Canons o mantega

(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dissabte passat a Regió7. Imatge Grok)

«500 milions d’europeus estan demanant a 300 milions d’americans que els defensin de 140 milions de russos». La frase és de Donald Tusk, expresident de la Unió Europea i actual primer ministre polonès. Ara els Estats Units han decidit que els europeus ens hem d’espavilar sols, perquè el nostre enemic ja no és el seu enemic, així que la Unió Europea ha aprovat un pla conjunt de rearmament de vuit-cents mil milions d’euros en quatre anys, la majoria a càrrec dels estats membres. Per la part que li tocarà, Pedro Sánchez buscarà suports parlamentaris la setmana que ve. Ja podem anticipar l’aparició de veus contràries que plantejaran el conflicte entre despeses militars i socials, que es pot il·lustrar amb la fórmula «canons o mantega».

L’expressió té més de cent anys i va néixer als Estats Units en relació al nitrat de sodi, producte que tant s’utilitzava en els fertilitzants com en la pólvora. El país n’importava grans quantitats de Xile, però davant la Primera Guerra Mundial va buscar l’autosuficiència, amb la idea que si no s’aplicava a l’armament es destinaria a l’agricultura, i viceversa. Serviria alternativament per a «canons o mantega», va explicar el secretari d’Estat Bryan.

La frase es va fer popular i des de llavors s’ha fer servir per argumentar tant a favor com en contra dels canons. El 1936 el ministre de propagada nazi Joseph Goebbels la va utilitzar en un discurs per dir que tot allò que alemanys pretenien fer en la nova era «ho podem fer sense mantega, però malgrat tot l’amor que tenim per la pau, no ho podem fer sense armes. Un no pot disparar amb mantega, però sí amb canons». Ja en plena guerra mundial, el govern de Mussolini va escampar cartells amb la pregunta «mantega o canons?» per justificar l’escassedat del làctic. I el 1976, abans de ser primera ministra, Margareth Thatcher va criticar la tebior britànica davant la URSS dient que aquesta s’estava convertint el primer imperi mundial perquè «ells posen les armes per davant de la mantega, mentre nosaltres posem qualsevol cosa per davant de les armes».

Mantega sense armes: i si ens la venen a robar? Armes sense mantega: què se suposa que defensen? Entre els extrems hi ha un gran espai per al debat. «Quan tothom viurà d’amor els soldats seran trobadors», cantava Marina Rossell versionant el quebequès Raymond Lévesque. «Però potser no ho podrem veure» afegia la catalana.

Trump no creu en el "tots hi guanyem" sinó en la "suma zero"

Permetin-me compartir els primers paràgrafs d'un extens article d'Amanda Taub a The New York Times, titulat "La doctrina Trump veu el món com un joc de suma zero".

"Les paraules i les accions de Trump semblen girar al voltant d'una idea central: el món és un joc de suma zero. Qui més aporta és el perdedor; qui més rebi és el guanyador.

Pot semblar una mera diferència de perspectiva o d'estil de negociació, però la major part de l'ordre internacional de postguerra es basa en la idea que el món és un joc de suma positiva: una col·lecció de sistemes superposats que beneficien tots els que hi participen, fins i tot si els costos i beneficis de la participació no es distribueixen de manera equitativa.

Aquest concepte de suma positiva és la base del comerç internacional, el dret internacional i les aliances internacionals que han estat motors de la prosperitat i la pau durant dècades, i de la mateixa democràcia.

Des de la Segona Guerra Mundial, els Estats Units han estat un poderós pilar d'aquest sistema, però Trump ha donat senyals que està jugant un joc molt diferent.

Des dels anys 1980, les seves paraules i accions han fet entendre que concedeix poc valor a les dinàmiques de suma positiva. Mentre que altres veuen jocs de suma positiva que generen guanys per a tots, ell sembla veure només guanyadors i perdedors de suma zero. I ara, en el segon mandat, aquesta visió del món sembla ser un factor determinant de la seva política exterior.

Això ja està trastocant normes, aliances, mercats i economies. Està amenaçant moltes de les relacions de llarga data dels Estats Units, transformant amics en adversaris i fortaleses en debilitats.

Entendre aquest pensament de suma zero ajuda a explicar l'enfocament de l'administració Trump cap al comerç global, la seva política exterior adquisitiva i extractiva, la seva amistat envers molts règims autocràtics i la seva hostilitat envers les democràcies liberals."

Ribbentrump-Moloputin

(Text publicat a Regió7)

L’agost de 1939 Hitler i Stalin van pactar repartir-se Polònia. El protocol signat pels ministres Ribbentrop i Molotov era beneficiós per a les dues potències i perjudicial per als polonesos i les repúbliques bàltiques, que també van entrar en el repartiment. Cada signant tenia motius per cedir una part de les seves ambicions, malgrat que no es refiessin l’un de l’altre. Si molts advocats aconsellen que un mal pacte és millor que una bona sentència, molts analistes de Defensa asseguren que la millor guerra és la que s’evita.

Al 1939 les fronteres de Polònia englobaven una part de l’actual Ucraïna. I justament sobre el futur d’Ucraïna han establert negociacions els representants de Donald Trump i Vladimir Putin, amb el pretès objectiu de construir la pau i evitar que un conflicte local sigui el detonant d’una conflagració molt més extensa. Li ho van dir molt clarament a Volodímir Zelenski en la humiliant emboscada de la Casa Blanca: «estàs jugant amb la Tercera Guerra Mundial». O sigui, aparta’t i deixa’ns fer.

