Negacionisme i motoserra són amics de la propera pandèmia

(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dissabte passat a Regió7)

Cinc anys després de l’esclat de la pandèmia de covid, ens preguntem si estem a punt per la següent. El coronavirus SARS-CoV-2 ja no mata com llavors perquè s’han desenvolupat unes vacunes eficaces, però la propera gran pandèmia la protagonitzarà un enemic per al que no tindrem defensa, perquè si la tinguéssim, el frenaríem. Si sabéssim quin patogen ens atacarà, ja n’estaríem buscant la vacuna i el tractament. Treballem per defensar-nos de tot allò que sabem o intuïm que ens amenaça, però estem indefensos davant l’espai infinit de la nostra ignorància, allà on habiten els cignes negres de Nassir Taleb.

Quan els europeus van arribar a Austràlia van veure-hi unes aus de color negre que els van semblar exòtiques i no van identificar com el que eren: cignes en tot idèntics als europeus excepte en la tonalitat de les plomes. Per a ells els cignes eren blancs, perquè no en coneixien d’altra mena. Un cigne negre era un fenomen altament impredictible. El 2007 l’assagista libanès Nassim Taleb va utilitzar aquell episodi per donar nom a la teoria del cigne negre sobre alguns fenòmens transcendentals de la història que reuneixen tres condicions: ningú no els va veure a venir a causa de la seva raresa; el seu impacte va ser extraordinari, i un cop van haver passat, tothom va afirmar que es podien haver previst.

Va ser la pandèmia de covid un cigne negre? A misses dites molts experts consideren que era previsible, però la retrospecció explicativa és justament una de les tres característiques descrites per Taleb. Ell mateix ha qüestionat que complís plenament la condició d’impredictible, ja que algunes persones creien que una pandèmia podia esdevenir. El problema és que avui en dia l’anàlisi dels experts aplica l’etiqueta de «plausible» a un conjunt tan extens d’amenaces que és impossible defensar-se eficaçment de totes, i cal establir prioritats a partir de les probabilitats que succeeixin realment. És el que fem tots en la nostra vida diària: no és impossible ser atropellats per un camió sense frens, però això no ens dissuadeix de sortir al carrer.

La lluita contra la covid ens ha ensenyat molt sobre les pandèmies, i aquest coneixement ens ajudarà quan vingui la propera, tot i que no sabem quan serà, com ens atacarà i com es combatrà. Haurem de tornar a córrer. Convé doncs estar alerta i en forma, amb la musculatura sanitària preparada i la consciència del perill ben desperta. Negacionisme i motoserra no ajuden gens ni mica a aquests objectius.

Les rodes quadrades dels trens de Rodalies

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous passat a Regió7)

En futbol havia sentit la frase «avui veuen la pilota quadrada» quan els xuts dels jugadors no l’encertaven ni de broma. A Catalunya hi ha molts serveis públics que la veuen quadrada, però un que destaca és Rodalies. N’hi hauria per creure que fins i tot les rodes dels trens són quadrangulars en lloc de circulars. I no cal ni parlar dels engranatges que giren o no giren en la ment dels alts responsables.

Una roda quadrada és una absurd conceptual, però el podem adoptar com a imatge. Un tren amb les rodes quadrades tindria serioses dificultats per desplaçar-se. S’encallaria cada dos per tres, faria saltirons i sacsejades, descarrilaria amb facilitat i causaria una incomoditat insuperable als viatgers, que n’acabarien tips i marejats. Aquesta descripció no s’allunya gaire de la realitat que ofereixen els pitjors moments de Rodalies, cada vegada més freqüents.

I les coses tampoc no giren rodones als despatxos de les grans decisions, on any rere any s’elaboren pressupostos molt per sota del necessari i que, a més a més, sempre es queden a mig gastar, de vegades d’una manera escandalosa. O potser sí que giren rodones, si l’objectiu és exactament la degradació extrema del servei, propòsit que costa de creure.

Un servei ferroviari, amb la seva infraestructura i els seus trens, és com una edificació: si se’n fa un manteniment constant i s’inverteix regularment per anar-la millorant, pot durar molts anys en les millors condicions; però si s’abandona, la deixadesa farà que envelleixi a una velocitat uniformement accelerada, i al final la recuperació serà gairebé impossible. Quan una casa arriba a aquest extrem val més enderrocar-la i aixecar-ne una de nova, però Rodalies no es pot tancar per enderroc i substitució.

Fa massa dècades que no s’inverteix en el simple manteniment de Rodalies. Entre el càstig sistemàtic a Catalunya i la prioritat a l’AVE, la xarxa s’ha anat degradant, i li passa com a la casa envellida de l’exemple: de sobte, tot espetega. Tant si ho ha de fer l’Administració central com l’autonòmica, tornar a uns nivells acceptables de fiabilitat tindrà un cost enorme que s’hauria pogut estalviar amb una gestió seriosa i responsable.

Als despatxos del poder hi ha massa «qui dies passa anys empeny», massa pilotada endavant i que s’espavili el que vingui al darrera. És així com es quadren les rodes de Rodalies. A la Generalitat li traspassaran una bona llufa. 

Algú demanarà perdó per la fantasia de la trama russa?

El Tribunal Suprem espanyol ha confirmat de forma definitiva el tancament de la causa penal per la suposada «trama russa» del Procés. L’Audiència de Barcelona ja va tancar la carpeta oberta i engrossida incansablement pel jutge Aguirre, i ara el Suprem avala aquella decisió. No hi havia res. 

