canvi Vox no tindria tantes manies a l’hora d’implantar una contrarevolució encaminada a reinstaurar la identitat entre les normes legals aplicables a tots els ciutadans i els manaments de la doctrina catòlica. Aquestes passarien a ser una obligació per als creients a ser-ho de tothom, creient o no. En la línia del que fan els estats conservadors dela EUA. Se'n diu teocràcia i ens fa molta por quan és islàmica.

Tornarà per al PSOE el dilema sagnant del 2016?

(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dimarts a Regió7)

El 2016 va ser un any caòtic a la política espanyola. Les eleccions del desembre anterior havien donat al PP una majoria relativa insuficient per investir Mariano Rajoy. Tampoc Pedro Sánchez aconseguia lligar una suma alternativa. Després de mesos de penoses indecisions, va caldre tornar a les urnes. El PP va aconseguir 137 escons per 85 el PSOE, però continuaven les dificultats de tots dos per lligar acords d’investidura. Davant de l’embolic, Rajoy va fer una proposta al PSOE: ja que no podeu formar un govern sumant minories, deixeu-nos governar a nosaltres; només cal que us abstingueu en la votació. La resposta de Sánchez es va convertir en un lema: «no és no». Però els socialistes partidaris del sí es van revoltar i a l’octubre, en una jornada caòtica, Sánchez plegava i començava la reconquesta de la secretaria general, que culminaria amb èxit. Ara, al cap de nou anys del seu pitjor moment, els socialistes podrien veure’s abocats a un dilema semblant. Encara més: és possible que dins les seves files creixessin les veus partidàries de prendre la iniciativa. Això succeiria si Sánchez no pogués aguantar la pressió i avancés les eleccions per celebrar-les a la tardor, i si el veredicte de les urnes s’assemblés a l’enquesta de Gesop per a Prensa Ibérica que ahir publicava Regió7, segons la qual l’aplec de partits de aguanta el govern quedaria lluny de la majoria absoluta, mentre que el PP només sumaria amb Vox; això sí, sobradament, ja que els d’Abascal treuen petroli de la gran bronca de la corrupció. Feijóo castiga el fetge de Sánchez amb la seva espiral d’adjectius i Abascal s’asseu a recollir els fruits sense cansar-se. No hi hauria manera d’evitar un govern del PP, però aquest podria arribar per dues vies diferents: el pacte amb l’extrema dreta, seguint el precedent de diverses comunitats autònomes, o el govern en solitari aconseguit gràcies a l’abstenció del PSOE, que se sacrificaria per impedir que els ultres marquessin les prioritats del nou executiu i s’avindria a negociar l’agenda legislativa. Però una decisió com aquesta exigiria apartar Pedro Sánchez de la direcció i substituir-lo per algú més avingut a bastir ponts transversals. Un relleu que si fos traumàtic, com el de fa nou anys, enfonsaria les expectatives ja decreixents del partit. Sense oblidar que llançar el PP als braços de Vox al crit de «que es retratin» seria una temptació molt forta per a les dolgudes bases socialistes.

L’enredada de Rodalies

Foto: La consellera Sílvia Paneque i el secretari d'Estat de Transports José Antonio Santano 

1 – Formalment Rodalies és de la Generalitat des de fa dècades. En l'època del tripartit es va traspassar la titularitat. En tot aquests anys cap Govern no ha aconseguit que Renfe es posés les piles ni tampoc no l'ha fet fora per adjudicar el servei a un altre concessionari. Probablement si ho hagués intentat Renfe li hauria posat totes les traves legals i reals, i Adif hagués fet valdre la força de controlar el funcionament de les vies.

2 – La consellera insisteix que la nova empresa mixta Rodalies de Catalunya serà dirigida per la Generalitat, que tindrà majoria al consell d’administració i nomenarà el president. Però si esclata un conflicte irresoluble entre les parts catalana i espanyola, la darrera paraula la tindrà la junta general d’accionistes, com a totes les empreses. L’Estat posseirà el 50,1 per cent de les accions i, per tant, controlarà la junta. D’aquesta manera Rodalies de Catalunya formarà part del Grup Renfe, com exigien els sindicats per garantir la mobilitat laboral dels maquinistes per tot el territori espanyol.

3 – Si en la nova etapa, al menys al principi, el servei continua sent penós perquè molt del material heretat és més que vell i les infraestructures també, la culpa pública no serà de Renfe sinó de Rodalies de Catalunya, una empresa catalana amb caps catalans que presta el servei per encàrrec de la Generalitat.

Doncs quin negoci.

Abascal, el gran beneficiat del femer polític

Si Pedro Sánchez fes cas als que li demanen l’avançament electoral i els espanyols votessin com a l’enquesta d’avui d’El Periódico, governaria el PP lligat de mans i peus per Vox, excepte en el cas que el PSOE optés per abstenir-se en la investidura i deixar governar Feijóo en solitari.

L’escàndol Koldo-Ábalos-Cerdán desgasta els socialistes, que perdrien entre cinc i nou diputats, però no millora les expectatives de Feijóo, que en perdria entre dos i sis. En canvi Vox gairebé doblaria la seva representació, en passar de trenta-tres a una seixantena.