La sobirania i integritat ucraïneses són sacrificables en l’altar de les relacions planetàries entre els grans imperis. Els polonesos no van ser consultats quan alemanys i russos es van repartir el seu país. Tampoc la resta d’afectats per aquell mapa de zones d’influència. La mainada no té dret a veu ni a vot quan la gent gran discuteix els afers importants: aneu a jugar al pati, o al llit, segons l’hora. Per això Ucraïna no ha estat convidada a la taula on es decidirà el seu futur, i també se’n bandegen els països europeus, malgrat tot l’esforç econòmic que hi han dedicat. «Ja us avisarem i us direm el paper que us toca», avisen des de Washington. No cal dir que serà un paper de pagament.

Amb el pacte de 1939 Hitler i Stalin guanyaven temps per enfortir les respectives maquinàries militars i atendre altres fronts. La feblesa de l’acord va quedar en evidència al cap de dos anys, quan els exèrcits alemanys van travessar la línia de demarcació i van començar la invasió de Rússia, el juny de 1941. El fet que Trump i Putin negociïn ara la pau a Ucraïna i a Europa, sense Europa i sense Ucraïna a les converses, ofereix unes garanties igual de dubtoses. Però si els europeus volen dir-hi la seva, s’ho hauran de guanyar, demostrant unitat, força i determinació. Els lliris a la ma no eviten guerres, i els nens no són convidats a decidir fins que demostren que s’han fet grans.

García-Page té por del racisme català però no del de Vox

Emiliano García-Page, president soi-dissant socialista de Castella La Manxa, diu que la delegació de competències d'immigració a la Generalitat de Catalunya és "racista". 

El seu argument: “Una cop que delegues les competències en una institució que el dia de demà pot estar en mans d'un partit anti-imigració com Junts i una ultraderecha conservadora com a Aliança Catalana, això no tens forma de controlar-ho i assegurar-te que es compleixi amb els drets humans”.

En canvi, a don Emiliano no li fa cap por que el dia de demà les competències de l'Estat siguin exercides per un partit anti-imigració com Vox de la ma del PP. Es veu que només hi ha racisme a Catalunya. 

Ja agradaria a molts progressistes espanyols que l'administració central fos tant acollidora com ho ha estat la catalana amb tota mena de governs.

Els llums llargs d’Isidre Fainé il·luminen molts anys de Catalunya espanyola

L’escodinaire Isidre Fainé condueix La Caixa amb llums llargs, necessaris per anticipar futurs. Els llums llargs li mostren ara un període de molts anys sense cap intent seriós de reeditar el Procés, al marge de manifestacions i manifestos.

La decisió que la seu de la Fundació La Caixa, primer accionista de CaixaBank, torni a Barcelona no s’explica només perquè hi hagi un partit constitucionalista al Govern de la Generalitat, ja que aquesta situació pot canviar fàcilment, per crisi parlamentària o per canvi de majories electorals. No és imaginable que la Caixa vagi traslladant la seu segons qui mani a Palau.

Fainé i el seu equip han pres la decisió en el convenciment que una nova majoria independentista al Parlament no donaria pas a un altre 2017, perquè el moviment està globalment desenganyat de la via unilateral, al marge de frases sense compromís del tipus «no s’ha de descartar». El desengany ve del dolor persistent a les costelles apallissades, dels càlculs estratègics sobre el que és possible i el que no, i de la batalla caïnita per les restes del naufragi.

I a més a més, com que la llengua fa pensament, Catalunya pensa cada cop més en espanyol. No hi ha avisos de temporal al radar de les torres negres de la Diagonal.

Calla, poble, calla

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)

La participació al referèndum de l’1 d’Octubre a Moià va ser d’un 48,6%, cinc punts més que a Catalunya. No es pot dir que els moianesos es desinteressin de les consultes. Però l’Ajuntament es nega a convocar la que li demanen sobre l’ampliació de l’escorxador i la construcció d’una planta de biogàs.

«Habla, pueblo, habla», deia la cançó oficial del referèndum de la Reforma Política de 1976. «Calla, poble, calla», podria ser la cançó dels governants moianesos.

No conec el tema ni tinc elements per jutjar els arguments de banda i banda, però no acabo de veure què té de dolent esbrinar el parer de la ciutadania sobre les qüestions que l’afecten, i les consultes populars són una bona eina per fer-ho. Molt més precisa i fiable que les polèmiques a la xarxa o el recompte de manifestants.

Les consultes ens fan participar en les decisions i ens converteixen en responsables de les conseqüències, per activa o per passiva. Si ens mantenim al marge, renunciem a defensar les nostres preferències i perdem legitimitat per queixar-nos després. És una actitud equiparable a l’abstencionista que lamenta el resultat d’unes eleccions. Haver-hi anat!

Una llei catalana les regula. Diu que «tenen per finalitat conèixer l’opinió de la població sobre la qüestió sotmesa a consulta i llur resultat no té caràcter vinculant». Els governants poden ignorar el resultat, però n’han d’explicar les raons. Qui té por de la transparència?

En la política es dona un fenomen digne d’estudi: els més ferms defensors de la participació ciutadana, quan arriben a llocs de poder, descobreixen una pila d’arguments per mantenir la població ben allunyada de les decisions. Expliquen que tot és més complicat del que sembla, i que la gent sovint vota sense perspectiva de conjunt.