Tots els intents per vincular Carles Puigdemont i altres líders independentistes amb el Kremlin s’havien demostrat sense cap base. Els enviats especials de Putin a la plaça de Sant Jaume, els milions de rubles que havien d’arribar, els soldats russos preparats per defensar una declaració catalana d’independència, la gran i mala novel·la d’espies que s’havien muntat els investigadors policials i judicials, tot això ha quedat en no res, s’ha desfet com la boira amb la tramuntana.

I ara, algú demanarà perdó?

Demanaran perdó els diaris que li van dedicar honors de portada i no van parar d’insistir-hi dia rere dia, magnificant qualsevol tràmit de l’instructor?

Demanaran perdó els predicadors i els tertulians de ràdios i televisions que van alimentar la fantasia durant hores i hores?

Demanaran perdó els polítics que la van utilitzar com a palanca per desqualificar el catalanisme i atacar qualsevol que no s’apuntés a la seva inquisició?

Demanaran perdó els que van atribuir un delicte de «traïció» a Puigdemont i companyia perquè havien demanat l’ajuda d’una potència estrangera per anar contra l’Estat espanyol?

Permetin-me aventurar que no, perquè tot el que van fer ho van fer per la Causa, per la Pàtria, per defensar-la dels seus enemics, i al seu parer aquesta bandera justifica tots els excessos. Tot per la Pàtria.

L’autobús del desastre

(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dimarts a Regió7)

Que un autobús urbà caigui pel marge d’un camí estret de perillositat coneguda i denunciada, com va passat diumenge a la tarda al camí dels Tovots de Manresa, il·lumina una fallida mancomunada de les administracions públiques. A aquella hora el vehicle només transportava el conductor i un passatger, que van resultar ferits lleus, però en uns altres dia i hora hauria anat ple, perquè el fan servir molts alumnes de l’institut Guillem Catà. En aquest cas les protestes i els laments haurien estat eixordadors, però ben mirat no hi ha cap motiu perquè no ho siguin ara, a compte del que podia haver passat. Protestes i laments per la deixadesa dels qui han ignorat les advertències dels veïns del sector i dels mateixos conductors dels busos urbans: «havíem avisat cinquanta mil vegades», ha dit el comitè d’empresa de Bus Manresa. «Hem d’estar sempre pendents que no ens atropellin», diuen al seu torn els vianants habituals del camí. L’oposició va portar el cas al ple de l’Ajuntament, que va aprovar posar-hi remei, però la màquina municipal no ha anat prou de pressa. Això sí, l’equip de govern va queixar-se de la Generalitat per enviar els estudiants del Catà a unes noves aules sense pla de mobilitat per accedir-hi. Per queixes rai no quedarem. Actuar ja és una altra cosa.

No s’estranyin si ens diuen que la culpa és de la pluja i el seu efecte en la solidesa del ferm del camí. Les imatges de diumenge a la tarda mostren l’autobús caigut al costat d’un tram on el paviment de la vora està clivellat d’esquerdes i enfonsat. Són coses que poden passar, però un autobús urbà no ha de transitar per un indret on poden passar aquestes coses. Si s’aprecia perill, per baixa que sigui la probabilitat que sigui, es canvia la ruta. I abans, si no es pot garantir l’accés en transport públic per una via segura, es replanteja la ubicació d’un aulari d’institut. Però estem al paradís de la improvisació, en general i a l’ensenyament en particular. Què podem esperar del país de les cargoleres, els calendaris mutants i els cops de volant pedagògics? Quan davant d’un problema les opcions preferides són dues: o bé un pedaç i una comissió, o bé una comissió sense pedaç? I qui dies passa anys empeny. No està gens malament, per a un dels motors d’Europa. Ai, no, que la campanya «motors d’Europa» és de fa molts anys; en l’actualitat, i des de fa temps, sintonitzem més aviat amb l’alegre i despreocupada dieta mediterrània de festa i nyonya.

Immigració: o Junts o PSOE ens enganyen. O tots dos

Una proposició de llei és una cosa molt seriosa, i si és orgànica, encara més. O hauria de ser-ho. Té una colla d’articles que un dia poden convertir-se en norma d’obligat compliment i el seu redactat no hauria de donar peu a entendre’l d’una manera i de la contrària al mateix temps. Però justament això és el que passa amb la proposició de llei orgànica per delegar competències en immigració de l’Estat a la Generalitat, presentada conjuntament pel PSOE i Junts per Catalunya.

Si ens atenem a les declaracions dels uns i dels altres, sembla talment que estiguin parlant de textos diferents. Uns entenen que el Govern català podrà fixar criteris per concedir permisos de residència a estrangers, i els altres que només podrà aplicar els criteris de la normativa estatal, sense cap marge d’interpretació. Uns diuen que es podrà introduir el coneixement del català com a requisit, els altres afirmen que si la llei estatal d’estrangeria no ho exigeix, la Generalitat tampoc no podrà fer-ho. Des de Junts es ven la idea que el Govern podrà expulsar, mentre que els socialistes diuen que la darrera paraula serà de l’Estat. Per a uns, Catalunya guanya una important quota d’autogovern en un tema sensible; per als altres, l’únic que guanya és un mostrador administratiu sense veritable autonomia de decisió.