No ens ha d’estranyar. És cosa sabuda que la bronca permanent desgasta la política institucional i envia una gernació de votants fastiguejats cap als representants de l’antipolítica. Sánchez i Feijóo llançant-se pel cap els escàndols dels respectius partits i els seus palmers augmentant el nivell de barroeria produeixen una enorme desafecció. Amb l’esquerra de l’esquerra desapareguda, Abascal només ha de seure a la porta de casa per veure com els vots arriben sols.

L’enquesta no deixa marge per a una entesa del PP amb altres aliats que Vox o que el PSOE per passiva. Un cop descomptats els que mai de la vida no li farien costat, la resta de grups menors no arriba als quaranta escons o més que necessitaria Feijóo per arribar a la majoria absoluta.

Es pot concebre un pacte PP-PSOE perquè els populars governin en solitari, sense necessitar els d’Abascal? No pas amb Pedro Sánchez com a secretari general dels socialistes. Però si la crisi s’agreuja tant que les eleccions són inevitables, dins el partit creixeran els esforços per rellevar-lo. Seria una repetició de les accidentades jornades del 2016, quan Sánchez es negava a abstenir-se per facilitar la investidura de Rajoy. Una revolta al comitè federal va forçar la seva dimissió i la gestora subsegüent va facilitar que el líder del PP iniciés la seva segona legislatura.

Com deuen recordar, Sánchez va iniciar llavors una gira per totes les agrupacions de cara a recuperar el poder al partit. Va aconseguir-ho i una de les conseqüències va ser la moció de censura del 2018 que el va portar a la Moncloa. En aquella gira per les agrupacions comptava amb el suport decidit de, saben quí? Cerdán i Ábalos.

Que els cremi el foc del cel!

(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dissabte passat a Regió7)

El PP és el partit de la Gürtel, Bárcenas i la policia patriòtica, el PSOE és el d’Abalos, Koldo i Cerdán, l’esquerra a l’esquerra de l’esquerra és un galliner amb excés de galls i una atracció malaltissa per l’autofàgia, Vox és trumpisme (soldats contra manifestants) espanyolista, el centre és l’abisme buit que separa els continents de la polarització, CiU era el tres per cent, l’independentisme s’esbatussa mentre fa equilibris damunt una piscina sense aigua, la democràcia cristiana perd la caritat, la socialdemocràcia s’ha quedat sense respostes a l’equació dels recursos limitats i les demandes infinites... N’hi ha per tirar el barret al foc i escapar-se a la muntanyeta on «no hi neva ni hi plou», o això deia la cançó de la pastoreta.

Segons el llibre del Gènesi, Sodoma havia caigut en la depravació i en el vici: es passaven el dia fornicant sense distinció de gènere i sense l’exclusiva finalitat reproductiva ordenada per l’estricte Jahvè. Aquest va decidir castigar-los destruint la ciutat amb el foc, però davant les súpliques d’Abraham va acceptar perdonar-la si hi havia en ella un nombre suficient d’homes de moral íntegra. Va començar demanant-ne cinquanta i va acceptar successives rebaixes, fins a deu, però ni aquesta xifra no va trobar. Llavors Jahvè va concedir-li un salconduit a Lot, l’únic just provat, i a les seves esposa i filles, i va incinerar tota la resta.

Qui és el Lot de la nostra política, digne de salvar-se de la cremació merescuda per tanta vergonya? Existeix? La veritat és que sí, que en trobaríem fàcilment una bona colla: als ajuntaments, a les bases dels partits, a les entitats no partidistes d’acció política. Estic segur que també en una part dels escons del Parlament. Gent que pateix perquè els altres, els corruptes, els escaladors, els aprofitats, degraden l’ofici i n’allunyen els millors. Però la simpatia que ens poden inspirar aquests bons servidors públics topa amb el fet que no els podem votar sols, sinó en el paquet del seu partit. I els partits han estat abduïts per una lògica perversa: han derivat de buscar el poder per fer coses a fer coses per aconseguir el poder.

Tanmateix, no podem perdre de vista el que deia el savi Joan Fuster: «Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres». Quan ens vinguin basques llegint les notícies, recordem que tot és susceptible d’empitjorar si tanquem els ulls i no hi fem res. Però, com hi ha món, quina mandra que fan, tots plegats.

El mal negoci del turisme

La cosa funciona de la següent manera:

Milions de persones, amb tot el dret del món a viatjar, vénen a Catalunya, omplen la capital i les costes, lloguen apartaments, disparen el preu de l’habitatge i «consumeixen» país.

Per atendre aquests turistes, centenars de milers de persones foranes, amb tot el dret del món a prosperar, arriben a Catalunya des de països més pobres per fer les feines poc pagades del sector, de manera que multipliquen la població resident i «consumeixen» país.

Conseqüència: Catalunya és el punt de trobada on treballadors estrangers treballen per a turistes estrangers, i el país en paga les factures en habitatge, sostenibilitat, identitat i neguit.

Doncs quin negoci!

