Les tribulacions públiques de la tiktoker sensible

La tiktoker manresana Nadine Romero ha explicat a Regió7.cat que "exposar-me no vol dir que tothom pugui opinar sobre el meu físic". Segons el diari digital, «la creadora de contingut explota contra un seguidor que qüestiona el seu físic i assumeix que podria comportar-li problemes de salut». Vaja, que algú li ha dit que li sobra algun quilo i ella s’ha enfadat: «que no em jutgin». El problema és que qui s’exposa sempre és jutjat. La diferència és que exposar-se a una xarxa com la xinesa significa que el judici t’arriba instantàniament i en volums tant massius com pugui ser-ho la teva audiència. (Per cert, quina mena de continguts són els que crea aquesta senyora? La notícia no ho explica. Són consells financers o de bellesa?).

Posem un exemple. Una persona obesa apareix de forma habitual per televisió per explicar, posem per cas, les novetats de la cartellera de cinema. Com que els humans som dolents de mena, a les cases i als bars de seguida que apareix es multipliquen els comentaris de la mena «cada dia està més rodó», «si continua així farà un pet», «als avions ha de comprar dos seients», «massa hores de cinema i zero de gimnàs», «algú li hauria de dir que és candidat a la diabetis», «un dia el trobaran fregit amb una feridura» i altres de més grollers i farcits de paraules menys reproduïbles. Però la persona afectada no s’immuta. Per què? Perquè ella és allà, a l’estudi de televisió, a una gran distància de nosaltres, que som a aquesta banda de la pantalla. Ja podem anar dient, que ni ens sent ni ens escolta. De fet, ni tant sols ens veu. Les nostres ganyotes li són indiferents.

Però això és la televisió, un invent juràssic amb una audiència geriàtrica, i les noves generacions s’aboquen a les xarxes, que són pura interacció. Si vols. Perquè si no vols, pots inhabilitar els comentaris. O ignorar-los. Pots llançar el teu missatge i oblidar-te de les reaccions, bones o dolentes. Quedar-te només en les xifres de visualitzacions i de «m’agrada» per saber si interesses algú. Però si optes per submergir-te en els comentaris perquè t’agrada que et cobreixin de lloances i et diguin que ets la bomba amb patinet, no et queixis si entremig trobes gent grollera que s’entreté dient coses lletges de tu. Sincerament, si els elogis no t’han proporcionat prou autoestima per immunitzar-te contra els trinxadors, dedica’t a una altra cosa.

Excepte, és clar, si anar-te a lamentar al diari és part de la teva estratègia de comunicació.

I si l'estació de busos de Manresa fos al costat de la Renfe?

On ara s’aixeca l’estació d’autobusos de Manresa abans hi havia una gran estesa de vies i magatzems en desús de l’estació de tren de Manresa Alta. Es va triar aquell indret perquè els terrenys ja eren de la Generalitat, i també es va argumentar que facilitaria la «intermodalitat» d’autobús i ferrocarril. 

Però els trens més utilitzats pels manresans no són els de la Generalitat sinó, amb molta diferència, els de Renfe. Només cal veure com ens queixem de la durada del viatge a Barcelona amb el servei estatal i no ens importa que l’autonòmic encara trigui més estona. 

Per tant, si del que es tractava era de combinar tren i autobús, el nou equipament s’hauria d’haver instal·lat a l’Estació del Nord, la qual, a més a més, es troba a sis-cents metres de Sant Domènec en línia recta, mentre que Manresa Alta és a més d’un quilòmetre.

Cal agrair a l’arquitecta de Freixinet Marta Solà la seva proposta de reformar de cap a peus l’actual instal·lació, però potser amb el que costaria una obra tant enèrgica com la que planteja es pot fer una actuació ambiciosa a l’Estació del Nord per encabir-hi la terminal d’autobusos. Caldria, això sí, que Generalitat i Ajuntament s’entenguessin amb Adif, i no és un interlocutor senzill. 

Al costat de les vies en servei hi ha una estesa de vies en desús, herència de quan s’hi desenvolupava molta activitat de mercaderies. Entre la carretera i la muntanya hi caben perfectament els dos mitjans de transport, i els actuals edificis podrien donar servei simultàniament a l’un i l’altre. És qüestió d’organitzar l’espai amb criteris d’eficàcia i eficiència. Naturalment, la xarxa de bus urbà distribuiria els usuaris manresans del tren pels diferents barris, com ja fa l’actual línia Perimetral, i els viatgers de comarques enllaçarien amb la línia del seu poble.

De totes maneres, si aquesta proposta de nova estació es descarta perquè tampoc no pensen fer nova l’actual, al menys que li apliquin una bona rentada de sostres i cobertes, una repintada exhaustiva, una renovació de mobiliari, i un pla d’usos racional i adaptat a la realitat per tal que els espais buits deixin de fer més por que gràcia.

Si ets pobre, fot el camp

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte a Regió7)

Es veu que les Illes Balears ja no atrauen immigrants de la resta del territori espanyol i ara es dona el fenomen contrari: residents illencs que es traslladen a viure a regions peninsulars de l’anomenada «Espanya buidada». Darrera d’aquesta dinàmica s’hi trobaria la crisi de l’habitatge derivada de l’allau turística: de fora vingueren que de casa els tragueren. La mudança a regions llunyanes pot significar dividir per tres el preu del metre quadrat, i aconseguir una casa sencera quan a Mallorca no poden comprar un pis decent.