Però aquesta gent és la mateixa que els ha dut a les butaques del govern. Es van equivocar quan van votar-los a les eleccions? Els mancava perspectiva de conjunt quan van fer-los confiança? Si els ciutadans són prou savis per decidir qui els governa, també ho són per respondre amb seny a les consultes que se’ls presentin.

Tenir por de les consultes és tenir por de la gent, dels ciutadans, del poble. «Vox populi, vox dei», diu la llatinada: la veu del poble és sagrada i omnipotent. Però tot polític submergit en un fluid de poder experimenta un impuls ascendent en direcció a l’autocomplaença.

La part bona és que s’hi pot resistir.

Delegació de competències en immigració: primers apunts

Acord PSOE-Junts per delegar a la Generalitat socialista unes quantes competències en immigració. A manca de més detalls, uns apunts:

- La lluita entre Junts i ERC per veure qui aconsegueix més de Madrid és bona per a les competències de la Generalitat. Per exemple, en pocs dies s’anuncien dos augments considerables del nombre de Mossos.

- Junts es penja una medalla en aconseguir que els Mossos siguin a la frontera, ports i aeroports, per barrar el pas als estrangers sense permís d’entrada. També podran instar l’expulsió dels que ja han entrat. Això serà ben vist per la majoria de catalans, convençuts que Catalunya és plena d’immigrants il·legals. Però si al cap d’un temps es continuen veient un munt de magribins, subsaharians i llatins, perquè resultés que no n’hi havia tants d’il·legals com es diu, la decepció serà notable i donarà vots a l’extrema dreta.

- Els Mossos expediran els documents d’identitat dels estrangers, els NIE. En canvi els catalans haurem de continuar renovant el DNI a les comissaries de la Policia Nacional. 

- Els NIE s’expediran a partir del registre únic estatal, i la Generalitat farà de mostrador. Això facilitarà la vida als estrangers i descarregarà de feina la Policia Nacional. L’estranger amb dificultats per tramitar el NIE a Catalunya podrà anar a la comissaria de Fraga i tornar amb els papers a la butxaca.

- Els Mossos podran participar en el control fronterer i en l’expulsió dels il·legals, però no participaran és en el control dels qui entrin per altres llocs. Barajas, per exemple. I un cop arribats, es poden moure lliurement per totes les comunitats, inclosa Catalunya. Només si els pesquen sense papers els poden instruir l’expedient d’expulsió. La delegació de competències no dona eines a la Generalitat per limitar la xifra d’immigrants residents a Catalunya.

- Espero que posteriors aclariments detallin l’abast exacte de la frase «en matèria lingüística s’aplicaran les previsions de la legislació vigents a l’exercici de les competències delegades»; de moment, apunta a una millora quant a eines d’integració lingüística dels estrangers.

L’asteroide feia por, l’emperador fa pànic

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous passat a Regió7)

«El món s’acaba, però s’acaba bé» deia cada migdia Xavier Grasset a Catalunya Ràdio entre 1997 i 2004. La broma venia a tomb d’un cert mil·lenarisme humorístic que va aparèixer a mesura que s’aproximava l’any 2000, inspirat en la llegenda del pànic europeu de l’any mil.

Però el 2000 sí que traginava una amenaça: la d’una gran fallada dels sistemes informàtics, ja que els més antics s’havien programat amb dates de sis xifres, i la mitjanit del 31/12/99 saltarien al 01/01/00. La instrucció d’anar enrere en el temps els desconcertaria, deixarien de funcionar o, encara pitjor, es posarien a fer coses estranyes i imprevisibles. Al final no va passar res i el món va celebrar amb alegria l’estrena de la xifra rodona.

Als humans ens fascina tot allò referent la fi dels temps, i ens passem el dia buscant indicis de la data i les formes que tindrà l’Harmagedon. Després de sobreviure a l’efecte 2000 va arribar la suposada profecia maia que prometia l’apocalipsi mundial el 21 de desembre del 2012. Tampoc no va passar res, excepte que durant uns mesos es va entintar molt de paper i es van malgastar moltes hores de televisió amb especulacions desmentides inútilment pels científics seriosos.

Ara hem vist esfumar-se una nova oportunitat de viure la vida amb l’ai al cor i sobreescalfar encara més les xarxes socials. Resulta les probabilitats que l’un asteroide 2024 YR4 s’estavelli contra la Terra l’any 2032, han baixat del tres per cent al 0,002 per cent, camí del zero absolut. Ens quedem sense una bona excusa per deixar de lluitar contra el canvi climàtic.

Paciència. Amb una mica de mala sort la nova era que impulsa Donald Trump ens farà patir per la guerra nuclear i la destrucció assegurada. Com durant la crisi dels míssils de Cuba, el 1962, o el desplegament dels euromíssils, fa quatre dècades. Potser tornaran aquelles manifestacions pacifistes dels vuitanta, i les plataformes emetran documentals d’instruccions per sobreviure a la radiació.

Tot i que, avui en dia, per enfonsar un estat modern en la misèria, la destrucció digital seria molt més efectiva (i menys contaminant) que la bomba atòmica. Desconnectats i amb totes les dades esborrades: com se sobreviu a això?

L'emperador Trump condemna Ucraïna

Algú li va dir a Donald Trump que el subsol d’Ucraïna contenia un tresor inesgotable de «matèries primeres crítiques», minerals necessaris per a modernes les tecnologies, de les bateries dels cotxes elèctrics a les telecomunicacions, passant pels aerogeneradors.