Repartidors a domicili amb diploma universitari

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous a Regió7)

Quan vaig començar els estudis de Periodisme a l’Autònoma, únic campus que els oferia, encara no funcionaven les PAU que aquests dies treuen la son a tants batxillers. Però com que hi havia un miler d’aspirants per a les cinc-centes places de primer curs, la facultat va organitzar el seu propi examen de sedàs. Calia respondre un qüestionari de cultura general i coneixement de l’actualitat, per saber si eres un marcià o una persona documentada, i analitzar un text del filòsof Julián Marías sobre el bilingüisme de Catalunya. Semblava una resposta improvisada al desbordament, però tenia la seva coherència, ja que avaluava requisits fonamentals d’aquesta professió: base cultural, estar al dia i la capacitat d’entendre un text i reflexionar-hi. Avui és possible matricular-se a Ciències de la Comunicació amb una mancança notable d’aquestes condicions si el domini del conjunt de matèries ajuda a passar la nota de tall. Potser ens hauríem de preguntar si no és més bon sistema que cada facultat reguli el seu accés amb proves específiques. 

Els mil aspirants i les cinc-centes places d’aquell any van ser l’inici d’un boom dels estudis de periodisme. Es van crear quatre grups de cent vint-i-cinc alumnes, que eren una barbaritat, però la majoria de dies només anava a classe entre una tercera i una quarta part. Tots ens preguntàvem: quan acabem, hi haurà feina per a tanta gent? L’any a sobre els nous alumnes ja eren mil. Una barbaritat. Acabaríem tots de manobres amb llicenciatura; ara diríem de riders. No comptàvem que els mitjans i els gabinets de comunicació es multiplicarien amb més intensitat que els famosos pans i peixos evangèlics, ni tampoc que la carrera no seria un requisit indispensable per exercir. A diferència de metges, advocats o arquitectes, no cal estar titulat ni col·legiat a perquè et contractin en una redacció o et comprin un treball free-lance. Igual com es pot dirigir una empresa sense un màster en ADE o ser un notable creador plàstic sense haver passat per Belles Arts. Un cop dit això, convé afegir que uns bons fonaments teòrics i tècnics ajuden a fer-ho bé.

Atenció, joves de les PAU: heu de saber que accedir a una carrera no us garanteix el dret a exercir-la quan acabeu. Si demà no hi ha prou demanda de la vostra especialitat per tants graduats com sortireu a oferir-vos, us podeu trobar havent malgastat uns anys preciosos. I amb els diners de tots, si aneu a la pública.

Santos Cerdan no ha vist El Padrí II

Estava revisitant El Padrí II mentre s'escampava la notícia de l'audio d'una conversa entre Santos Cerdan, número tres del PSOE, Ábalos i Koldo, en la que es parlava dels diners que els devien algunes empreses adjudicatàries de contractes de l'Estat. La Guàrdia Civil hi veu comissions il·legals. I si els diners eren per al partit, aquí hi hauria finançament il·legal del PSOE, que seria molt gruixut. 

És possible que la notícia saltés mentre visionava l'escena de la visita de Michael Corleone al capo mafiós Hyman Roth, a la casa d'aquest a Miami. Després d'una estona de conversa banal, fan sortit tothom, apropen les butaques fins que estan a tocar l'un de l'altre, i posen el volum del televisor a tota pastilla. La conversa esdevé inaudible per a qui enganxi l'orella a la porta o a la paret. Saben el què s'hi juguen si algú escolta la conversa.

Si fas negocis bruts, il·legals, en que es remenen molts diners, i un enregistrament de la conversa acaba a mans de la Guàrdia Civil, és que no has adoptat les precaucions necessàries. És que anaves de sobrat per la vida. De ser dolent també se n'ha de saber; no n'hi ha prou amb què els vots dels ciutadans hagin donat poder al teu partit i tu t'hagis sabut situar escalant dins l'aparell. Pot passar que et creguis molt llest i no ho siguis tant.

El preu del turisme: sous baixos, pisos cars

Què passaria si de sobte deixessin d’afluir turistes a Barcelona? El Periódico ha fet els números. Considera que el PIB de la ciutat cauria un 14%. Si això passés d’un dia per l’altre els efectes serien catastròfics, per descomptat. Però, s’ha calculat qui és el cost real d’aquest 14% del PIB? I no només per a la ciutat, sinó per a la seva àrea metropolitana i per al país en general.

Caldria investigar, per exemple, quin seria l’impacte en l’accés a l’habitatge. Una part important dels rendiments salarials d’aquest 14% es malgasten en l’esforç inútil per atrapar l’escalada desfermada de preus. La bombolla s’expandeix, contamina els municipis de l’entorn i s’endinsa cap al rerepaís, fent que la gent de Manresa, Vic o Vilafranca paguin el negoci turístic barceloní sense rebre’n els beneficis. Com aquesta, es podrien anar quantificant totes les «externalitzacions» de l’activitat, i fixar-nos en qui les suporta.