Hem passat de condemnar els pobres a pujar escales a empènyer-los quilòmetres enllà. Abans que es generalitzessin els ascensors, les cases de pisos de les ciutats reflectien l’estructura de classes en una divisió vertical invertida: els de dalt vivien a baix. En són un exemple els edificis construïts a París arran de la reforma urbanística de Napoleó III a la segona meitat del segle XIX. Els rics, sovint propietaris de l’immoble, habitaven tota la primera planta. A partir de la segona la superfície es fragmentava en apartaments cada cop més petits, fins arribar a les mansardes de les minyones. Catalunya no va escapar del model. Quants edificis catalans d’una certa edat no llueixen encara el rètol de «principal» al replà del primer pis, una manera de deixar les coses clares?

L’urbanisme de Napoleó III va expulsar els residents pobres cap als afores, a indrets com Montmartre (els artistes s’hi van instal·lar perquè era barat). A pertot arreu l’expansió de les ciutats, combinada amb la popularització de l’ascensor, va fer que s’accentués el repartiment horitzontal de la divisió social. Barris de gent rica, amb els dúplex als àtics com a signe de distinció, i barris de gent pobra. A la Barcelona d’avui el preu del metre quadrat es duplica entre els districtes de Nou Barris i Sarrià-Sant Gervasi. Quan és tota la conurbació la que s’enfila cap als núvols de l’inassequible, als qui no s’ho atrapen els queda l’alternativa d’emigrar cap altres comarques. El metre quadrat del Barcelonès multiplica per sis el de les Garrigues, però les Borges Blanques queda una mica lluny per anar cada matí a treballar de cambrer a la Rambla.

Els cambrers de Palma no tindrien gaire bona combinació de Rodalies per anar a treballar cada dia des de la península. Estan encadenats als preus inassequibles que imposen els mateixos clients alemanys que són gasius amb la propina i rondinaires sobre la qualitat del servei. No és gens estrany que hi hagi qui faci les maletes.

Si llavors ens saltavem els "dos rombos", què no farà la mainada actual a les xarxes?

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous a Regió7)

Temps era temps les pel·lícules projectades als cinemes espanyols necessitaven l’autorització del Ministerio de Información y Turismo, que les podia prohibir o retallar, i en tot cas els encolomava una etiqueta que advertia del seu risc per la salut moral de la població. El grau de perillositat es mesurava amb una escala de l’1 al 4. La categoria 1 volia dir «apta per a tots els públics», la 2, per als majors de 12 anys, la 3 per als majors de 18 anys, la 3R per a «mayores con reparos», i les obres que els censors qualificaven amb un 4 («greument perilloses») no s’arribaven a exhibir.

L’equivalent televisiu es va implantar el 1963 a Televisión Española, llavors l’única existent, i consistia en la sobreimpressió d’uns rombes blancs en una cantonada de la pantalla. Un sol rombe significava que el programa era per a majors de 14 anys, i dos rombes, per a majors de 18 anys. Tant a la gran pantalla com a la petita el criteri de perillositat prenia com a referència el sisè manament, «no cometràs actes impurs», que el catolicisme traduïa per «no fornicaràs», i ignorava força el cinquè manament, «no mataràs», de manera que la mainada tenia permís per afartar-se de tirotejos però se li amagaven els petons d’amor i qualsevol altra forma d’aproximació romàntica amb intencions ulteriors.

Tot això, servia d’alguna cosa? Els meus companys de generació els podran dir que els porters de molts cinemes de la nostra adolescència tenien la màniga bastant ample, sobretot a les sessions menys concorregudes, i que la majoria de nosaltres ens vam fer un tip de veure pel·lícules amb dos rombes a la tele, i això que les cases tenien un únic aparell al menjador, de manera que la supervisió parental era força difícil d’esquivar.

En plena dictadura les restriccions anaven com anaven, així que ens podem imaginar com funcionen ara, quan tots els adolescents porten una pantalla a la butxaca i tenen l’ordinador a l’habitació. Quan apareix la xifra 18 en un racó no és que se’n riguin, és que no la veuen. De manera que poden imaginar l’atac de riure quan he llegit que Instagram restringirà certes utilitats de l’aplicació als usuaris menors de setze anys... que hagin confessat l’edat sense fer trampes. I que ja s’estan afanyant a obrir un compte nou amb el perfil d’un adult de quaranta anys i la foto d’un desconegut amb barba. Si nosaltres ens saltàvem els rombes de la tele única, ja pots comptar què són capaços de fer els nadius digitals.

L'estratègia de Trump: Un cap de cavall al llit i ja parlarem

 

(Aquest és l’article de Regió7 de dimarts passat, abans del darrer cop de timó de Trump)

Entre les escenes memorables de la pel·lícula El Padrí es va fer molt popular, fins l’extrem de crear llenguatge, la del cap de cavall al llit del productor de Hollywood que es nega a donar un paper a l’afillat de Vito Corleone. No cal dir que canvia ràpidament d’opinió i el jove, un cantant en decadència, refà la carrera com estrella de la pantalla (el paral·lelisme amb Sinatra és evident). La diferència entre aquest episodi i el dels aranzels de Donald Trump és que Tom Hagen, el consigliere de Don Cornelone, adopta una actitud educada i dialogant en la seva visita al productor. Aquest es nega a qualsevol negociació i té una reacció furibunda que contrasta amb la calma de Hagen; només després del fracàs de la via dialogada arriba la demostració de força amb el sacrifici d’un semental valorat en sis-cents mil dòlars de 1972. Donald Trump, en canvi, ha optat per posar un cap de cavall al llit de tots els països del planeta (excepte Rússia, ves per on). Com a les pel·lícules més tòpiques, «dispara primer i pregunta després». En els paràmetres de la indústria de l’extorsió, la via Corleone estalvia molta violència: si saps el que estan disposats a fer-te ja no els dius que no. En canvi la via Trump fa estralls innecessaris: en menys d’una setmana milions de persones han vist fondre’s una part dels seus estalvis, gestionats per fons de pensions o d’inversió, i l’economia mundial s’ha omplert d’incertesa. Ell mateix ha explicat alguna vegada els tres fonaments de la seva estratègia: Ataca, ataca, ataca; nega qualsevol acusació, per evident que sigui; i declara’t sempre vencedor.