Uns o altres ens enganyen, o potser ho fan tots dos. Mentrestant la dreta nacionalista espanyola pronostica que la llei destrossarà la unitat d’Espanya i aproparà la independència real de Catalunya. No és del mateix parer la Fundació la Caixa, que ha decidit tornar la seu a Barcelona malgrat la terrible profecia. Senyal que veu a venir molts anys d’estabilitat de fons, malgrat la bromera de les onades superficials.

Es pot disparar la despesa militar sense retallades socials?

Pedro Sánchez defensa que l’augment de la despesa militar acordada amb els socis europeus es pot dur a terme sense aplicar retallades a l’Estat del benestar. És a dir, que a la pregunta «canons o mantega?» la resposta ha de ser «totes dues coses». Però aquesta resposta condueix necessàriament a una altra pregunta: «això com es paga?». I la resposta de Sánchez és un equivalent al «ja ho trobarem més endavant». No ho ha dit amb aquestes paraules, és clar, sinó que ha fet referència a possibles decisions europees per flexibilitzar les regles del dèficit i mancomunar una part de l’endeutament necessari. Dues mesures que permetrien gastar avui i pagar demà, perquè el dèficit espanyol es converteix en deute espanyol per pagar les factures, com sap qualsevol empresa amb pèrdues, i el deute europeu mancomunat s’ha de tornar també de forma mancomunada, és a dir, entre tots. Aquest és el preu d’incrementar la despesa en armament sense tocar la sanitat, l’ensenyament o la seguretat interior.

Gastar avui i pagar demà és una fórmula acceptable quan la despesa d’avui serveix per millorar la prosperitat de demà, per exemple amb inversions que incrementin sensiblement la productivitat d’una empresa. Llavors no hi ha problema per tornar els préstecs. Però estem parlant d’endeutar-nos per fer front a una despesa que es repetirà any rere any, ja que el compromís és fer-la créixer fins un percentatge determinat del PIB i mantenir-la allà. Alhora, no es veu que aquesta despesa generi ingressos en el futur per pagar els préstecs. Per tant, en els anys a venir haurem de fer front a dues despeses: la del pressupost de defensa de l’any, i la dels préstecs dels anys anteriors. Llavors tocarà fer front a la tria entre retallar altres despeses, i per tant afectar l’Estat del benestar, o incrementar els ingressos, que procedeixen bàsicament dels impostos. Hi ha una tercera via, és clar, que és anar incrementant el deute any rere any, però la història ens diu que no és una solució que es pugui mantenir gaire temps.

Canons o mantega

(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dissabte passat a Regió7. Imatge Grok)

«500 milions d’europeus estan demanant a 300 milions d’americans que els defensin de 140 milions de russos». La frase és de Donald Tusk, expresident de la Unió Europea i actual primer ministre polonès. Ara els Estats Units han decidit que els europeus ens hem d’espavilar sols, perquè el nostre enemic ja no és el seu enemic, així que la Unió Europea ha aprovat un pla conjunt de rearmament de vuit-cents mil milions d’euros en quatre anys, la majoria a càrrec dels estats membres. Per la part que li tocarà, Pedro Sánchez buscarà suports parlamentaris la setmana que ve. Ja podem anticipar l’aparició de veus contràries que plantejaran el conflicte entre despeses militars i socials, que es pot il·lustrar amb la fórmula «canons o mantega».

L’expressió té més de cent anys i va néixer als Estats Units en relació al nitrat de sodi, producte que tant s’utilitzava en els fertilitzants com en la pólvora. El país n’importava grans quantitats de Xile, però davant la Primera Guerra Mundial va buscar l’autosuficiència, amb la idea que si no s’aplicava a l’armament es destinaria a l’agricultura, i viceversa. Serviria alternativament per a «canons o mantega», va explicar el secretari d’Estat Bryan.

La frase es va fer popular i des de llavors s’ha fer servir per argumentar tant a favor com en contra dels canons. El 1936 el ministre de propagada nazi Joseph Goebbels la va utilitzar en un discurs per dir que tot allò que alemanys pretenien fer en la nova era «ho podem fer sense mantega, però malgrat tot l’amor que tenim per la pau, no ho podem fer sense armes. Un no pot disparar amb mantega, però sí amb canons». Ja en plena guerra mundial, el govern de Mussolini va escampar cartells amb la pregunta «mantega o canons?» per justificar l’escassedat del làctic. I el 1976, abans de ser primera ministra, Margareth Thatcher va criticar la tebior britànica davant la URSS dient que aquesta s’estava convertint el primer imperi mundial perquè «ells posen les armes per davant de la mantega, mentre nosaltres posem qualsevol cosa per davant de les armes».

Mantega sense armes: i si ens la venen a robar? Armes sense mantega: què se suposa que defensen? Entre els extrems hi ha un gran espai per al debat. «Quan tothom viurà d’amor els soldats seran trobadors», cantava Marina Rossell versionant el quebequès Raymond Lévesque. «Però potser no ho podrem veure» afegia la catalana.

Trump no creu en el "tots hi guanyem" sinó en la "suma zero"

Permetin-me compartir els primers paràgrafs d'un extens article d'Amanda Taub a The New York Times, titulat "La doctrina Trump veu el món com un joc de suma zero".

"Les paraules i les accions de Trump semblen girar al voltant d'una idea central: el món és un joc de suma zero. Qui més aporta és el perdedor; qui més rebi és el guanyador.

Pot semblar una mera diferència de perspectiva o d'estil de negociació, però la major part de l'ordre internacional de postguerra es basa en la idea que el món és un joc de suma positiva: una col·lecció de sistemes superposats que beneficien tots els que hi participen, fins i tot si els costos i beneficis de la participació no es distribueixen de manera equitativa.