Però si de sobte deixessin de venir turistes, hi hauria un problema d’atur. L’activitat implica un 19% de la població ocupada de la capital. Fixem-nos en la dada: un 14% del PIB, un 19% de l’ocupació. No es pot dir que sigui el sector més productiu de l’economia barcelonina, ni, per extensió, de la catalana. Aporta menys que altres sectors a la creació de riquesa per persona empleada i, a canvi, suposa uns costos molt elevats i provoca un notable malestar. No és el millor negoci del planeta.

Diu la dita catalana que «Déu nos en guard d’un ja està fet». Si Catalunya pogués tirar uns quants anys enrere i impedir l’allau turística amb una vareta màgica, és probable que s’hagués estalviat efectes com la dimensió del fenomen migratori, que va allà on hi ha feina. I amb ell, la pressió sobre l’ús social del català al carrer i al bar de la cantonada.

Però el viatge enrere en el temps només funciona a les pel·lícules. El turisme és aquí, és creixent, i tots els que se’n beneficien defensen enèrgicament les seves virtuts. Ja que no es pot eliminar el què, els esforços s’han de centrar en el quant i en el com. El que no pot continuar passant és que paguem entre tots una factura que valdria la pena quantificar amb precisió, per fer un bon càlcul de costos i rendiments. Per saber si és un bon o un mal negoci.

Manresa és l’hòstia

(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dissabte passat a Regió7)

Les coses bones eren «molt de Manresa» en la propaganda de l’Ajuntament, encara que se’n trobessin d’idèntiques per tot el país. Reciclar, bé, exemple, era «molt de Manresa», malgrat que un munt de poblacions amb contenidors «intel·ligents» (i bosses per terra) podrien dir el mateix. Però l’eslògan ha topat amb la competència abassegadora d’un gran banc espanyol. «És molt del BBVA que...», diu la campanya que busca fer aparèixer com a simpàtica l’escena del peix gros que menja el petit.

Els serveis de comunicació de l’entitat financera han cremat el «molt de» i el govern de Manresa ha presentat una nova proposta: «Manresa, +Benparida». Del «molt» al «més». Més que qui? Que les ciutats sense uns elàstics tan llargs per ser tibats? La cosa no va per aquí, sinó per «més que abans», quan no estaven en marxa les fenomenals iniciatives del mandat municipal: Pont Nou, Anònima, Guimerà, Fàbrica Nova.

He buscat «benparit/da» al diccionari normatiu i no hi apareix. L’Optimot, servei de consultes lingüístiques de la Generalitat, tampoc no en sap res. Ni l’«esAdir» del 3cat. Potser perquè és una expressió «molt de Manresa», com diu l’alcalde? O potser allò molt manresà és escriure-ho junt? Separat, en dues paraules, en trobem referències als diccionaris de sinònims. Segons el de M. Teresa Espinalt, pot equivaldre a bo, a ben plantat o a simpàtic. El de Softcatalà es desborda: boníssim, espatarrant, fabulós, magnífic, llampant, i altres adjectius superqualificatius.

Això de «benparit», ¿no és argot vulgar, antònim de «malparit»? Fa per a una institució seriosa? No pateixin, que si no està prou dignificat ho estarà de seguida. Llegeixo al web de la Corpo una notícia del 13 de maig: «Comença el «Ben parit», el nou talent show de 3Cat. Per fer-lo realitat, busquem joves entre 18 i 30 anys amb talent i ganes de passar-ho genial. Si tens un projecte creatiu (hi podeu participar sols o en grup), aquest és el teu moment.» Quan es comenci a veure per la petita pantalla l’expressió quedarà beneïda, santificada i indiscutiblement nacionalitzada.

Manresa, més «benparida». Més que qui? Que els guanyadors d’un talent show de la televisió pública nacional? Potser tot encaixaria si la gran final del concurs s’enregistrés a la nau de l’Anònima. O a l’església de Sant Francesc.

(Postdata: «Ésser l’hòstia: esser el súmmum, d’allò que no hi ha». DIEC2.)

«La dolorosa» del juny

(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dijous a Regió7)

En la meva ignorància em pensava que anomenar «la dolorosa» a la factura d’un servei era una dita hispànica, fins que vaig demanar el compte en un restaurant de Florència i l’amo, un tipus enorme que cantava breus fragments d’òpera per la sala, va usar exactament la mateixa expressió per respondre amb humor al meu maldestre «quanto?». Cada primavera els contribuents a la hisenda espanyola ens enfrontem a una «dolorosa»: L’IRPF. Aquests dies hi ha tot de gent demanant hora a les gestories i molta altra davant l’ordinador de casa seva, connectats a l’Agència Tributària, repassant l’esborrany. I són molts els que diran: oh, que bé, em tornen diners! Doncs no haurien d’estar tant contents. Tot seguit els explico el perquè.

Per començar, els diners que els tornen són la diferència entre el que ja han pagat i el que haurien d’haver pagar. Les famoses retencions. Al llarg del 2024 van anar enviant diners a Hisenda a compte de l’IRPF i ara descobreixen que n’hi van enviar de més. Però es tracta de diners del 2024, que per la inflació valien més que els de 2025. Si els haguessin invertit haurien donat algun rendiment. Les retencions són un préstec forçós sense interès que fem al govern. Vist des d’aquesta perspectiva, que la declaració surti a retornar és una mala notícia.