Colpejar primer i preguntar després és el que va intentar Putin a Ucraïna, però no li va acabar de sortir i ara hi ha un escorxador de vides i un triturador de recursos. El cas ucraïnès, combinat amb el «ja us ho fareu» de Trump, pot haver reforçat la unitat europea, però la solidesa de la tendència és una incògnita. Una enquesta publicada ahir diu que la majoria d’espanyols està d’acord amb la creació d’un exèrcit europeu, però una d’anterior mostra l’escassa disposició dels mateixos espanyols a combatre personalment en cas d’invasió, i molt menys si l’envaït és un altre estat europeu. La combinació de les dues respostes ve a dir que considerem Europa com una entitat externa que ens ha de treure de les castanyes del foc sense que nosaltres haguem de participar en l’esforç. Europeistes insincers, i Trump ho sap.

Tres pantalons per vint euros

He passejat una estona per AliExpress i per Temu, els competidors xinesos d’Amazon. No sovintejo ni els uns ni l’altre perquè sóc més d’anar a comprar a la botiga, però el que hi he trobat m’ha deixat amb la boca oberta. Tres pantalons curts per menys de vint euros. Un trepant per divuit. Una pala excavadora per dos-cents noranta. D’acord, és una pala excavadora «mini», que no està recomanada per construir carreteres sinó per a treballs de granja, però continua estant per sota dels tres-cents euros. Llavors m’he preguntat com els afectarien uns aranzels del 104% com els que han entrat en vigor per a les importacions d’Estats Units a la Xina. Passaria que els preus que acabo de comentar es multiplicarien per dos i continuarien sent econòmics en comparació amb els equivalents made in USA, que a més a més s’encariran pels aranzels de represàlia dels països d’on procedeixen les matèries primeres i els components necessaris per a la seva fabricació.

Però fins i tot si els aranzels estimulen la manufactura dels EUA, no es recuperaran els llocs de treball perduts a causa de la globalització que va fer tancar grans empreses del «corredor rovellat», on el malestar social ha donat ales al populisme de Trump. Per entendre què pot passar només cal pensar que a la Xina proliferen les anomenades «fàbriques fosques»; s’anomenen així perquè la robotització ha assolit nivells tant elevats que naus senceres del procés de producció funcionen soles, sense necessitat de cap persona, i per això tanquen els llums, per estalviar. Si la indústria dels EUA es posa a fabricar una part del que ara importa de la Xina, només necessitarà una petita part dels treballadors de coll blau que ocupava fa uns anys, i que exigeixen proteccionisme en l’esperança de recuperar una feina desapareguda.

Trump, la cacera de bruixes i la força del costat fosc

 

Aquests dies George Clooney protagonitza a Broadway la versió teatral de la pel·lícula Bona nit i bona sort, de la que va ser director el 2005. El tema és la «cacera de bruixes» desfermada als anys cinquanta del segle passat pel senador Joseph McCarthy contra les «activitats anti-americanes» que veia pertot arreu, a l’empara d’una onada de pànic per la suposada amenaça soviètico-comunista.

Intel·lectuals de primera fila, acadèmics, investigadors, escriptors i guionistes, cineastes, actors... van caure en mans de la nova inquisició. Persones conegudes que havien estat sensibles davant les injustícies van ser inscrits en una llista negra que els abocava al pacte de la fam. Amb el xantatge es van fomentar les delacions. El talent de Hollywood va patir de valent.

Pel·lícula i obra de teatre van sobre la valentia de Edward R. Murrow, periodista de la cadena CBS, que va alçar la veu contra McCarthy en els seus programes vespertins; «bona nit i bona sort» era la frase amb la que els tancava. La producció teatral ha estat ben rebuda a la liberal Nova York en aquests dies que Donald Trump i la seva cort estan fent passes descarades per corcar els fonaments de la democràcia liberal i consolidar un estat autocràtic que menysprea la separació de poders i els famosos «controls i equilibris».

Però l’obra també ens recorda que el segle passat Estats Units va viure un episodi gens edificant d’atac massiu a la llibertat de pensament i d’expressió, amb el suport d’una part important d’una població fanatitzada per l’«americanisme». Convé tenir present aquell episodi abans de sorprendre’s del suport popular a les polítiques de Trump.

Amb poc més de dos-cents anys de vida, els Estats Units tenen molt de què avergonyir-se. Com la majoria de països, alguns molt més que d’altres. De fet, no calen gaires anys d’història perquè un Estat es carregui de pecats difícils de perdonar. Com ens van ensenyar el catecisme i George Lucas, la temptació del costat fosc és irresistible.