Aquest concepte de suma positiva és la base del comerç internacional, el dret internacional i les aliances internacionals que han estat motors de la prosperitat i la pau durant dècades, i de la mateixa democràcia.

Des de la Segona Guerra Mundial, els Estats Units han estat un poderós pilar d'aquest sistema, però Trump ha donat senyals que està jugant un joc molt diferent.

Des dels anys 1980, les seves paraules i accions han fet entendre que concedeix poc valor a les dinàmiques de suma positiva. Mentre que altres veuen jocs de suma positiva que generen guanys per a tots, ell sembla veure només guanyadors i perdedors de suma zero. I ara, en el segon mandat, aquesta visió del món sembla ser un factor determinant de la seva política exterior.

Això ja està trastocant normes, aliances, mercats i economies. Està amenaçant moltes de les relacions de llarga data dels Estats Units, transformant amics en adversaris i fortaleses en debilitats.

Entendre aquest pensament de suma zero ajuda a explicar l'enfocament de l'administració Trump cap al comerç global, la seva política exterior adquisitiva i extractiva, la seva amistat envers molts règims autocràtics i la seva hostilitat envers les democràcies liberals."

Ribbentrump-Moloputin

(Text publicat a Regió7)

L’agost de 1939 Hitler i Stalin van pactar repartir-se Polònia. El protocol signat pels ministres Ribbentrop i Molotov era beneficiós per a les dues potències i perjudicial per als polonesos i les repúbliques bàltiques, que també van entrar en el repartiment. Cada signant tenia motius per cedir una part de les seves ambicions, malgrat que no es refiessin l’un de l’altre. Si molts advocats aconsellen que un mal pacte és millor que una bona sentència, molts analistes de Defensa asseguren que la millor guerra és la que s’evita.

Al 1939 les fronteres de Polònia englobaven una part de l’actual Ucraïna. I justament sobre el futur d’Ucraïna han establert negociacions els representants de Donald Trump i Vladimir Putin, amb el pretès objectiu de construir la pau i evitar que un conflicte local sigui el detonant d’una conflagració molt més extensa. Li ho van dir molt clarament a Volodímir Zelenski en la humiliant emboscada de la Casa Blanca: «estàs jugant amb la Tercera Guerra Mundial». O sigui, aparta’t i deixa’ns fer.

La sobirania i integritat ucraïneses són sacrificables en l’altar de les relacions planetàries entre els grans imperis. Els polonesos no van ser consultats quan alemanys i russos es van repartir el seu país. Tampoc la resta d’afectats per aquell mapa de zones d’influència. La mainada no té dret a veu ni a vot quan la gent gran discuteix els afers importants: aneu a jugar al pati, o al llit, segons l’hora. Per això Ucraïna no ha estat convidada a la taula on es decidirà el seu futur, i també se’n bandegen els països europeus, malgrat tot l’esforç econòmic que hi han dedicat. «Ja us avisarem i us direm el paper que us toca», avisen des de Washington. No cal dir que serà un paper de pagament.

Amb el pacte de 1939 Hitler i Stalin guanyaven temps per enfortir les respectives maquinàries militars i atendre altres fronts. La feblesa de l’acord va quedar en evidència al cap de dos anys, quan els exèrcits alemanys van travessar la línia de demarcació i van començar la invasió de Rússia, el juny de 1941. El fet que Trump i Putin negociïn ara la pau a Ucraïna i a Europa, sense Europa i sense Ucraïna a les converses, ofereix unes garanties igual de dubtoses. Però si els europeus volen dir-hi la seva, s’ho hauran de guanyar, demostrant unitat, força i determinació. Els lliris a la ma no eviten guerres, i els nens no són convidats a decidir fins que demostren que s’han fet grans.

García-Page té por del racisme català però no del de Vox

Emiliano García-Page, president soi-dissant socialista de Castella La Manxa, diu que la delegació de competències d'immigració a la Generalitat de Catalunya és "racista". 

El seu argument: “Una cop que delegues les competències en una institució que el dia de demà pot estar en mans d'un partit anti-imigració com Junts i una ultraderecha conservadora com a Aliança Catalana, això no tens forma de controlar-ho i assegurar-te que es compleixi amb els drets humans”.

En canvi, a don Emiliano no li fa cap por que el dia de demà les competències de l'Estat siguin exercides per un partit anti-imigració com Vox de la ma del PP. Es veu que només hi ha racisme a Catalunya. 

Ja agradaria a molts progressistes espanyols que l'administració central fos tant acollidora com ho ha estat la catalana amb tota mena de governs.

Els llums llargs d’Isidre Fainé il·luminen molts anys de Catalunya espanyola

L’escodinaire Isidre Fainé condueix La Caixa amb llums llargs, necessaris per anticipar futurs. Els llums llargs li mostren ara un període de molts anys sense cap intent seriós de reeditar el Procés, al marge de manifestacions i manifestos.

La decisió que la seu de la Fundació La Caixa, primer accionista de CaixaBank, torni a Barcelona no s’explica només perquè hi hagi un partit constitucionalista al Govern de la Generalitat, ja que aquesta situació pot canviar fàcilment, per crisi parlamentària o per canvi de majories electorals. No és imaginable que la Caixa vagi traslladant la seu segons qui mani a Palau.