Però els que manen ens estimen i ho fan d’aquesta manera no només perquè els avancem els diners, sinó perquè no ens trobem al juny de sobre i sense reserves, que ja se sap com n’arribem a ser, de despistats. I també perquè no ens adonem de l’abast de la clatellada, que és la segona raó per no estar tant contents: Si vol saber la veritat de la «dolorosa», miri’s les caselles 570 i 571 de la declaració, corresponents a la «quota líquida» estatal i autonòmica. De passada sabrà quants d’aquests diners van de pet a Madrid i quants a la Generalitat. Faci una regla de tres i sabrà quina part dels seus ingressos s’endú el recaptador.

Encara pot fer un altre càlcul per acabar d’espatllar-li l’arribada del bon temps: segur que la major part dels seus ingressos se’ls ha gastat en viure. Pagar factures de serveis, comprar coses a les botigues, anar algun dia al teatre, etcètera. Aquestes despeses paguen IVA. De manera que els seus ingressos hauran rebut la tisorada fiscal al menys dues vegades: la primera, en cobrar-los, i la segona, en gastar-los. Encara està content que li surti a retornar?

Un altre dia parlarem del patrimoni.

Ayuso insulta Catalunya

Tant se val si va ser un momentet o una estona: abandonar la Conferència de Presidents Autonòmics perquè el president català hi parla català (i el basc hi parla euskera), com ha fet la presidenta madrilenya Isabel Díaz Ayuso, és un menyspreu i un insult a les dues llengües i als milions de persones que sumen els seus parlants.

Un insult a Catalunya, que té el català com a llengua pròpia segons un Estatut que, per cert, també és llei orgànica de l’Estat.

Un insult a més de mil anys d’història durant els quals la gent d’aquesta terra l’ha utilitzat per comunicar-se, estimar-se, barallar-se, fer comèdia, fer drames, fer literatura i poesia. Per adreçar-se a Déu, Maria i tots els sants en oració i per aprofundir en els secrets del pensament filosòfic.

Un insult a tots els genis que han creat meravelles amb les paraules. Cal fer la llista? Cal parlar de Ramon Llull? De veritat?

Un insult i una bufetada als milers, o centenars de milers, de persones que han treballat activament per defensar i promoure la llengua en moments adversos, fent bones les paraules d’Espriu: «hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa».

Un insult als que van patir repressió per aquesta defensa.

Un insult als castellanoparlants familiars que durant dècades han fet un esforç per assumit el català com la seva altra llengua pròpia.

Un insult, també, als catalanoparlants que viuen a Madrid i que són ciutadans de la comunitat que governa Ayuso.

A totes aquestes i a moltes altres persones ha insultat la presidenta madrilenya.

Una persona que vol governar l’Estat espanyol, prèvia substitució de l’actual president del PP, que deu estar notant el remor de la segadora d’herba sota els seus peus.

Si Ayuso arriba a presidir el govern espanyol amb la col·laboració de Vox, ja cal que ens calcem.

Marxar? Ja s’ha intentat, sense èxit. Caldrà pensar una altra cosa.

Això de l'Aragó amb Catalunya ve de lluny

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dimarts passat a Regió7)

Un mes de juliol de fa tres dècades vaig anar a Queralbs per fer-li una «entrevista d’estiu» al llavors president Jordi Pujol, compartida amb periodistes d’altres tres capçaleres. Un d’ells, representant un diari lleidatà, va preguntar-li sobre l’art religiós de la Franja guardat a Catalunya i reclamat per l’Església aragonesa. Pujol era l’encarnació del concepte CC: catalanisme catòlic o catolicisme catalanista, triïn l’ordre que prefereixin. La qüestió li podia resultar incòmoda. Va rumiar uns segons i al final va respondre: «Sap què? Aquesta pregunta no me l’ha fet». Una vintena d’anys més tard, els camions de l’article 155 s’enduien per sentència judicial, en direcció a ponent, una colla d’obres procedents d’aquelles parròquies i dipositades, i fins llavors ben cuidades, al museu de Lleida.

La base de la reclamació i de la raó que li van donar els tribunals va ser el decret de la Congregació per als Bisbes d’octubre de 1995 que atribuïa a la diòcesi de Barbastre més de cent parròquies fins llavors adscrites a la de Lleida. La història d’aquestes parròquies era lleidatana però la divisió provincial i autonòmica les situava a l’Aragó, i algú va convèncer el Vaticà que convenia ajustar els dos mapes. Elías Yanes, l’arquebisbe de Saragossa, presidia la Conferència Episcopal Espanyola, per la qual passava necessàriament la decisió. En canvi no es va rectificar el mapa que encara parteix en més d’una autonomia diòcesis com Tortosa, Osca, Sigüenza o Toledo.