Trump va exigir a Zelenski que li cedís l’explotació d’aquests jaciments volia continuar rebent el suport d’Estats Units. Si es negava, ja s’espavilaria amb Putin.

Però mentrestant s’ha divulgat que les reserves del subsol ucraïnès no són tant importants com s’havia dit, que les valoracions s’havien fet en temps de la Unió Soviètica i amb mitjans d’exploració de dubtosa fiabilitat, i que la seva explotació resultaria molt costosa. Això explicaria per què Zelenski no va oposar resistència a l’extorsió mafiosa de Trump.

De sobte Washignton ja no està interessat en l’acord, ja no es deleix per explotar les reserves minerals ucraïneses, i fa passar davant un altre objectiu diplomàtic: l’entesa global amb la Rússia de Putin. El lamentable espectacle d’ahir a la Casa Blanca, amb Trump i el vicepresident Vance esbroncant i humiliant el president ucraïnès, escenifica la nova orientació.

L’objectiu és que Ucraïna es rendeixi i accepti les condicions exigides per Putin: consolidació i fins ampliació de les conquestes territorials i renúncia a cap aliança militar amb el bloc occidental.

Les males maneres de la reunió són premeditades. En directe per televisió, Trump llança un missatge a Europa: són el pinxo més pinxo, el ganàpia que roba els esmorzars a l’hora del pati, i faig ofertes que no es poden refusar. Si em plantes cara ni tant sols no semblarà un accident.

Les primeres reaccions europees han estat desiguals. Per a qui esperi una acció conjunta, els governs d’extrema dreta són l’enemic a casa.

Ucraïna està més sola que mai.

El mur encara divideix Alemanya al cap de 35 anys

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dimarts passat a Regió7)

El dia que es va esberlar el mur de Berlín, milers de residents del sector oriental es van escampar pels carrers de l’occidental, aturant-se davant d’unes botigues plenes de la varietat i brillantor que mancava a les seves. L’espectacle dels aparadors els van confirmar la brama que a l’Oest lligaven els gossos amb llonganisses.

Després de la passejada, i sense haver pogut comprar tot el que haurien volgut, van tornar a casa amb l’esperança que un dia formarien part d’aquella meravella enlluernadora. Confiaven que la prosperitat del Berlín capitalista els arribaria quan caigués el teló d’acer i la simple incorporació política a la República Federal esborraria les grans diferències econòmiques.

La reunificació va dinamitzar l’economia dels lander orientals, ja que s’hi van abocar recursos a carretades, però no es va produir l’anhelada equiparació, i el nivell de vida actual encara mostra notables diferències. Els ciutadans han descobert que la integració política no era suficient, i fins i tot n’hi ha que diuen enyorar les velles certeses comunistes, quan la vida era grisa però segura amb la boca tancada. El futur és una incògnita més fosca que lluminosa, i els núvols de la recessió plouen sobre mullat.

Al cap de tres dècades i mitja, el mapa dels partits més votats a les eleccions de diumenge mostra una Alemanya dividida per la mateixa línia que abans de la reunificació. A la banda oriental, l’antiga RDA està pintada del color ultradretà d’AfD, mentre que la banda occidental és del color dels conservadors europeistes de la democràcia cristiana.

Fa trenta-cinc anys de la caiguda del mur, però abans n’havien passat quaranta-cinc de submissió a un Estat que ho decidia i resolia tot, mentre a les ciutats i comarques de la banda occidental no s’havia interromput la vigència de l’esperit emprenedor que en segles anteriors les havia fet pròsperes a còpia de manufactura, comerç i innovació.

L’Est ha votat el partit del ressentiment, que assenyala culpables externs per explicar els mals interns. Els elegits com a diana dels atacs són els immigrants i la Unió Europea. La recepta proposada és tancar les fronteres, recuperar les parcel·les de sobirania transferides a Brussel·les i construir, els alemanys tot sols, un futur que serà esplendorós per la simple raó que «nosaltres som els millors i per això els de fora ens volen mal».

És la cançó de la contradictòria internacional nacionalista.

Ribbentrop, Molotov, Polònia. Trump, Putin, Europa

Arran de les converses sobre Ucraïna, l’actitud de Donald Trump cap a Rússia s’ha comparat amb les conferències de Munich del 1938, quan França i Gran Bretanya van acceptar les pretensions territorials de Hitler sobre una part de Txecoslovàquia (i així el van animar a emprendre noves expansions territorials), i de Ialta de 1945, que va reunir Stalin, Roosevelt i Churchill per repartir-se les esferes d’influència sobre la resta del món després de la derrota de l’Eix.

Però l'actitud de Trump va pensar més aviat en una reedició del pacte de 1939 entre el Tercer Reich i la Unió Soviètica, conegut pel cognom dels ministres d’afers exteriors alemany i soviètic que van signar-lo, Joachim von Ribbentrop i Viatxeslav Mólotov. Formalment era un acord de no agressió, però contenia un protocol secret per repartir-se no només Polònia sinó altres zones de l’Europa central i bàltica. Al cap de poc els tancs alemanys entraven en territori polonès.