Fainé i el seu equip han pres la decisió en el convenciment que una nova majoria independentista al Parlament no donaria pas a un altre 2017, perquè el moviment està globalment desenganyat de la via unilateral, al marge de frases sense compromís del tipus «no s’ha de descartar». El desengany ve del dolor persistent a les costelles apallissades, dels càlculs estratègics sobre el que és possible i el que no, i de la batalla caïnita per les restes del naufragi.

I a més a més, com que la llengua fa pensament, Catalunya pensa cada cop més en espanyol. No hi ha avisos de temporal al radar de les torres negres de la Diagonal.

Calla, poble, calla

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)

La participació al referèndum de l’1 d’Octubre a Moià va ser d’un 48,6%, cinc punts més que a Catalunya. No es pot dir que els moianesos es desinteressin de les consultes. Però l’Ajuntament es nega a convocar la que li demanen sobre l’ampliació de l’escorxador i la construcció d’una planta de biogàs.

«Habla, pueblo, habla», deia la cançó oficial del referèndum de la Reforma Política de 1976. «Calla, poble, calla», podria ser la cançó dels governants moianesos.

No conec el tema ni tinc elements per jutjar els arguments de banda i banda, però no acabo de veure què té de dolent esbrinar el parer de la ciutadania sobre les qüestions que l’afecten, i les consultes populars són una bona eina per fer-ho. Molt més precisa i fiable que les polèmiques a la xarxa o el recompte de manifestants.

Les consultes ens fan participar en les decisions i ens converteixen en responsables de les conseqüències, per activa o per passiva. Si ens mantenim al marge, renunciem a defensar les nostres preferències i perdem legitimitat per queixar-nos després. És una actitud equiparable a l’abstencionista que lamenta el resultat d’unes eleccions. Haver-hi anat!

Una llei catalana les regula. Diu que «tenen per finalitat conèixer l’opinió de la població sobre la qüestió sotmesa a consulta i llur resultat no té caràcter vinculant». Els governants poden ignorar el resultat, però n’han d’explicar les raons. Qui té por de la transparència?

En la política es dona un fenomen digne d’estudi: els més ferms defensors de la participació ciutadana, quan arriben a llocs de poder, descobreixen una pila d’arguments per mantenir la població ben allunyada de les decisions. Expliquen que tot és més complicat del que sembla, i que la gent sovint vota sense perspectiva de conjunt.

Però aquesta gent és la mateixa que els ha dut a les butaques del govern. Es van equivocar quan van votar-los a les eleccions? Els mancava perspectiva de conjunt quan van fer-los confiança? Si els ciutadans són prou savis per decidir qui els governa, també ho són per respondre amb seny a les consultes que se’ls presentin.

Tenir por de les consultes és tenir por de la gent, dels ciutadans, del poble. «Vox populi, vox dei», diu la llatinada: la veu del poble és sagrada i omnipotent. Però tot polític submergit en un fluid de poder experimenta un impuls ascendent en direcció a l’autocomplaença.

La part bona és que s’hi pot resistir.

Delegació de competències en immigració: primers apunts

Acord PSOE-Junts per delegar a la Generalitat socialista unes quantes competències en immigració. A manca de més detalls, uns apunts:

- La lluita entre Junts i ERC per veure qui aconsegueix més de Madrid és bona per a les competències de la Generalitat. Per exemple, en pocs dies s’anuncien dos augments considerables del nombre de Mossos.

- Junts es penja una medalla en aconseguir que els Mossos siguin a la frontera, ports i aeroports, per barrar el pas als estrangers sense permís d’entrada. També podran instar l’expulsió dels que ja han entrat. Això serà ben vist per la majoria de catalans, convençuts que Catalunya és plena d’immigrants il·legals. Però si al cap d’un temps es continuen veient un munt de magribins, subsaharians i llatins, perquè resultés que no n’hi havia tants d’il·legals com es diu, la decepció serà notable i donarà vots a l’extrema dreta.

- Els Mossos expediran els documents d’identitat dels estrangers, els NIE. En canvi els catalans haurem de continuar renovant el DNI a les comissaries de la Policia Nacional. 

- Els NIE s’expediran a partir del registre únic estatal, i la Generalitat farà de mostrador. Això facilitarà la vida als estrangers i descarregarà de feina la Policia Nacional. L’estranger amb dificultats per tramitar el NIE a Catalunya podrà anar a la comissaria de Fraga i tornar amb els papers a la butxaca.

- Els Mossos podran participar en el control fronterer i en l’expulsió dels il·legals, però no participaran és en el control dels qui entrin per altres llocs. Barajas, per exemple. I un cop arribats, es poden moure lliurement per totes les comunitats, inclosa Catalunya. Només si els pesquen sense papers els poden instruir l’expedient d’expulsió. La delegació de competències no dona eines a la Generalitat per limitar la xifra d’immigrants residents a Catalunya.

- Espero que posteriors aclariments detallin l’abast exacte de la frase «en matèria lingüística s’aplicaran les previsions de la legislació vigents a l’exercici de les competències delegades»; de moment, apunta a una millora quant a eines d’integració lingüística dels estrangers.

L’asteroide feia por, l’emperador fa pànic

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous passat a Regió7)

«El món s’acaba, però s’acaba bé» deia cada migdia Xavier Grasset a Catalunya Ràdio entre 1997 i 2004. La broma venia a tomb d’un cert mil·lenarisme humorístic que va aparèixer a mesura que s’aproximava l’any 2000, inspirat en la llegenda del pànic europeu de l’any mil.