El cas curiós dels bilions de dòlars que «s’evaporen»

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)

Els diaris diuen que la caiguda de les borses pels aranzels de Donald Trump «fa evaporar bilions de dòlars». Sempre m’ha semblat entre curiós i irracional que les borses tinguin la capacitat de crear i destruir diners d’aquesta manera, d’un dia per l’altre. Una mateixa empresa pot valdre un dia deu milions a la borsa, l’endemà valer-ne dotze, i al cap d’una setmana haver baixat a cinc, i les fàbriques, els empleats, els directius, la cartera comercial... ser els mateixos. La capacitat productiva es mostra inalterada mentre el suposat valor viatja en una vagoneta del Dragon Khan.

Els mercats de capitals serveixen per canalitzar els estalvis de la població cap a iniciatives productives. Quan fan correctament el seu paper, els mercats són bons per als estalviadors, per als emprenedors, i per a la riquesa dels països. Però s’allunyen d’aquesta funció quan es converteixen en casinos on els operadors aposten a la baixada d’una cotització o a la pujada d’una altra no pas pels resultats i expectatives de l’empresa, sinó per estats d’ànim i manipulacions diverses. El pitjor és l’efecte Matrix: les tremolors del món virtual tenen repercussió en el món real.

Aquests dies també hem llegit que els nord-americans són estadísticament més rics que mai, però la causa és l’elevació dels preus de l’habitatge i el curs alcista que han tingut les borses just fins abans de l’actual «trumpada». Fins i tot amb ella, l’índex SP500 de la borsa de Nova York ha pujat un 116% els darrers cinc anys i un 530% en els darrers vint-i-dos. Són els Estats Units un 530% més productius que l’any 2003? No. El preu mitjà d’un habitatge en aquell país s’ha multiplicat per 2,5 en vint anys. Són avui les cases 2,5 vegades més grans que fa dues dècades? No. Però si la casa és l’únic actiu del seu propietari, l’estadística diu que és 2,5 vegades més ric. I si té accions en borsa que han seguit la tendència general, la seva riquesa encara ha crescut més, malgrat que cada cop li sigui més difícil arribar a final de mes.

El 5 de febrer del 1637, al punt màxim de la bombolla de la tulipa, els posseïdors holandesos de bulbs eren milionaris. Al cap de pocs dies els milions s’havien evaporat com els bilions de les borses d’aquesta setmana. Per sort, només una minoria d’holandesos s’havia llançat a especular amb la flor. Per desgràcia, tots els naufragis provoquen onades.

 

«Honor»? Quin «honor», sa majestat?

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous passat a Regió7)

Al festival de l’humor, cort dels miracles i maldestre simulacre de circ en què s’ha convertit la política espanyola li faltava que Joan Carles de Borbó i Borbó, monarca abdicat, presentés una demanda civil de protecció de l’honor contra Miguel Ángel Revilla, expresident de Cantàbria i mallerenga dels platós televisius, per les «expressions injurioses i calumnioses lesives per al seu honor» que el polític hauria formulat de manera reiterada entre 2022 i 2025.

Segons l’advocada de sa majestat (es veu que conserva el tractament), Revilla va «calumniar greument el meu representat i es va referir a ell emprant expressions injurioses, difamants i oprobioses que lesionen el dret fonamental a l’honor». No cal dir que les ràdios i les televisions s’han afanyat a buscar els talls de veu i d’imatge en què Revilla disparava les seves crítiques al demandant, i el que han trobat han sigut expressions molt semblants a les que va utilitzar molta altra gent, a tota mena de mitjans, per qualificar l’actuació d’una persona que es va salvar pels pèls de respondre davant Hisenda per la via penal, que va deixar el seu antic regne per instal·lar-se a Abu Dhabi amb els seus amics dels petrodòlars, i que té un grau d’apreciació popular amb tendència a davallar per sota de zero, fins l’extrem que el seu fill i actual titular de la prefectura de l’Estat li ha establert un cordó sanitari perquè no contamini encara més la imatge de la Corona.

Escoltant les paraules de Revilla recuperades per a la ocasió, una part substancial de la audiència ha pensat que tenia raó llavors i la continua tenint ara. En el duel entre dos campions del «campechanismo», com ha estat enginyosament definida la situació, Joan Carles s’ha cobert de glòria i el càntabre s’ha anotat els primers punts gairebé sense moure’s, sigui quin sigui el resultat del procediment judicial que li reclama una rectificació pública i cinquanta mil euros per a obres socials.

La comunicació de l’advocada esmenta el dret a l’honor recollit a l’article 18.1 de la constitució. Segons la Real Academia Española, la paraula «honor» significa «glòria o bona reputació que segueix a la virtut, al mèrit o a les accions heroiques». Francament, si allò que el preocupa són les taques que embruten el seu honor, Joan Carles hauria de demandar-se a sí mateix, perquè ha estat ell qui s’ha deshonrat de forma persistent i contundent.

L'han votat ells però ho paguem nosaltres

I nosaltres, quina culpa hi tenim?

Els ciutadans dels Estats Units van decidir donar el poder a Donald Trump. El van elegir president i van donar majoria absoluta als republicans a les dues cambres del Congrés. Van fer-ho per activa, votant-los, i per passiva, quedant-se a casa els que no se’n refiaven en lloc de fer costat a Kamala Harris.

Doncs bé: Trump es comporta com calia esperar que ho faria. No com en el seu primer mandat, quan les cambres legislatives el frenaven i no tenia prou suports per desmuntar la burocràcia federal, sinó com a la seva activitat econòmica de conqueridor poc escrupolós. I com al seu programa de televisió The Apprentice, un concurs d’aspirants a executius empresarials que tenia el moment culminant quan s’assenyalava el concursant més feble i el mateix Trump el feia fora amb un «estàs despatxat!» inclement.