El menyspreu de Hitler cap a la resta de nacions del planeta era absolut. Stalin no era més generós ni humanitari. I s’odiaven mútuament, però alhora es temien i per això pactaven, com famílies mafioses rivals que fan ratlles al mapa d’una ciutat per repartir-re els carrers sense barallar-se, però amb la gens secreta aspiració de destruir l’altre i esdevenir l’únic amo quan es presenti l’ocasió. Per a més detalls, la dinàmica de guerres i pactes de la primera part d’El Padrí.

Putin és un supremacista rus que veu els països del seu entorn com simples fitxes del gran joc, i Trump no ha amagat mai el que pensa d’Europa, una visió compartida per molts dels seus conciutadans, però ara l’expressa d’una manera més descarnada que mai. Si veu convenient sacrificar-la ho farà sense despentinar-se.

Aquelles butaques de fusta del vell Kursaal i l’enyorat Loyola

 

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)

El Kursaal ha celebrat el divuitè aniversari de la seva nova vida, i d’aquí a un parell d’anys serà el centenari del naixement estricte. Va ser per la festa major del 1927 quan Andreu Cabot va programar l’òpera Aida, de Verdi, per inaugurar el coliseu que havia edificat al Passeig. En les dècades següents el teatre va viure etapes de tota mena, va anar envellint i va acabar clausurat el 1988. La rehabilitació va ser profunda, i se’n va conservar poc més que el pati i la façana. El salt de qualitat ha estat enorme i permet gaudir a Manresa de teatre, música i dansa de primer nivell. Però se n’ha pagat un preu: la sala gran ofereix vuit-centes localitats a la mateixa parcel·la de terreny on abans se n’encabia dues mil entre platea, llotges i dos amfiteatres. El teatre actual és una joia admirada i elogiada, però amb un seixanta per cent menys de capacitat que abans de la transformació integral.

No és estrany que l’endreça d’una sala d’espectacles condueixi a reduir-ne l’oferta de seients. Les Congregacions Marianes van aixecar el 1960 la Sala Loyola de la plaça Sant Ignasi amb un miler de localitats entre la platea i l’amfiteatre, però al cap d’uns anys, quan ja era municipal i es deia Sala Ciutat, l’aforament va baixar fins els 650 espectadors. No es van modificar les dimensions de l’espai, però allà on hi havia seients de fusta que grinyolaven s’hi van instal·lar butaques encoixinades. És el mateix que ha succeït a Kursaal. El gruix d’un respatller encoixinat és força superior, i amb el canvi també creix l’amplada. Si miren l’edició de dijous passat de Regió7 veuran imatges de les velles cadires del Kursaal, i entendran que avui ningú no les instal·laria en cap recinte per augmentar-ne la capacitat, encara que amb dues mil localitats a la venda es podrien contractar artistes ara inaccessibles perquè el seu catxet massa elevat per fer les paus amb la venda de vuit-centes entrades.

Com la majoria de catalans, els manresans ens hem tornat delicats i exigim comoditat. Fa unes dècades reclamàvem pel·lícules d’estrena als cinemes del monopoli i una mica més de bon teatre, encara que les butaques fossin dures. Ara que ens arriben puntualment les estrenes cinematogràfiques i els bolos de les figures de l’escena catalana, no ens conformem amb menys que un tracte amable per a les nostres esquenes. Per què ens hauríem de resignar al contrari, si ja no som pobres i la ciutat va com una moto?

El PP s'aprofita del relat d'ERC sobre la quitança del deute

El relat, el relat, el fotut relat.

El govern espanyol ha decidit perdonar 83.252 milions dels diners que li deuen les comunitats autònomes pels préstecs del Fons de Liquiditat Autonòmica, el FLA. Aquest fons va ser una sortida d’emergència quan la Gran Recessió va deixar els governs autonòmics amb el cul a l’aire. En lloc de millorar d’una vegada el sistema de finançament, van aplicar una cataplasma que es va convertir en un deute impossible de cobrar. Treure els incobrables dels balanços és una mesura de sentit comú.

Insistim: el govern espanyol ha decidit perdonar 83.252 milions de deute al conjunt de les autonomies. La més beneficiada serà Andalusia, que també és la més poblada. Desapareixeran 18.791 milions del seu passiu, i els interessos corresponents ja no pesaran sobre els pressupostos anuals. La segona beneficiària és Catalunya, amb 17.104 milions. Les segueixen el País Valencià i la Comunitat de Madrid, i així fins esgotar la llista i completar el total.

Per tant, no és un acord bilateral entre els governs espanyol i català per a benefici exclusiu de Catalunya, sinó una aplicació de manual del «cafè per a tothom» que ha impulsat l'Espanya de les Autonomies. Des de Catalunya es demana, es reclama, s’exigeix, i quan finalment la Moncloa afluixa, estén el benefici al conjunt del sistema autonòmic, no fos cas que esclatés una revolta de greuges comparatius. Això és així des que es van repartir estatuts a un munt de regions que mai no els havien demanat.

La quitança del FLA és un cafè per a tothom que deriva dels pactes entre els socialistes i ERC. Per això s’ha permès que Oriol Junqueras es pengés la medalla de l’anunci públic, i ho ha fet parlant només del benefici per a Catalunya. Repassin les primeres notícies: s’explica que el govern central perdona una cinquena part del deute català, i l’extensió a la resta d’autonomies, si apareix, és al quart paràgraf. Es presumeix del cafè però s’obvia que és per a tothom. El relat, el relat, tot passa pel relat.