Però el 2000 sí que traginava una amenaça: la d’una gran fallada dels sistemes informàtics, ja que els més antics s’havien programat amb dates de sis xifres, i la mitjanit del 31/12/99 saltarien al 01/01/00. La instrucció d’anar enrere en el temps els desconcertaria, deixarien de funcionar o, encara pitjor, es posarien a fer coses estranyes i imprevisibles. Al final no va passar res i el món va celebrar amb alegria l’estrena de la xifra rodona.

Als humans ens fascina tot allò referent la fi dels temps, i ens passem el dia buscant indicis de la data i les formes que tindrà l’Harmagedon. Després de sobreviure a l’efecte 2000 va arribar la suposada profecia maia que prometia l’apocalipsi mundial el 21 de desembre del 2012. Tampoc no va passar res, excepte que durant uns mesos es va entintar molt de paper i es van malgastar moltes hores de televisió amb especulacions desmentides inútilment pels científics seriosos.

Ara hem vist esfumar-se una nova oportunitat de viure la vida amb l’ai al cor i sobreescalfar encara més les xarxes socials. Resulta les probabilitats que l’un asteroide 2024 YR4 s’estavelli contra la Terra l’any 2032, han baixat del tres per cent al 0,002 per cent, camí del zero absolut. Ens quedem sense una bona excusa per deixar de lluitar contra el canvi climàtic.

Paciència. Amb una mica de mala sort la nova era que impulsa Donald Trump ens farà patir per la guerra nuclear i la destrucció assegurada. Com durant la crisi dels míssils de Cuba, el 1962, o el desplegament dels euromíssils, fa quatre dècades. Potser tornaran aquelles manifestacions pacifistes dels vuitanta, i les plataformes emetran documentals d’instruccions per sobreviure a la radiació.

Tot i que, avui en dia, per enfonsar un estat modern en la misèria, la destrucció digital seria molt més efectiva (i menys contaminant) que la bomba atòmica. Desconnectats i amb totes les dades esborrades: com se sobreviu a això?

L'emperador Trump condemna Ucraïna

Algú li va dir a Donald Trump que el subsol d’Ucraïna contenia un tresor inesgotable de «matèries primeres crítiques», minerals necessaris per a modernes les tecnologies, de les bateries dels cotxes elèctrics a les telecomunicacions, passant pels aerogeneradors.

Trump va exigir a Zelenski que li cedís l’explotació d’aquests jaciments volia continuar rebent el suport d’Estats Units. Si es negava, ja s’espavilaria amb Putin.

Però mentrestant s’ha divulgat que les reserves del subsol ucraïnès no són tant importants com s’havia dit, que les valoracions s’havien fet en temps de la Unió Soviètica i amb mitjans d’exploració de dubtosa fiabilitat, i que la seva explotació resultaria molt costosa. Això explicaria per què Zelenski no va oposar resistència a l’extorsió mafiosa de Trump.

De sobte Washignton ja no està interessat en l’acord, ja no es deleix per explotar les reserves minerals ucraïneses, i fa passar davant un altre objectiu diplomàtic: l’entesa global amb la Rússia de Putin. El lamentable espectacle d’ahir a la Casa Blanca, amb Trump i el vicepresident Vance esbroncant i humiliant el president ucraïnès, escenifica la nova orientació.

L’objectiu és que Ucraïna es rendeixi i accepti les condicions exigides per Putin: consolidació i fins ampliació de les conquestes territorials i renúncia a cap aliança militar amb el bloc occidental.

Les males maneres de la reunió són premeditades. En directe per televisió, Trump llança un missatge a Europa: són el pinxo més pinxo, el ganàpia que roba els esmorzars a l’hora del pati, i faig ofertes que no es poden refusar. Si em plantes cara ni tant sols no semblarà un accident.

Les primeres reaccions europees han estat desiguals. Per a qui esperi una acció conjunta, els governs d’extrema dreta són l’enemic a casa.

Ucraïna està més sola que mai.

El mur encara divideix Alemanya al cap de 35 anys

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dimarts passat a Regió7)

El dia que es va esberlar el mur de Berlín, milers de residents del sector oriental es van escampar pels carrers de l’occidental, aturant-se davant d’unes botigues plenes de la varietat i brillantor que mancava a les seves. L’espectacle dels aparadors els van confirmar la brama que a l’Oest lligaven els gossos amb llonganisses.

Després de la passejada, i sense haver pogut comprar tot el que haurien volgut, van tornar a casa amb l’esperança que un dia formarien part d’aquella meravella enlluernadora. Confiaven que la prosperitat del Berlín capitalista els arribaria quan caigués el teló d’acer i la simple incorporació política a la República Federal esborraria les grans diferències econòmiques.

La reunificació va dinamitzar l’economia dels lander orientals, ja que s’hi van abocar recursos a carretades, però no es va produir l’anhelada equiparació, i el nivell de vida actual encara mostra notables diferències. Els ciutadans han descobert que la integració política no era suficient, i fins i tot n’hi ha que diuen enyorar les velles certeses comunistes, quan la vida era grisa però segura amb la boca tancada. El futur és una incògnita més fosca que lluminosa, i els núvols de la recessió plouen sobre mullat.

Al cap de tres dècades i mitja, el mapa dels partits més votats a les eleccions de diumenge mostra una Alemanya dividida per la mateixa línia que abans de la reunificació. A la banda oriental, l’antiga RDA està pintada del color ultradretà d’AfD, mentre que la banda occidental és del color dels conservadors europeistes de la democràcia cristiana.