Sabien qui era i com era. I van votar-lo igualment. Com que Estats Units és una democràcia, els votants són els responsables del resultat de la seva votació i és normal que en gaudeixin o pateixin les conseqüències. Que el nou president fa coses estranyíssimes i desconcerta tothom? Que dona grans poders a un multimilionari que li fa la pilota? Doncs haver votat Kamala. I si no els feia el pes, al menys haver votat pels candidats demòcrates al Congrés per mantenir l’equilibri.

Té una certa lògica pensar que «ja s’ho faran» i guardar la capacitat d’empatia per a les minories més durament castigades per la fúria presidencial. El problema és que no s’ho fan sinó que «ens ho fan». Les decisions de l’home del cabell groc afecten el món sencer i també a nosaltres, que no en tenim cap culpa. En un planeta interdependent, els cops de timó de la Casa Blanca sacsegen les oliveres de les Garrigues.

No en tenim cap culpa però en paguem les conseqüències. Potser l’únic aspecte positiu de la deriva trumpista cap a l’aïllament d’Estats Units és que com menys interdependents siguem, menys ens afectaran les seves atzagaiades. Que s’ho facin.

L'economia EUA anava bé. Per què Trump vol arreglar el que no està espatllat?

Una dita d’aquelles que surten a les sèries americanes recomana: «Si no està espatllat, no provis d’arreglar-ho». Es veu que pertany a la saviesa ancestral del poble cherokee.

Copio d'un article de Caixa Bank Research de desembre passat amb dades del tercer trimestre del 2024: «Els últims indicadors econòmics disponibles apunten al fet que, en el tancament del 2024, es mantenen les tendències observades durant una bona part de l’any: dinamisme i resiliència dels EUA, feblesa a la zona de l’euro, per la delicada situació que travessen Alemanya i França, i falta d’impuls de l’economia xinesa davant l’absència d’estímuls econòmics de gran importància.» (https://www.caixabankresearch.com/ca/economia-i-mercats/analisi-conjuntura/leconomia-dels-eua-clara-vencedora-del-2024)

O sigui, que l'economia dels Estats Units anava millor que les europees i que la xinesa. Les coses, tal com estaven, afavorien el gegant americà.

Llavors, si les coses com estan funcionen prou bé, per què Donald Trump hi fica les potes d'elefant i s'arrisca a espatllar-ho? 

Qui estigui lliure de pecat...

(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dimarts passat a Regió7)

Les inversions de l’Estat en la xarxa de Rodalies de Catalunya, tant en infraestructures (vies, estacions, senyals...) com en material rodant (trens) estan per sota del necessari des de fa dècades. Com a mínim en el que portem de segle, i en els darrers anys de l’anterior, el dèficit ha estat escandalós. S’ha pressupostat menys del necessari i només se n’ha executat una part. Quan els governs centrals han presumit de xifres inversores ha estat amb el truc d’afegir-hi l’alta velocitat, que s’ha endut la part del lleó malgrat que la immensa majoria dels catalans no l’utilitza i, a més a més, la seva construcció va portar desgavells insuportables. Hi ha raons per estar emprenyats amb Adif i Renfe? Per descomptat. Hi ha raons per reprovar i demanar el cap dels responsables polítics? I tant que sí. Però, qui han sigut aquests responsables?

En aquest temps el govern espanyol estat alternativament en mans del PSOE i el PP. Els socialistes van governar fins l’any 1996. El PP de llavors fins el 2004. Novament el PSOE, fins el 2011. Els populars fins el 2018. I els socialistes fins ara, en companyia de Sumar. Comptant els quatre darrers presidents –Aznar, Zapatero, Rajoy i Sánchez–, tant el PSOE com el PP han ocupat catorze anys el despatx presidencial. I cap d’ells no ha fet un esforç sostingut per revertir, o al menys aturar, la degradació de les nostres pobres Rodalies.

A Catalunya, si comptem des de l’any 2000, vuit persones han tingut l’honor de ser presidents de la Generalitat. Els de CiU/Junts sumen 14 anys. Els del PSC, vuit. ERC ha tingut la presidència, plenament o en funcions, durant quatre anys, però uns quants més ha estat soci menor de governs de coalició. I cap d’ells no ha demostrat ser capaç de defensar Rodalies amb prou eficàcia per aconseguir de l’Estat les inversions necessàries. Menysteniment dels uns, impotència dels altres.

I ara, que algú em digui per quins set sous els qui han governat Catalunya durant la major part del darrer quart de segle, i que sovint han estat necessaris per a la governació espanyola, demanen la dimissió d’una consellera de Territori que porta set mesos en el càrrec. Es queixen que Sílvia Paneque no ha pogut resoldre en un temps tan escàs els problemes que ells no han estat capaços de solucionar durant totes les dècades perdudes? Ho fan per tenir-nos distrets i que no ens recordem de la seva part de culpa? O és partidisme pur i dur?

Aquí els referèndums espanten, als EUA se’n fan a cabassos

Aquí espanten les consultes, siguin nacionals per la independència o locals per una planta de reciclatge, i als Estats Units no paren de convocar referèndums. Dimarts es van celebrar eleccions Wisconsin per cobrir una plaça de jutge al tribunal suprem estatal; va guanyar la candidata demòcrata contra un republicà per qui Elon Munsk havia fet una campanya de 25 milions de dòlars. Però la informació dels mitjans d’allà sobre les votacions a Wisconsin inclou altres apartats interessants: resulta que s’havia aprofitat la cita amb les urnes per demanar als ciutadans que votessin en relació a un parell més de qüestions. Una era l’elecció del superintendent d’Instrucció Pública, un càrrec responsable de supervisar les escoles públiques de l’Estat. Una altra era la proposta d’esmenar la constitució de l’Estat per exigir la presentació d’un document d’identitat amb foto per votar en unes eleccions. També es podrien haver posat a consulta popular el nom de tres membres de la Cort d’Apel·lacions, però no va caldre perquè només hi havia un candidat per a cada plaça. En altre cas, els electors haurien estat cridats a participar en sis votacions.