Però aquesta versió no ha trigat ni deu minuts a ser aprofitada pel PP, que ha comprat el relat d’Esquerra per girar-lo en contra l’acord, acusant el govern Sánchez de vendre’s a l’independentisme en perjudici de la resta del país. Una acusació que no hauria pogut formular si l’anunci l’hagués fet la vicepresidenta Montero en lloc de Junqueras, i s’hagués parlat des del principi de la condonació general i no de la catalana. Però aquest no era el relat que interessava a Esquerra, posseïdora d’un grup parlamentari indispensable per a la continuïtat de Sánchez.

I Sánchez es dona per satisfet amb la coincidència entre aquesta satisfacció d’Esquerra i la reculada de Junts en la moció de confiança. Unes quants dies o setmanes més d’oxigen, fins la propera crisi. 

Orriols, amb vent de popa

(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dijous passat a Regió7)

Les enquestes de carrer micròfon en mà tenen un valor estadístic tendent a zero però una certa capacitat il·lustrativa. Fa pocs dies una ràdio va enquestar tres persones als carrers de Ripoll sobre la gestió de la polèmica alcaldessa i diputada Sílvia Orriols. Una de les tres, de parla i accent plenament catalans, va dir que ho estava fent molt bé, i dues, de parla castellana i accent d’immigració nord-africana, que ho estava fent molt malament. Es veu que Junts per Catalunya va fer una enquesta per endevinar les conseqüències d’encapçalar una moció de censura a Orriols, i el resultat l’ha dut a descartar-la; les tres declaracions de la ràdio l’haurien portat a la mateixa conclusió.

Deixarem per un altre dia la qüestió de per què a Ripoll, amb un percentatge d’estrangers (15%) menor que la mitjana catalana (17%) o de ciutats com Barcelona (23%), la dreta xenòfoba triomfa més que enlloc. El cas és que ho fa, i que la resta de formacions no es posen d’acord sobre la manera de respondre-hi, bàsicament pels dubtes de Junts. El partit de Puigdemont viu un debat intern sobre com afrontar el desafiament d’Aliança Catalana: lluitant en el mateix terreny ideològic o marcant-hi distàncies molt perceptibles. Podria semblar una decisió senzilla en un sistema polític on s’aixequen cordons sanitaris per aïllar l’extrema dreta de signe espanyolista, però Orriols es declara independentista, i una part de l’electorat que batega amb l’estelada comparteix un nacionalisme de «nosaltres i ells» del qual Orriols ve a ser un destil·lat amb màxim nivell de concentració.

Jordi Domingo, el nou president del Consell per la República fundat per Carles Puigdemont, no es planteja cap línia vermella per deixar fora els orriolistes: creu que l’organisme «ha de ser transversal» i per tant «els votants i els membres d’Aliança Catalana seran benvinguts». L’argument és que en la lluita per la independència no s’han de fer distincions, com si la tria dels companys de viatge no condicionés el punt d’arribada. Ara mateix Europa evoluciona cap a un tancament de fronteres a nous immigrants i cap a l’assetjament dels que ja hi són; potser sense tanta gesticulació com Donald Trump, però amb el mateix impuls de fons. Aprofitar l’onada que creix és una bona estratègia per accedir al poder o conservar-lo, si aquest és el principal objectiu i no es tenen objeccions sobre el preu, que al capdavall pagaran «ells».

La inquietant salutació nazi de Musk i Bannon

Ha causat alarma que Elon Musk i Steve Bannon, ideòleg del trumpisme, hagin fet en públic la salutació del braç estès a la manera dels nazis; el segon (foto), en l’aquelarre ultra de Maryland, celebrat per a major glòria de Donald Trump i amb la motoserra de Javier Milei com a gadget emblemàtic. El representant de l’extrema dreta francesa ha plantat la trobada: a França veure’s associat amb el règim de Hitler condueix al desastre. Però no als Estats Units, malgrat la imatge que ens n’hem format a partir del seu paper a la Segona Guerra Mundial.

Abans que esclatés el conflicte bèl·lic, i fins i tot en els seus inicis, Hitler era ben vist per una part de la classe política i de la societat estatunidenca. Era algú que sabia «posar ordre», aturar el desastre econòmic, crear feina i animar la prosperitat. I plantava cara als comunistes. La persecució dels jueus? L’antisemitisme era molt estès als EUA (ho retrata «La barrera invisible», d’Elia Kazan amb Gregory Peck; de pagament a Prime).

Cal recordar que el president Roosevelt es va resistir a atendre les constants demandes d’ajuda que li enviava Churchill, ja que l’aïllacionisme, el «ja s’ho faran», era una tendència molt present i molt activa entre l’electorat. La situació va canviar quan el Japó va bombardejar Pearl Harbor, quan ja feia més de dos anys de la invasió alemanya de Polònia. El Japó havia signat una aliança amb Alemanya i amb la Itàlia de Mussolini, l’anomenat «Eix» i per tant totes dues passaven a ser també enemigues.

Llavors, sí: la màquina de propaganda que acompanya a la militar en tota guerra es va posar en moviment per demonitzar Hitler a marxes forçades. Però els Estats Units mai no han patit la realitat d’un totalitarisme com el nacionalsocialista. Com que no han passat la malaltia, no estan realment immunitzats. Molts dels seus ciutadans es pensen que un líder fort i amb autoritat és la solució a tots els problemes i farà desaparèixer totes les incerteses. Els alemanys de fa nou dècades pensaven el mateix.

L'Europa Occidental és una província imperial. Vol deixar de ser-ho?