Fa trenta-cinc anys de la caiguda del mur, però abans n’havien passat quaranta-cinc de submissió a un Estat que ho decidia i resolia tot, mentre a les ciutats i comarques de la banda occidental no s’havia interromput la vigència de l’esperit emprenedor que en segles anteriors les havia fet pròsperes a còpia de manufactura, comerç i innovació.

L’Est ha votat el partit del ressentiment, que assenyala culpables externs per explicar els mals interns. Els elegits com a diana dels atacs són els immigrants i la Unió Europea. La recepta proposada és tancar les fronteres, recuperar les parcel·les de sobirania transferides a Brussel·les i construir, els alemanys tot sols, un futur que serà esplendorós per la simple raó que «nosaltres som els millors i per això els de fora ens volen mal».

És la cançó de la contradictòria internacional nacionalista.

Ribbentrop, Molotov, Polònia. Trump, Putin, Europa

Arran de les converses sobre Ucraïna, l’actitud de Donald Trump cap a Rússia s’ha comparat amb les conferències de Munich del 1938, quan França i Gran Bretanya van acceptar les pretensions territorials de Hitler sobre una part de Txecoslovàquia (i així el van animar a emprendre noves expansions territorials), i de Ialta de 1945, que va reunir Stalin, Roosevelt i Churchill per repartir-se les esferes d’influència sobre la resta del món després de la derrota de l’Eix.

Però l'actitud de Trump va pensar més aviat en una reedició del pacte de 1939 entre el Tercer Reich i la Unió Soviètica, conegut pel cognom dels ministres d’afers exteriors alemany i soviètic que van signar-lo, Joachim von Ribbentrop i Viatxeslav Mólotov. Formalment era un acord de no agressió, però contenia un protocol secret per repartir-se no només Polònia sinó altres zones de l’Europa central i bàltica. Al cap de poc els tancs alemanys entraven en territori polonès.

El menyspreu de Hitler cap a la resta de nacions del planeta era absolut. Stalin no era més generós ni humanitari. I s’odiaven mútuament, però alhora es temien i per això pactaven, com famílies mafioses rivals que fan ratlles al mapa d’una ciutat per repartir-re els carrers sense barallar-se, però amb la gens secreta aspiració de destruir l’altre i esdevenir l’únic amo quan es presenti l’ocasió. Per a més detalls, la dinàmica de guerres i pactes de la primera part d’El Padrí.

Putin és un supremacista rus que veu els països del seu entorn com simples fitxes del gran joc, i Trump no ha amagat mai el que pensa d’Europa, una visió compartida per molts dels seus conciutadans, però ara l’expressa d’una manera més descarnada que mai. Si veu convenient sacrificar-la ho farà sense despentinar-se.

Aquelles butaques de fusta del vell Kursaal i l’enyorat Loyola

 

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)

El Kursaal ha celebrat el divuitè aniversari de la seva nova vida, i d’aquí a un parell d’anys serà el centenari del naixement estricte. Va ser per la festa major del 1927 quan Andreu Cabot va programar l’òpera Aida, de Verdi, per inaugurar el coliseu que havia edificat al Passeig. En les dècades següents el teatre va viure etapes de tota mena, va anar envellint i va acabar clausurat el 1988. La rehabilitació va ser profunda, i se’n va conservar poc més que el pati i la façana. El salt de qualitat ha estat enorme i permet gaudir a Manresa de teatre, música i dansa de primer nivell. Però se n’ha pagat un preu: la sala gran ofereix vuit-centes localitats a la mateixa parcel·la de terreny on abans se n’encabia dues mil entre platea, llotges i dos amfiteatres. El teatre actual és una joia admirada i elogiada, però amb un seixanta per cent menys de capacitat que abans de la transformació integral.

No és estrany que l’endreça d’una sala d’espectacles condueixi a reduir-ne l’oferta de seients. Les Congregacions Marianes van aixecar el 1960 la Sala Loyola de la plaça Sant Ignasi amb un miler de localitats entre la platea i l’amfiteatre, però al cap d’uns anys, quan ja era municipal i es deia Sala Ciutat, l’aforament va baixar fins els 650 espectadors. No es van modificar les dimensions de l’espai, però allà on hi havia seients de fusta que grinyolaven s’hi van instal·lar butaques encoixinades. És el mateix que ha succeït a Kursaal. El gruix d’un respatller encoixinat és força superior, i amb el canvi també creix l’amplada. Si miren l’edició de dijous passat de Regió7 veuran imatges de les velles cadires del Kursaal, i entendran que avui ningú no les instal·laria en cap recinte per augmentar-ne la capacitat, encara que amb dues mil localitats a la venda es podrien contractar artistes ara inaccessibles perquè el seu catxet massa elevat per fer les paus amb la venda de vuit-centes entrades.

Com la majoria de catalans, els manresans ens hem tornat delicats i exigim comoditat. Fa unes dècades reclamàvem pel·lícules d’estrena als cinemes del monopoli i una mica més de bon teatre, encara que les butaques fossin dures. Ara que ens arriben puntualment les estrenes cinematogràfiques i els bolos de les figures de l’escena catalana, no ens conformem amb menys que un tracte amable per a les nostres esquenes. Per què ens hauríem de resignar al contrari, si ja no som pobres i la ciutat va com una moto?