No és cap raresa: l’elecció popular de magistrats i els referèndums sobre qüestions diverses són habituals de costa a costa al gegant nord-americà. En els darrers anys molts Estats han resolt per aquesta via els grans debats sobre el dret a l’avortament o la despenalització del cannabis. L’any passat a Califòrnia s’hi van sotmetre un total d’onze mesures estatals que anaven de l’emissió de bons per finançar serveis de salut mental, construir escoles i preservar el medi (aprovades), fins augmentar el salari mínim (rebutjada). Deu de les onze votacions es van concentrar en la jornada de les eleccions presidencials i legislatives de novembre. A casa nostra es farien acudits sobre l’excés de paperetes, però no hi ha perill: els nostres polítics pensen que aquesta mena de qüestions les han de decidir ells al Govern o als parlaments. És una qüestió de cultura política i de creure’s allò de la sobirania popular.

Negres presagis: a qui beneficien?

Negres figures de foscos presagis sobrevolen el nostre racó de món i diuen: Avui et penses que les coses van malament, però demà aniran pitjor. Enyoraràs l’ordre de l’imperi quan s’imposi el nou desordre. Enyoraràs la pèrfida globalització quan tornis a consumir «nacional» per culpa dels aranzels. Enyoraràs les petiteses que t’omplien de cabòries quan tremolis per veritables amenaces. Enyoraràs quan deies «no hi ha futur» perquè no era tan fàcil com t’hagués agradat. Això diuen les negres figures que llancen foscos presagis, però ningú no t’obliga a pensar que posseeixen la veritat ni el do de la profecia. Pensa: si els fas cas, a qui beneficies? Observa les seves figures, els rostres, els cossos, les plomes, els accents: identifica’ls. Podria ser que les teves pors fossin el seu aliment.

L’independentisme de Jordi Pujol

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)

«Un separatista reprimit». Fa més de trenta anys dues persones amb fonts directes m’ho van dir de Jordi Pujol. Va ser ocultament independentista durant la seva etapa presidencial? Ho era abans del 2009, quan va publicar El fracàs d’Espriu, conegut article on negava virtualitat a una sortida espanyola de les aspiracions de Catalunya?

El 1961, a Els turons a l’altra banda del riu, escrit a la presó, havia fet seva l’esperança en l’Espanya plural i respectuosa que expressava Salvador Espriu a La pell de brau. Deia Pujol que els versos del poeta, «en tot però especialment pel que fa referència a la naturalesa i al significat d’Espanya, al judici de la Guerra Civil i a la missió de la nova lleva, són plenament adequats a l’estat d’ànim i a les sentides o intuïdes necessitats de la jove generació catalana».

Quaranta-vuit anys més tard, el 2009, en la presentació a Manresa de les seves Memòries, l’expresident titllava d’«ingenu» el projecte que havien compartit ell mateix, el seu partit i «una bona part del PSC i del PSUC», d’encaixar Catalunya en una Espanya nova i democràtica. Davant el desencís, què calia fer? Quan el Procés encara no s’havia posat en marxa, Pujol presentava quest dilema: «o recrear un altre missatge, un altre Espriu, o bé la independència, però això és més fàcil de dir que de fer».

El manresà Txema Seglers, nascut el mateix any que Pujol va accedir a la presidència, ha entrevistat testimonis directes i indirectes per apropar-se al personatge amb una mirada que ja és retrospectiva i n’ha fet el llibre Pujol i jo, presentat dimecres a Manresa, a la mateixa llibreria que aquelles memòries. Els entrevistats són de tots els colors, del pujolisme quasi religiós a la crítica més enèrgica, i també són diverses les opinions sobre el seu independentisme: «emocional» segons Irene Rigau, «sociològic» segons José Antich, sobrevingut per obra de l’entorn (el «pinyol») segons Núria Orriols, de cap mena segons Francesc-Marc Álvaro... Seglers avisa: «Ell no va dir que no fos independentista sinó que no seríem independents. És diferent. Segueix deixant el misteri.»

Tornem a les paraules de Pujol a Manresa: «és més fàcil de dir que de fer». Home de criteri, idealista en l’objectiu però navegant pragmàtic, i sempre molt ben informat, coneixia els ressorts visibles i invisibles del poder i sabia que els intents de conquerir l’inabastable generen una frustració capaç de desanimar l’avenç cap al possible.

Molts o pocs, serem més vells

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous passat a Regió7)

Van preguntar a un estudiant com li havia anat l’examen i va respondre: «Contemplo tres escenaris. En l’escenari més alt, excel·lent i matrícula. En el mitjà, aprovat pelat per misericòrdia. I en el més baix el professor m’empaita per l’institut amb unes xurriaques».

En els propers deu anys la població del Bages creixerà d’entre set mil i vint-i-set mil habitants. Amb un pronòstic de tanta amplitud és difícil no encertar-la, però això és el que fa l’Institut d’Estadística de Catalunya, Idescat, en les seves projeccions demogràfiques, un instrument necessari per tal que els governants facin plans a mig i llarg termini.