(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dimarts passat a Regió7)

Pot espeternegar tant com vulgui contra les maneres de Trump, Vance i Musk, però des del 1945 la condició d’Europa és bàsicament provincial. La Segona Guerra Mundial la deixar deividida entre dos imperis nous, el de Washington i el de Moscou, que es miraven amenaçadorament des dels dos costats del Teló d’Acer. Amb la implosió de la URSS la frontera imperial es va moure cap a l’Est, ja que els antics satèl·lits russos van abraçar amb entusiasme l’Oest, promesa de prosperitat i seguretat. Ara tot tremola i el continent observa amb neguit els signes d’un canvi d’etapa.

Imperis. No és res de nou. Fa al menys cinc mil·lennis que són protagonistes de la història. L’Acadi es va estendre per Messopotàmia fa quaranta-cinc segles, i el van seguir l’Assiri, el Babiloni, el Persa, l’Egipci, l’Hitita, el Romà, el Xinès, els precolombins... La seva dimensió ha crescut des de la Mesopotàmia estricta dels acadis fins el repartiment del món entre dues grans superpotències, sota l’eufemisme de les zones d’influència. La caiguda i posterior alçament de Rússia i l’emergència accelerada del gegant xinès són elements cabdals d’un nou mapamundi encara imprecís.

A l’Europa Occidental li ha anat bé formar part de l’imperi ianqui, ja que ha gaudit de prosperitat econòmica i protecció militar, però l’actual inestabilitat del mapa dibuixa un gran interrogant sobre el seu paper. De sobte tot són amenaces i inseguretats. A la Casa Blanca hi ha un emperador imprevisible i barroer que escup a la cara les ordres que abans es transmetien discretament per via diplomàtica –i els governs europeus obeïen dissimuladament, fent veure que eren decisions autònomes.

Els europeistes més fervents diuen que l’actual és la gran ocasió perquè Europa camini sola. Ara o mai. Però no n’hi ha prou amb desitjar-ho, perquè qui s’acostuma a les crosses pot tenir problemes de mobilitat quan els hi retiren. Està en condicions d’engegar l’amo a pastar fang? De fer-li una gran botifarra? Per volar sola li caldria una autosuficiència (militar, tecnològica) que no ha conreat amb prou ganes durant aquests anys de confortable dependència, i una voluntat política que sempre ha estat escassa i desigual. Aquesta setmana els governs n’han començat a parlar de pressa i corrents, amb el cangueli de qui té l’examen de final de curs i no s’ha mirat el llibre ni per les tapes.

Ells mantenen el castellà i nosaltres afluixem

La darrera enquesta d’usos lingüístics ha causat alarma entre els qui pateixen per la salut de la llengua catalana. Segons les dades, recollides el 2023, els qui tenen el català com a llengua habitual ja són menys de la tercera part. El nombre absolut ha anat a l’alça, però menys que el conjunt de la població. A la Catalunya dels vuit milions el castellà ocupa cada dia més espais de la quotidianitat.

Ràpidament ha començat la cerca de culpables, una pràctica que sovint ens distreu de l’important, que seria la investigació de les causes. No s’ignora el context d’alta immigració dels darrers anys, amb forta presència llatina, però s’insisteix en acusar de manca de reacció tant els successius governs (independentistes entre 2010 i 2024) com els catalanoparlants que cedeixen fàcilment la llengua i permeten que les converses potencialment bilingües acabin sent monolingües castellanes.

La meva experiència directa assenyala un altre canvi, que em sembla important: ha augmentat força el nombre de parlants del castellà que han decidit no fer cap esforç per parlar en català. Temps enrere, quan encara no avançàvem cap als vuit milions, la cambrera, el dependent de la botiga, la caixera del super, el mecànic del taller, el veí de replà... de parla materna i familiar castellana tendien més que no pas ara a respondre en català quan tu t’hi adreçaves en català. Potser no en el primer moment, però si al cap d’una mica. Hi havia gent de tota mena, és clar, però aquesta actitud abundava molt més que no pas avui, quan és molt més habitual que ells mantinguin el seu castellà sense defallir, en la certesa que acabarem sent nosaltres els que ens hi adaptem.

La tendència natural de les persones és d’aconseguir el màxim sense cansar-nos, i costa molt convèncer-nos de fer un esforç sense recompensa. Si nosaltres ens adaptem a la seva llengua, cada dia més majoritària, ells no tenen cap raó per adaptar-se a la nostra. Encara gràcies que ens entenguin.

(Dades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població a: https://llengua.gencat.cat/web/.content/temes/dades_estudis/base-de-dades/documents/dades-eulp2023.pdf)

IRPF del salari mínim: govern de peus a la galleda

 

(Per si no el van llegir, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)

Quan un general victoriós desfilava pels carrers de la Roma antiga, el seguia un esclau que no parava de repetir-li: «memento mori», és a dir, «recorda que ets mortal», per evitar que les lloances el tornessin massa superb i vanitós. Als polítics actuals els convindria tenir a la vora un ajudant que els anés dient: «recorda que t’han de votar» quan prenen decisions socials amb la vista posada en els fulls de càlcul i els informes dels economistes. Així s’estalviarien relliscades com la tributació del salari mínim, que fins ara n’estava exempt però des d’aquest any pagarà IRPF, excepte si Sánchez veu la llum i rectifica. La novetat implica que l’impost es menjarà la meitat de la pujada, que tampoc no ha estat cap exageració: cinquanta euros mensuals, menys que els dos darrers augments anuals.