El PP s'aprofita del relat d'ERC sobre la quitança del deute

El relat, el relat, el fotut relat.

El govern espanyol ha decidit perdonar 83.252 milions dels diners que li deuen les comunitats autònomes pels préstecs del Fons de Liquiditat Autonòmica, el FLA. Aquest fons va ser una sortida d’emergència quan la Gran Recessió va deixar els governs autonòmics amb el cul a l’aire. En lloc de millorar d’una vegada el sistema de finançament, van aplicar una cataplasma que es va convertir en un deute impossible de cobrar. Treure els incobrables dels balanços és una mesura de sentit comú.

Insistim: el govern espanyol ha decidit perdonar 83.252 milions de deute al conjunt de les autonomies. La més beneficiada serà Andalusia, que també és la més poblada. Desapareixeran 18.791 milions del seu passiu, i els interessos corresponents ja no pesaran sobre els pressupostos anuals. La segona beneficiària és Catalunya, amb 17.104 milions. Les segueixen el País Valencià i la Comunitat de Madrid, i així fins esgotar la llista i completar el total.

Per tant, no és un acord bilateral entre els governs espanyol i català per a benefici exclusiu de Catalunya, sinó una aplicació de manual del «cafè per a tothom» que ha impulsat l'Espanya de les Autonomies. Des de Catalunya es demana, es reclama, s’exigeix, i quan finalment la Moncloa afluixa, estén el benefici al conjunt del sistema autonòmic, no fos cas que esclatés una revolta de greuges comparatius. Això és així des que es van repartir estatuts a un munt de regions que mai no els havien demanat.

La quitança del FLA és un cafè per a tothom que deriva dels pactes entre els socialistes i ERC. Per això s’ha permès que Oriol Junqueras es pengés la medalla de l’anunci públic, i ho ha fet parlant només del benefici per a Catalunya. Repassin les primeres notícies: s’explica que el govern central perdona una cinquena part del deute català, i l’extensió a la resta d’autonomies, si apareix, és al quart paràgraf. Es presumeix del cafè però s’obvia que és per a tothom. El relat, el relat, tot passa pel relat.

Però aquesta versió no ha trigat ni deu minuts a ser aprofitada pel PP, que ha comprat el relat d’Esquerra per girar-lo en contra l’acord, acusant el govern Sánchez de vendre’s a l’independentisme en perjudici de la resta del país. Una acusació que no hauria pogut formular si l’anunci l’hagués fet la vicepresidenta Montero en lloc de Junqueras, i s’hagués parlat des del principi de la condonació general i no de la catalana. Però aquest no era el relat que interessava a Esquerra, posseïdora d’un grup parlamentari indispensable per a la continuïtat de Sánchez.

I Sánchez es dona per satisfet amb la coincidència entre aquesta satisfacció d’Esquerra i la reculada de Junts en la moció de confiança. Unes quants dies o setmanes més d’oxigen, fins la propera crisi. 

Orriols, amb vent de popa

(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dijous passat a Regió7)

Les enquestes de carrer micròfon en mà tenen un valor estadístic tendent a zero però una certa capacitat il·lustrativa. Fa pocs dies una ràdio va enquestar tres persones als carrers de Ripoll sobre la gestió de la polèmica alcaldessa i diputada Sílvia Orriols. Una de les tres, de parla i accent plenament catalans, va dir que ho estava fent molt bé, i dues, de parla castellana i accent d’immigració nord-africana, que ho estava fent molt malament. Es veu que Junts per Catalunya va fer una enquesta per endevinar les conseqüències d’encapçalar una moció de censura a Orriols, i el resultat l’ha dut a descartar-la; les tres declaracions de la ràdio l’haurien portat a la mateixa conclusió.

Deixarem per un altre dia la qüestió de per què a Ripoll, amb un percentatge d’estrangers (15%) menor que la mitjana catalana (17%) o de ciutats com Barcelona (23%), la dreta xenòfoba triomfa més que enlloc. El cas és que ho fa, i que la resta de formacions no es posen d’acord sobre la manera de respondre-hi, bàsicament pels dubtes de Junts. El partit de Puigdemont viu un debat intern sobre com afrontar el desafiament d’Aliança Catalana: lluitant en el mateix terreny ideològic o marcant-hi distàncies molt perceptibles. Podria semblar una decisió senzilla en un sistema polític on s’aixequen cordons sanitaris per aïllar l’extrema dreta de signe espanyolista, però Orriols es declara independentista, i una part de l’electorat que batega amb l’estelada comparteix un nacionalisme de «nosaltres i ells» del qual Orriols ve a ser un destil·lat amb màxim nivell de concentració.

Jordi Domingo, el nou president del Consell per la República fundat per Carles Puigdemont, no es planteja cap línia vermella per deixar fora els orriolistes: creu que l’organisme «ha de ser transversal» i per tant «els votants i els membres d’Aliança Catalana seran benvinguts». L’argument és que en la lluita per la independència no s’han de fer distincions, com si la tria dels companys de viatge no condicionés el punt d’arribada. Ara mateix Europa evoluciona cap a un tancament de fronteres a nous immigrants i cap a l’assetjament dels que ja hi són; potser sense tanta gesticulació com Donald Trump, però amb el mateix impuls de fons. Aprofitar l’onada que creix és una bona estratègia per accedir al poder o conservar-lo, si aquest és el principal objectiu i no es tenen objeccions sobre el preu, que al capdavall pagaran «ells».