No és el mateix ordenar el territori, promoure habitatges, obrir vies de comunicació o construir dessaladores per a set milions de milions de catalans que per a onze, però l’Idescat respon a la pregunta «quants serem?» amb un «depèn» d’amplitud sideral. I de què depèn el «depèn»? De la natalitat, la mortalitat i les migracions. Ja ho intuíem.

L’Idescat calcula que d’aquí a cinquanta anys Catalunya tindrà entre 7,3 i 10,7 milions d’habitants. Una forquilla de 3,4 milions. La primera xifra correspon al que s’anomena «escenari baix», i suposa perdre població respecte dels vuit milions actuals. La segona xifra és la de l’«escenari alt». Finalment, hi ha un «escenari mitjà» en el qual només guanyem un milió d’habitants. Poc, per a mig segle.

Per comarques la projecció es limita a vint-i-cinc anys i arriba al 2049. La projeccion més alta i la més baixa estan separades per quaranta-tres mil habitants. Una diferència brutal. Vint-i-cinc anys passen volant: quins plans s’han de fer per al Bages? Cal invertir el que no tenim i preparar-nos per créixer molt, amb el risc de no poder-ho pagar? Val més ser conservadors, i córrer el perill de fer curt? O triem l’aristotèlic camí del mig i preveiem una comarca que només haurà crescut un vuit per cent en un quart de segle, que és ben poc?

Això sí: en tots els escenaris per al conjunt de Catalunya es dispara l’anomenat «índex de dependència de la gent gran». Siguem molts o siguem pocs, d’aquí a un quart de segle hi haurà una persona de 65 anys o més per cada dues persones entre els 15 i els 64. Això, naturalment, si es mantenen les tendències dels darrers anys. Invertir en residències per a la gent gran podria ser un bon negoci... si els ingressos de la població envellida o el sistema de pensions en fallida les poguessin pagar.

Correm-hi tots, que ve la Sílvia Orriols!

Que ve el llop!, diu el Pere del conte. Que ve la Sílvia Orriols!, diuen els polítics i analistes catalans. Les enquestes pronostiquen que Aliança Catalana, el partit que lidera l’alcaldessa de Ripoll, trauria faves d’olla en unes noves eleccions al Parlament de Catalunya. No toquen fins d’aquí a tres anys i mig, i això tant vol dir tant que la resta de partits tenen temps per frenar el fenomen com que aquest té camp per córrer i continuar creixent.

Convé que afinem l’observació i no ens deixem enlluernar per les dades més fosforescents. La darrera enquesta del CEO diu que Aliança Catalana multiplicaria per 4,5 els dos diputats de fa mig any. Amb nou escons se situaria per davant dels Comuns i de la CUP i parlaria de tu a tu amb Vox, la seva homòloga espanyolista. L’extrema dreta «migranòfoba» sumaria un 14% dels vots i un 16% dels escons. Alarmant, però per sota del que trobem a una gran part de la resta d’Europa.

La magnitud del salt endavant d’Aliança al Parlament es deuria en part a l’increment del nombre de votants, però també al sistema electoral. Fa mig any va aconseguir un 3,8% dels vots, i ara n’obtindria el 6,2. No arribaria a doblar el percentatge de sufragis. Però aquest augment és suficient per travessar les barreres d’entrada que fa mig any li van impedir transformar en diputats els seus vots a Girona, Lleida i Tarragona.

Aquesta és doncs la realitat: Aliança creixeria d’un 63% en vots. D’on sortirien els seus votants? Aquí la cosa es posa interessant. Un 31% serien persones que ja la van votar la darrera vegada. I un 29% serien anteriors votants de Junts per Catalunya. En 10% serien transferències d’ERC, i un 5%, del PSC. Orriols pesca on pot, però hi ha caladors més profitosos que altres. Sumant, més de la meitat dels seus vots procediria dels altres partits independentistes. Mirat al revés, un 9% dels votants de Junts se n’anirien cap Aliança.

Orriols pesca en les aigües del rebuig a la immigració, que al seu torn expressa el temor instintiu cap a tot el que ens resulta estrany. Els temors instintius es poden alimentar amb tòpics o combatre amb informació i reflexió. La segona opció necessita més esforç però és la que més contribueix a construir una societat harmònica. La primera pot rendir vots, però quan un partit tradicional es decanta per aquest camí sap que no deixarà de ser la còpia sobrevinguda, i que el votant pot preferir l’original.

De què fardes, Villarejo?

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dimarts passat a Regió7)

En uns àudios enregistrats el 2014 i divulgats ara l’excomissari José Manuel Villarejo li diu a María Dolores de Cospedal: «Amb tota la informació que tu m’havies donat i amb la què ella [Alicia Sánchez Camacho, líder del PP a Catalunya] em va donar, vam fer el que vam fer, humilment una feina que va canviar la història de Catalunya. De 62 a 50, crec que va ser positiu». De 62 a 50 diputats és el que va recular Convergència i Unió a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2012. D’això Villarejo en deia «canviar la història» i Cospedal assentia. Quanta ceguesa!

El que van fer els implicats en l’Operació Catalunya és conegut, i aquests dies es recorda en una comissió d’investigació al Congrés. Que canviessin la història és possible, perquè els seus actes van ser prou greus per causar impacte, però una altra cosa és en quina direcció la van canviar. D’una repassada als esdeveniments d’aquells anys se n’extreu una conclusió segura: els conxorxats no van desactivar gens ni mica l’independentisme. De fet, en els anys següents no va parar de créixer fins arribar al seu cim a l’entorn de l’1 d’Octubre del 2017.