Que el salari mínim s’hagi incrementat un 61% des que Pedro Sánchez és a la Moncloa i s’aproximi a l’objectiu del 60% del salari mitjà és una fita considerable, i els socialistes ens la recorden cada dos per tres, però els beneficiaris de qualsevol millora triguem molt poc a assimilar-la i a convertir-la en la nova normalitat, com si les coses sempre haguessin estat d’aquesta manera. L’agraïm una sola vegada (si és que ho fem) i amb això donem el tracte per tancat i oblidat. Però si trontolla, ni que sigui una mica, ens enfadem de mala manera.

Un s’imagina la vicepresidenta i responsable d’Hisenda, Maria Jesús Montero, envoltada de savis analistes dels comptes públics, amb gruixuts dossiers plens de xifres i una pantalla que mostra gràfiques de projeccions estadístiques calculades per supercomputadors amb intel·ligència artificial. Si estirem un punt per aquí i en retallem mig per allà, el deute farà això, el dèficit farà allò altre, i la gallina continuarà ponent sense morir-se. Així s’arriba a la conclusió que no s’ha de tocar res de l’IRPF, encara que en fer-ho es retalli qualsevol augment salarial que simplement compensi la inflació. El salari mínim, diu? Això és cosa de Yolanda Díaz.

A Montero li hagués anat bé tenir al darrera un assessor que li digués «memento suffragantis», és a dir, «recorda’t del votant». Així miraria si els serrells dels seus càlculs irriten la pell de l’opinió pública, donen carnassa a l’oposició i desmereixen el govern als ulls dels electors.

El "govern més progressista de la història" ja té prou problemes per anar ficant els peus a totes les galledes que troba.

Milei ens ho explica: les criptomonedes són com anar al casino

El president argentí Javier Milei va promocionar (segons ell, "difondre") una nova criptomoneda ($Libra) que va resultar ser una maniobra especulativa ràpida de les que buiden les butxaques dels incauts. Davant l’escàndol, Milei se n’ha rentat les mans i s’ha defensat amb aquesta frase: «Si vas al casino y pierdes dinero, ¿cuál es el reclamo si sabías que tenía esas características?». 

Hem d’agrair-li al de la motoserra que defineixi amb tanta claredat el món de les criptomonedes: ofereixen la mateixa seguretat que jugar en un casino. Comprar-ne equival a comprar fitxes per apostar-les a la ruleta. Són valors sense cap altre valor que el proporcionat per l'especulació. Les accions de la borsa pugen i baixen, de vegades moltíssim, però al final darrera de les accions d’una empresa industrial hi ha unes fàbriques, unes instal·lacions de serveis, uns laboratoris, una xarxa d’oficines, una cartera de clients, i quan només hi ha fum, s’estavellen. Què hi ha darrera de les criptomonedes?

Trens somniats: d'un nou carrilet de Berga al Ferrocarril Transversal

 

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous passat a Regió7)

Somniar és de franc, però que es facin realitat només és segur al país imaginari d’Over the rainbow que cantava la Dorothy. El febrer de 1982 la Direcció General de Transports de la Generalitat era a punt de finalitzar un estudi d’alternatives per recuperar el carrilet Manresa-Berga, amb la idea que en el futur es perllongués fins Puigcerdà. Si la carretera podia foradar la serra del Moixeró, per què no el tren? El punt de partida era la via de mercaderies que ja funcionava entre Manresa i Sallent. Però el Govern va desar el tren de Berga al calaix de les idees oblidades, i fins i tot el transport de la potassa de Sallent es va desactivar per canvis en el funcionament de les mines. La reivindicació social de la infraestructura reapareix de tant en tant, però ara mateix els projectes oficials es limiten a habilitar per al servei de viatgers els pocs quilòmetres de via dorment fins a Santpedor. Fins a Sallent i més enllà ja és cosa de la Dorothy.

Un altre tren que fa companyia a l’home de llauna, l’espantall i el lleó covard al país d’Oz, és l’Eix Transversal Ferroviari que uniria Lleida amb Girona en alta velocitat passant per Igualada, Manresa i Vic. El conseller de Territori, Manel Nadal, no descarta reactivar el somni, formulat pel seu germà Joaquim quan ocupava el mateix càrrec fa dues dècades, i que va posar en marxa molts debats però cap excavadora. Era un projecte ambiciós ja que, a causa de l’orografia, túnels i viaductes serien els grans protagonistes, i això significava molts diners. Llavors ja es veia que escapava a les capacitats de la Generalitat, i encara més a partir de la Gran Recessió i les seves retallades. Tanmateix, Foment del Treball l’ha inclòs a la llista de cent projectes prioritaris a desencallar, d’acord amb el principi «per demanar que no quedi» que governa les relacions entre la societat civil i l’Administració.

Un projecte d’aquesta magnitud s’ha d’actualitzar per treure-li dues dècades de pols, i potser quan es faci tornarà un debat d’aquell moment: el ramal de connexió amb l’AVE a Martorell ha de sortir de Manresa o d’Igualada? S’havia triat l’opció igualadina, i l’Anoia, que només té el carrilet, va rebre la notícia amb alegria. En canvi els manresans haurien de fer volta o continuar patint la tortura de Rodalies. Si la reactivació anés de veres, Manresa podria aprofitar-ho per reclamar una alta velocitat sense giragonses. Somniar, ja ho hem dit, és de franc.