«És culpa del Procés que ens fa malveure», escolto i llegeixo. Fa tres dècades no hi havia Procés. La política espanyola vivia el darrer mandat de Felipe González i estava a punt de donar pas al primer de José María Aznar, tots dos sense majoria absoluta i en mans de les minories parlamentàries. Pujol i els seus diputats van dansar el ball de la governabilitat amb uns i altres. Van fer que Aznar parlés «català en la intimitat» i signés el pacte del Majestic. El més independentista que hi havia llavors al Parlament de Catalunya era ERC, que es movia entre els onze i els tretze diputats. Per tant no es pot dir que la dèria aragonesa d’aquells anys per la «recuperació» de l’art sacre fus una reacció de rebuig al separatisme català; les causes havien de ser més profundes i arrelades en la història.

Tant arrelades com això: Des del 1562 fins la dissolució el 1707 només dos dels vint presidents del Consell de la Corona d’Aragó van ser catalans; i aquests dos, tinguts per obertament castellanistes.

Monistrol de Calders, Chinatown funerari

Entrada al Chinatown de Londres

L’alcalde de Monistrol de Calders ha anat a la Xina a visitar cementiris per raons professionals. També l'hauria pogut motivar el lleure. El turisme de cementiris és una realitat i té el seu què. Hi ha gent que visita els de París amb una guia que indica les tombes de la gent famosa. Els temperaments romàtics van al de Père-Lachaise a retre homenatge a la d’Eloisa i Abelard, protagonistes d’un amor tant apassionat com dramàtic al segle XII, i enterrats junts en la sepultura actual a principis del segle XIX. Els fans de la música de The Doors busquen la tomba de Jim Morrison al mateix recinte. Els amants de les lletres poden sentir-se atrets pel de Montmartre, on reposen Zola, Stendhal i Dumas fill. I si no vols caminar, el soterrani del Panteó acumula els fèretres de les figures que l’Estat francès ha considerat mereixedores del màxim honor, de Victor Hugo a Pierre i Marie Curie. En canvi hi ha viatgers que prefereixen l’aclaparadora estesa uniforme del cementiri militar d’Arlington o el de Normandia que acull els morts americans en el famós desembarcament. L’alcalde de Monistrol de Calders creu que existeix un potencial turístic en el projecte de cementiri d’estil xinès que ocuparia vàries hectàrees del seu terme i que s’oferiria a la comunitat xinesa de Catalunya perquè les tombes dels seus difunts gaudissin d’un entorn el més semblant possible al que tindrien al gran país asiàtic. I a banda dels turistes interessats pel paisatge modulat a la manera xinesa, caldria comptar amb els parents i amics dels difunts que els visitarien periòdicament. Les estadístiques diuen que la població xinesa a Catalunya no para de créixer; a primer de gener del 2024 eren seixanta-quatre mil, amb un ritme de creixement de dos mil a l’any. A aquesta velocitat no trigaran gaires anys a ser tants com habitants té Manresa. Si Monistrol aconseguís que tots els seus enterraments d’aquesta gent es realitzessin a l’equipament projectat, l’impacte seria considerable i situaria el municipi en el mapa mundial d’enclavaments xinesos, a l’altura dels Chinatown de les pel·lícules.

On és el cel?

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)

Divendres la Costa Brava Nord era plena de francesos, perquè al seu país fan festa per l’Ascensió i molts s’han muntat un pont. França és un Estat laic que no perdona cap festa catòlica. En canvi a l’Estat espanyol ja no es pot dir allò que alguns vam aprendre de petits: «tres jueves hay en el año que relucen más que el sol, Jueves Santo, Corpus Christi, y la Ascensión del Señor». El Dijous Sant continua sent vermell als calendaris, mentre que les festes litúrgiques «de guardar» (de missa obligatòria per als catòlics estrictes) de l’Ascensió i de Corpus han estat traslladats al diumenge següent.

L’Ascensió. Què és? Segons els Evangelis de Marc i Lluc, Jesús, després de ressuscitar, va estar uns quants dies amb els apòstols, instruint-los per al futur, fins que els va dir: ara us toca a vosaltres, i tot seguit «fou endut cap al cel». Marc precisa: «i s’assegué a la dreta de Déu». Lluc, als Actes dels Apòstols, dona més detalls: «A vista d'ells, s'enlairà, i un núvol el sostragué als seus ulls. S'estaven mirant encara fixament al cel, mentre ell se n'anava, que se'ls presentaren dos homes amb vestidures blanques, i els digueren: ‘Galileus, ¿per què us esteu mirant el cel? Aquest Jesús que ha estat endut d'entre vosaltres cap al cel, vindrà de la mateixa manera que l'heu contemplat anant-se'n’». L’uniforme blanc dels àngels ve de lluny.

Però Jesús no va ser la única persona física en pujar al cel amb cos i ànima. El 15 d’Agost se celebra l’Assumpció de la Maria, malgrat que els Evangelis canònics no en diuen rés. És una creença basada en la tradició i que va néixer tant aviat com la devoció mariana, per una raó poderosa: si Maria havia pujat al cel, no havia d’existir cap sepultura amb les seves restes, i així se la preservava de profanadors i de buscadors de relíquies.