És veritat que a les eleccions de desembre de 2012 la CiU d’Artur Mas va recular de 62 a 50 diputats, però al mateix temps ERC, ja liderada per Junqueras, va créixer de 10 a 21. Els tractes de Mas amb el PP i el malestar social per les retallades pressupostàries van empènyer votants convergents cap als republicans. I a més a més en aquelles eleccions la CUP va entrar al Parlament. El 2012 l’independentisme va créixer a l’hemicicle. ¿Aquest era el «canvi de la història de Catalunya» que volien Cospedal, Camacho i Villarejo? Podem dubtar-ne.

Fa de mal dir què hauria passat si ERC i CUP no haguessin tingut tant de pes al Parlament. El que sabem és que d aquella legislatura, empesa pels vents de les manifestacions i la pressió de les entitats, es va organitzat la consulta del 2014 i es van convocar les eleccions del 2015 com a «plebiscitàries», de les quals van sorgir Puigdemont i el referèndum. Les eleccions de desembre del 2017 es van celebrar en plena intervenció estatal de la Generalitat i amb bona part del Govern a la presó o l’exili, i tanmateix les forces independentistes, sumades, van conservar la majoria. Era això el que volien els autors intel·lectuals de l’Operació Catalunya?

Van empastifar tant com van poder i el resultat va ser més independentisme que mai. No els donaran pas el Nobel d’Astúcia Política.

«Quan els de dalt parlen de pau, el poble sap que hi haurà guerra»

A les portes de la Segona Guerra Mundial, quan Alemanya es rearmava a marxes forçades mentre el règim de Hitler llançaven proclames bel·licistes, Bertolt Brecht va escriure un seguit de versos aplegats sota el títol de «Cantó de guerra alemany». Els «cantons de guerra» havien estat les unitats operatives del sistema de reclutament. Aquells versos han estat citats sovint per la seva estremidora contundència. Ara que l’Europa occidental fa programes de rearmament per compensar els vents de pacte entre Washington i Moscou, i que la presidenta de la Comissió Europea escampa la por aconsellant que totes les llars es dotin de kits de supervivència, convé tal volta recordar alguns d’aquells versos del poeta alemany.

«Quan els de dalt parlen de pau
el poble pla sap
que hi haurà guerra.
Quan els de a dalt maleeixen la guerra,
ja estan escrits els fulls de mobilització.»

«Els de dalt
s’han reunit en una sala.
Home del carrer:
abandona tota esperança.
Els governs
signen pactes de no agressió.
Home menut:
escriu el teu testament.»

«En el moment de marxar, molts no saben
que el seu enemic marxa al capdavant d’ells.
La veu que els mana
és la veu del seu enemic.
Qui parla de l’enemic,
ell mateix és enemic.»

Ens sembla que la frontera oriental de l’Europa democràtica és molt lluny, però en aquest nou mil·lenni res no és lluny i res no ens és aliè. Tot està connectat i cap descàrrega deixarà d’enrampar-nos.

L’escanyador de voreres no descansa

A moltes poblacions, Manresa entre elles, hi ha un escanyador de voreres que es diu Excel·lentíssim Ajuntament. No és l’únic escanyador, però és important. Amb una ma promet voreres amples al servei dels vianants, per tal que ens oblidem del cotxe i anem gratament a peu, però amb l’altra ma permet o fomenta la seva asfíxia. Vegem com.

Imaginem un carrer recent on l’autoritat municipal va dibuixar una espaiosa vorera de cinc metres d’ample, que de fet són quatre i quart un cop es resta l’espai dels arbres i els perillosos forats dels seus escocells sense tapar. Quatre metres i quart són més que suficient perquè la vorera compleixi la doble funció de lloc de pas i espai de trobada per a la qual es va dissenyar ben ampla.

Però llavors el carrer pren vida i un dia s’inaugura una cafeteria que obté de l’Ajuntament el permís per instal·lar una terrassa a la vorera. La terrassa ocupa prou espai perquè l’amplada útil del carrer es redueixi al mínim que obliguen les ordenances. A Manresa és un metre i mig. Ara bé: això dels límits de les terrasses és més relatiu que una promesa electoral. Els explicaré algunes maneres de violar-los.

Si les taules de la terrassa no es disposen perpendiculars a la vorera sinó esbiaixades o en paral·lel, quan els usuaris separen les cadires envaeixen l’espai prohibit. Si les taules són perpendiculars però arriba una colla de cinc a una taula de quatre, el cinquè s’instal·la a la punta, generant mig metre o més d’escanyament. O bé els clients porten els seus gossos, que en algun lloc s’han d’ajaure. O nadons amb cotxets que no caben entre les taules. El metre i mig de l’ordenança es converteix en un metre, o menys. Els cambrers no diuen res i l’Ajuntament mira cap a una altra banda: pecat per omissió, passivitat responsable.

Llavors, el repicó: l’Ajuntament ordena que els establiments dipositin al seu tram de vorera el contenidor de la recollida porta-a-porta corresponent al dia, que acaba de constrènyer el pas. Entre un parell de gossos, un cotxet infantil, una taula de cinc, i un cubell ple d’envasos (o un munt de cartró), s’arriba a què dos vianants en direccions oposades s’han de creuar de perfil. O improvisar un protocol de pas alternatiu.

Ens molesta aquesta realitat? En el fons, no gaire, perquè ens hem tornat addictes a les terrasses, fins i tot en ple hivern, i tenim molt clares les prioritats. L’Ajuntament ho sap, i s’ho queda mirant per no caure malament a uns ciutadans joiosament mediterranis.