Vet aquí, doncs, que Jesús i Maria fan estada al cel amb el seu cos, i no només amb la seva ànima com la gernació de de difunts que han donat bon pes a les balances del judici individual. I si hi ha aquests dos cossos, vol dir que el cel és un indret físic, material. En conseqüència, és possible preguntar-se: On és? No hi ha cap altre àtom que el d’aquests dos cossos? En aquest cas, no s’han desintegrat per la manca de gravetat? Són molts interrogants, però com que el Totpoderós és això, omnipotent, pot fer possible el que nosaltres, pobres mortals limitats, mai no entendríem.

«Nord enllà» fa fred

(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dijous a Regió7)

El Consell d'Afers Generals de la UE ha tornat a ajornar la decisió sobre l'oficialitat del català.

Ho va escriure Salvador Espriu a l’Assaig de càntic en el temple: «Oh, que cansat estic de la meva / covarda, vella, tan salvatge terra, / i com m’agradaria d’allunyar-me’n, / nord enllà, / on diuen que la gent és neta / i noble, culta, rica, lliure, / desvetllada i feliç!». L’any de la seva publicació, el 1954, Catalunya vivia, com la resta del territori espanyol, sota la dictadura franquista, que si arreu negava les llibertats bàsiques, a casa nostra hi afegia l’acarnissament contra la llengua i la identitat catalanes. Espriu es revoltava contra l’absència de revolta, contra l’acomodació conformista que veia al seu voltant (com si fos fàcil el contrari!), i per això titllava la seva terra de vella covarda. Una repassada crítica a la història llavors recent li permetia afegir l’adjectiu «salvatge». A aquesta realitat fatigosa li oposava una idealització de l’Europa democràtica, que començava al nord dels Pirineus, «nord enllà», curulla de virtuts personals i cíviques. És la temptació de l’exili voluntari que el poeta rebutja perquè «estimo a més amb un desesperat dolor aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria».

L’any 1954 tot era millor «nord enllà». Però d’això en fa més de setanta anys, i la situació espanyola no és la mateixa. Està lluny de la perfecció i exhibeix rampells autoritaris quan li toquen les essències identitàries de la pàtria, però ha escurçat la diferència amb la Unió Europea i ha superat alguns dels seus membres en la tirallonga d’adjectius del poema. La seva gent no és la més bruta, innoble, inculta, pobra o infeliç. Però en el pensament de molts catalans persisteix ben arrelat el concepte de «nord enllà» com a promesa de felicitat o, al menys, de llibertat i justícia. Des d’aquests fonaments s’han bastit les creences que «Europa ens mira» i «Europa ens donarà la raó», que topen una vegada i una altra amb la dura realitat de la indiferència continental. Per al consens europeu, el Regne d’Espanya és una democràcia més que acceptable i no hi ha cap raó per castigar-la. Al contrari: és un jugador important al gran joc de les aliances i les renúncies. Les exigències dels catalans, ni que tinguin el suport oportunista del govern de Pedro Sánchez, són sacrificables si toquen el voraviu de la família política majoritària i dels estats centralistes que no volen precedents plurilingües amb aval europeu. Nord enllà fa fred.

El linxament de la salsitxa de frankfurt

Llegeixo en algun lloc que les salsitxes de frànkfurt augmenten el risc de patir càncer de còlon. Elimina-les de la dieta!, quasi ordena el divulgador. No voldria estar a la seva pell qual el truqui l’amo de la patronal del hot dog (gos calent: com la imaginació de qui li va posar aquest nom). Les persones madures a les que es diagnostiqui la patologia ¿podran demandar judicialment el bar on se’n van atipar en l’adolescència? I si ja ha tancat i al seu lloc hi ha un basar xinès?

He demanat al ChatGPT que busqui per mi a internet les xifres de prevalença del càncer de còlon a la Unió Europea. M’imaginava que Alemanya, l’imperi de les salsitxes, que les devora amb curri i patates en parades al carrer (currywurst), ocuparia la primera posició. Doncs no. Resulta que Alemanya se situa en el penúltim lloc de la taula d’incidència. ¿Serà perquè les kartoffeln que ingereixen a balquena neutralitzen els efectes perniciosos dels additius de la carn, o perquè les seves salsitxes són més honestes i menys processades que les dels nostres establiments? En canvi la posició espanyola, suposat paradís de la saludable dieta mediterrània, és la sisena d’un conjunt de vint-i-set.

Al capdamunt de la llista negra hi trobem els Països Baixos, Hongria, Dinamarca, Eslovènia i Eslovàquia. A l’extrem inferior, Àustria, on la menja que ens ocupa també és habitual. No sembla que la modesta salsitxa rosada sigui la gran culpable; si de cas, una més entre moltes responsables: carns processades, carns vermelles (sobretot carbonitzades a la planxa), massa greixos, poca fibra, alcohol... L’alternativa saludable són la fruita, les verdures, els llegums, el peix, i compte amb la preparació, perquè els fregits tampoc no són la més recomanada. Peix i verduretes al vapor i un raig moderat d’oli cru és un àpat que allunya el càncer de colon i també la obesitat, perquè el menjarem més per gana que per ganes.

Tot plegat perquè un dia els familiars d’un amic que ha mort d’això et jurin que sempre havia fet una alimentació extremadament saludable, mentre un altre amic que passa de la llonganissa a la cansalada fumada, i d’aquesta als empanats oliosos, arriba als cent anys amb el païdor en perfectes condicions. La millor saviesa és la consciència de saber que coneixem molt menys del que ignorem. Ja ho va dir Sòcrates: «només sé que no sé res». I els sembradors d’alarmes, tampoc.

El PP no ens estima, i tant que ens agrada que ens estimin!

Els catalans volem el mateix que tothom: que ens estimin. Els Beatles cantaven que al final l'amor que tens s'iguala amb el que fas, però els mortals egoistes sovint estem més preocupats pel primer que pel segon. Som sensibles a les moixaines i els afalacs, i d'aquesta manera se'ns guanya amb facilitat, malgrat que ens costi ser empàtics per correspondre.

Volem que ens estimin, i els governants espanyols que ho han entès han tingut més requesta entre nosaltres que els practicants del menyspreu i la confrontació sistemàtica. Per això el PP sempre ha tingut tantes dificultats electorals a les circumscripcions catalanes: perquè és percebut no només com un partit espanyol, sinó anticatalà. Fa un sol paquet amb els dos conceptes.

Existeixen raons per practicar l'anticatalanisme a les Espanyes. Segles de conflicte i malfiança que comencen quan els monarques de la casa d'Àustria volen que Catalunya participi en el cost dinerari i humà de les seves guerres i quan, d'acord amb la tendència europea, treballen per acréixer el poder de la corona sobre qualsevol institució territorial. La catalanofòbia espanyola és un arbre d'arrels fondes i fruits sucosos. Però com més s'utilitza per esprémer vots espanyols, més rebuig es provoca a Catalunya.

Ara el PP torna a empaquetar l'espanyolitat i l'anticatalanisme amb les seves maniobres contra la oficialitat de català a la Unió Europea. El secretari general del PP català ha reconegut que el partit ha fet trucades als governs europeus per pressionar en aquest sentit. Que la llengua de Verdaguer sigui tan oficial a Brussel·les com la de Cervantes els posa els pels de punta, talment com si aboqués sense remei a la desaparició del Regne.

Per a l'independentisme, el desamor dels polítics espanyols és una bona notícia. Combustible per mantenir encesa la flama en plena caparra dels fets del 2017.

ExpoBages bellugadissa

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)

Un germen de l’ExpoBages es va veure per la fira de l’Ascensió de 1980 al pati de l’institut Lluís de Peguera, on els municipis de la comarca van exposar productes típics i atractius turístics sota l’etiqueta «Lleure80».

Ja en el balanç d’aquella provatura els polítics i les institucions econòmiques parlaven d’anar més enllà en ambició firal, des del record del «Salón industrial artesano de Manresa y comarca» celebrada onze anys abans al passeig del Riu.

Amb les ganes de fer coses que compartien el primer ajuntament democràtic després del franquisme i els nous responsables de la Cambra de Comerç, un munt de gent es va embolicar la manta al cap i van organitzar la primera ExpoBages a la planta baixa i el soterrani, encara desocupats, d’un edifici de nova construcció al capdamunt del Passeig.

L’èxit de públic va ser espectacular, tant que el propòsit que el certamen fos biennal es va replantejar. N’hi va haver l’any següent i també el 1983, quan es va desbordar cap a la calçada central del Passeig, ocupada per l’automoció.

Però els propietaris de l’edifici volien començar a utilitzar aquelles plantes, destinades a aparcament, i per a les Expo de 1984 i 1985 es van instal·lar uns envelats al pati de l’actual escola Pare Algué, amb entrada en rampa per Verdaguer.

Hi havia consciència de precarietat i els plans de futur apuntaven a la zona del Guix, on es va construir un palau firal que finalment va ser menys de la meitat del projectat: en lloc de dos pavellons amb planta de creu grega, només un, i de tres braços. Tot i la rebaixa, Manresa és criticaire i no va mancar qui va parlar de deliri «faraònic» de l’alcalde. Tanmateix, els dies de l’Expo allò s’omplia, superant obstacles com l’emplaçament als afores de la ciutat i el fangar de l’aparcament quan plovia.

L’Expo s’hi va estar un quart de segle, al Guix, però els crítics deurien sentir l’íntima satisfacció de qui es veu reivindicat per la història quan la davallada en la requesta del certamen, i la necessitat de donar nous usos a l’edifici perquè no fos una baluerna inútil la major part de l’any, van aconsellar acostar la fira als manresans, canviant els sostres de formigó pel cel obert del passeig de Pere III.

Ara, amb la zona afectada per les obres del carrer Guimerà, s’ha decidit el cinquè trasllat, cap a l’avinguda Universitària. L’Expo tornarà al Passeig en un futur, o es quedarà a la part alta de la ciutat? El resultat d’aquest cap de setmana tindrà alguna influència en les futures decisions.

Si per l’Ascensió i sant Andreu manresans i bagencs van a les atraccions dels Trullols, per què no poden visitar els estands de l’avinguda Universitària?